El món de les petites i mitjanes empreses sovint es tracta com un tot homogeni, però les diferències entre elles són immenses. Per això, parlar de pimes en general és dir ben poca cosa i es presta a confusió.
El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.
El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.
Regular el comerç electrònic per limitar el poder dels oligopolis. Viaempresa.cat, 28-2-22
El setmanari The Economist ha analitzat l’impacte d’aquests dos anys de pandèmia a 23 economies mundials. El balanç per a Espanya és nefast: la darrera de les vint-i-tres. Tant en termes d’evolució del PIB, com de la renda per càpita, com del nivell d’endeutament Espanya ocupa la darrera posició. Només en termes de captació d’inversió estrangera, el Regne Unit del Brexit salva Espanya del fanalet roig.
No és estrany, doncs, que l’economia espanyola sigui una de les preferides a l’hora de donar consells per sortir d’una situació que no és nova, sinó que fa dècades que dura. Però els consells, quasi sempre de caire liberal, no van mai al fons dels problemes que arrossega el Regne d’Espanya en matèria econòmica.
Per cert, les economies que encapçalen la llista de les 23 analitzades són, en aquest odre: Dinamarca (5,8 milions d’habitants), Eslovènia (2,1), Suècia (10,3) Noruega (5,4), Xile (19,1) i Irlanda (5,0)
Els crèdits avalats per l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), han estat una de les dues eines principals que el govern espanyol ha fet servir per combatre la crisi de la covid. L’altra han estats els Expedients de Regulació Temporal del Treaball, és clar. Encara hi ha una altra eina molt utilitzada a Europa però que aquí no l’hem començat a veure amb un mínim d’entitat fins ara, les ajudes a directes a les empreses en crisi per la pandèmia.
Encetem l’estiu amb un optimisme encara més accentuat que el de l’any passat, perquè la vacunació massiva està funcionant prou bé i prou de pressa. Tanmateix, encara hi ha núvols foscos sobre l’horitzó, sigui en forma de noves variants o del baix percentatge de població vacunada fora dels països occidentals, la major part d’Àsia inclosa. La temporada turística, tan important per moltes economies, inclosa la nostra, podria veure’s amenaçada.
A partir d’aquí, una eventual aparició d’una variant massa resistent a les vacunes i un retorn a les tesis ortodoxes d’equilibris pressupostaris i fiscals en les polítiques econòmiques occidentals podria portar-nos a una sortida econòmica de la pandèmia en forma de K.
Tota esperança és vana. Ni tan sols el 2050, segons els plans de Sánchez i Redondo, no canviarà res de substancial en l’organització de l’Estat. Si no és que els catalans els aixafem la guitarra.
Aquest divendres es va donar a conèixer el repartiment territorial de els tant anhelats ajuts directes a empreses i autònoms promesos per l’Estat, un migrats 7.000 M€ en total.
A Catalunya, amb el 19% del PIB, el 16% de la població i el 25% dels treballadors en ERTO, el govern espanyol li va assignar 983 M€, el 14 per cent del total. No calen més comentaris.
“1.750M€ per a Catalunya” (castellà). La Vanguardia, 28-3-21
El país, Catalunya, -encara que, com a conseqüència, també Espanya- continua en estat d’ebullició i les aigües somes de l’oasi català es remouen inquietes. Les organitzacions de la societat civil més vinculades a l’statu quo experimenten sotracs insòlits en aquests darrers 40 anys. En alguns casos, perquè no canviï res de substancial. Però qui sap si la profunditat en les transformacions de la nostra societat no acabaran fent que els protagonistes d’aquests canvis formals acabin anant més enllà del que preveien .
El Sabadell s’ha fet enrere en un procés d’absorció que grinyolava des del començament. Ara vol continuar sol, però haurà de fer passos importants per aconseguir-ho. Algunes bones intencions ja s’han manifestat. Però caldrà reorientar la forma en què ha crescut en tots aquests darrers anys perquè la chicken run, o cursa de pollastre escapçat, que ha seguit fins ara l’ha dut fins a la vora de l’abisme.
És viable un Banc Sabadell independent? Viaempresa.cat, 30-11-20
Els grans beneficiaris de l’èxit dels centres comercials de Barcelona i de les nostres ciutats tradicionals han estat els propietaris de lloguers, que obtenien elevades rendibilitats amb un risc pràcticament inexistent, si més no fins ara.
Els rendistes no creen riquesa, sinó que s’aprofiten de la que creen els altres. I no només és just, sinó també és intel·ligent no matar l’activitat productiva si volen, a mitjà termini, continuar gaudint de cobrar lloguers substanciosos.
Per cert, els periodistes de La Vanguardia han col·locat l’article al costat d’una notícia dedicada a les bitcoins, que tornen a assolir el seu màxim històric enmig d’una nova espiral especulativa. Una altra manera de fer diners fàcils.
Les ciutats de la segona corona metropolitana de Barcelona cerquen el seu futur. D’una banda, els fons europeus per a la reconstrucció estimulen les demandes d’infraestructures estratègiques. De l’altra, els canvis que accelera la pandèmia poden representar oportunitats importants per als qui les sàpiguen aprofitar.
A Igualada i l’Anoia estan fent un esforç per definir cap a on han d’encarar els esforços per afrontar un futur tan incert com ple reptes. I ho fan des de la participació i el consens, que segur que és un requisit bàsic per afrontar-los amb més possibilitats d’èxit.
Enric Llarch 