El govern “no nacionalista” i “més progressista de la història” no participarà en el mecanisme per validar patents a Europa en un sol tràmit perquè només es podrà fer en anglès, francès i alemany. Mentrestant, Catalunya lidera amb escreix la sol·licitud de patents europees malgrat la concentració a Madrid dels grans centres de recerca espanyols i dels antics monopolis públics.
L’autoexclusió espanyola de la patent unitària europea. Viaempresa.cat, 22-12-21
Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú.
Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21
Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:
“La història va començar quan els humans es van inventar els déus i acabarà quan els humans esdevinguin déus”.
Aquesta frase encapçala la pàgina web de l’historiador i pensador israelià Yuval Noah Harari i autor de Sàpiens, una breu història de la humanitat. Harari no és un nouvingut i potser ja és conegut per molts de vosaltres. Jo l’he descobert arran de la nova edició que Edicions 62 ha fet del seu llibre més celebrat i d’un dels primers articles que es va publicar sobre el món després de la pandèmia de la covid-19.
N’he volgut fer aquesta recensió que publica la Revista Mirall per engrescar a llegir Sàpiens els qui encara no coneixeu aquesta obra de Harari. Tinc la més absoluta confiança que n’obtindreu un devessall d’idees suggeridores, encara que algunes resultin xocants i d’altres no ens acabin de convèncer. Més que mai, l’historiador ens explica el passat per mirar de presentar-nos, no tant un futur inexorable, sinó les diverses opcions de futur que tenim en funció del que fem o no fem ara mateix.
Com a complement, us vull recomanar que veieu l’entrevista que li ha fet en Jordi Basté a TV3, aquest darrer diumenge, al seu programa No pot ser. Precisament, la primera part de l’entrevista es focalitza molt en un tema poc -per no dir gens- tractat a Sàpiens, potser perquè se n’ha parlat molt o, simplement, perquè després de la utilització perversa de les xarxes socials en les darreres eleccions nord-americanes ha trobat que calia prestar-hi més atenció.
Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.
Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:
La cançó de moda d’aquesta primavera pandèmica vol ser la dels nous Pactes de la Moncloa, que Sánchez vol llançar a l’estrellat. Això de la unitat en temps de crisi, ja ho sabem, acostuma a vendre molt, tot i que sovint et volen col·locar gat per llebre. Tant si la propugna qui té el poder, i vol compartir riscos davant una situació complicada, com si la promou una oposició que pretén tenir més influència del que la manca de poder li proporcionaria.
Com ja anem fent-nos grandets i l’operació s’ha fet, o s’ha intentat, tantes vegades, cal preguntar-nos què pretenen pactar? Què volen aconseguir amb els pactes? I més si per batejar-los recorren als mites de la transició que molts no van arribar a viure i que ja no gosen del prestigi immaculat amb què han sobreviscut durant 30 anys.
Uns pactes per a què?. Viaempresa.cat, 7-4-2020
Enric Llarch 