Ara ha fa fet deu anys de la implantació a casa nostra d’Amazon i avui ja és una referència insubstituïble per a gran part de la població. A base d’oferir serveis nous serveis i prestacions que fins aleshores ningú no demanava, competeix amb el Corte Inglés pel primer lloc en el volum total de vendes a Espanya. Un èxit, però, que també té els seus punts foscos i que, sobretot, tendeix a situar la companyia en una posició de domini cada cop més preocupant.
L’heroi que fa justícia perquè pren als rics i poderosos i reparteix entre els pobres. Aquesta ha estat la cançó que ens ha venut el president del govern espanyol arran de les darreres mesures anunciades per combatre els efectes de la inflació entre la ciutadania.
Sánchez va tard i malament. Ha desaprofitat quatre anys de govern per implantar aquelles mesures estructurals que ens farien resistir millor crisis com la que s’acosta i afavoririen una societat més equilibrada.
Enmig de l’eufòria del primer estiu després de la pandèmia, els núvols de la invasió russa d’Ucraïna ja han començat a arribar-nos en forma d’inflació, un fenomen insòlit en les dècades recents. Amb el risc afegit que, a força de voler frenar-la, ens aboquem tots plegats en una nova recessió.
El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.
El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.
La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.
A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.
La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.
Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:
Brindis al sol
Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.
A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.
Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.
Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.
I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.
Si no hi ha cap sorpresa d’última hora -aquest dimecres, per exemple-, sembla que la carpeta de l’ampliació del Prat s’ha tancat per una bona temporada. Mentrestant, el de Barcelona ja torna a ser el segon aeroport de l’Estat -havia estat superat pel de Palma de Mallorca durant els mesos centrals de la pandèmia- i avança a marxes forçades cap als nivell d’utilització previs a la covid.
Tanmateix, amb el capteniment d’uns i altres en tot aquest afer no sembla probable que pugui arribar-se a cap acord prou sòlid i durador. Si és així, serà la responsabilitat del govern de Catalunya trobar els mecanismes perquè els aspectes positius que anaven associats al projecte d’ampliació no es quedin en paper mullat un cop més. El país verd, feminista i democràtic pel que malda el seu President ha de ser, primer de tot, un país pròsper i capaç de generar riquesa per poder beneficiar-ne el conjunt de la societat.
Tota esperança és vana. Ni tan sols el 2050, segons els plans de Sánchez i Redondo, no canviarà res de substancial en l’organització de l’Estat. Si no és que els catalans els aixafem la guitarra.
Els nous fons Next Generation EU constitueixen una veritable innovació en les polítiques europees, tant pel seu volum total -750.000 M€ que, per fer-se’n una idea, equival a tres vegades el PIB anual que generava l’economia catalana el 2019-, com pel fet que es financen amb deute emès directament per Europa -Comissió Europea -, els recursos de la qual fins ara sempre havien depès directament de les migrades aportacions dels estats membres. Els projectes s’han de presentar a Brussel·les el proper mes d’abril i la seva materialització s’ha de produir en els pròxims cinc anys. Per tant, no són una ajuda conjuntural, sinó que tenen vocació estructural. Per a informació més detallada, podeu consultar: https://es.fi-group.com/plan-recuperacion-y-resiliencia-nextgenerationeu/
L’Estat espanyol és el primer beneficiari d’uns recursos que, teòricament, pretenen ajudar les economies europees a ser més competitives a través de l’aposta per la transició ecològica i la digitalització d’empreses i administracions. Tanmateix, aquests objectius genèrics admeten, si més no de moment, moltes interpretacions a l’hora de concretar-ne els projectes i veurem fins a quin punt es mantenen les finalitats inicials o es dediquen a tapar forats i socórrer sectors més afectats per la pandèmia.
La interpretació inicial que n’ha fet el govern espanyol és força laxa, potser també perquè parteixen d’una experiència poc eficient a l’hora d’implementar tots els fons estructurals tradicionalment disponibles i perquè molts recursos europeus s’han destinat a infraestructures poc rendibles socialment i econòmicament, des de l’AVE a Espanya o el carril Bus-VAO de la C-58 a Catalunya.
La forma com es distribueixin aquests recursos extraordinaris ens avançarà, molt probablement, el nivell d’eficiència de les inversions així finançades i la veritable grau de contribució a la modernització i la competitivitat de l’economia catalana i espanyola.
El Sabadell s’ha fet enrere en un procés d’absorció que grinyolava des del començament. Ara vol continuar sol, però haurà de fer passos importants per aconseguir-ho. Algunes bones intencions ja s’han manifestat. Però caldrà reorientar la forma en què ha crescut en tots aquests darrers anys perquè la chicken run, o cursa de pollastre escapçat, que ha seguit fins ara l’ha dut fins a la vora de l’abisme.
A Catalunya, la pàgina web de l’ANC que promovia les petites i mitjanes empreses locals en sectors controlats de forma oligopolística per grans empreses, moltes de l’IBEX35, va ser ràpidament denunciada per la patronal, suspesa cautelarment pel TSJC i ara és a l’espera de judici a Madrid.
A França són aparentment més civilitzats i l’alcaldessa de París ha pogut cridar al boicot a les compres fetes a través d’Amazon sense que ningú se’n fes gaire. Tot i amb això, ha aconseguit dur la polèmica sobre l’hegemonia i l’impacte en el comerç local de la plataforma promoguda per Jeff Bezzos al debat públic. Debat que va fins i tot més enllà del seu país, com ho demostren les pàgines que La Vanguardia dedica al tema aquest diumenge al suplement econòmic Diners. Pàgines en què el diari ha tingut a bé de demanar-me opinió. Aquí la teniu:
Enric Llarch 