Ramon Casas. Darrers dies de les exposicions al Museu del Modernisme i al Cercle del Liceu

Casas. Grasse matineé (fragment).jpgRamon Casas. Grasse matineé (fragment)

Darrers dies per visitar les dues magnífiques exposicions dedicades al pintor Ramon Casas en el 150è aniversari del seu naixement. Al Museu del Modernisme, una deliciosa mostra de pintures, dibuixos i cartells, la major part poc coneguts perquè pertanyen a col·leccions privades. Després de prorrogar-la, l’exposició finalitza diumenge vinent, tres de juliol. Si no coneixeu el Museu, junt amb l’exposició podeu visitar bona part del preciós mobiliari modernista (Gaspar Homar, Joan Bonet), així com un bon grapat d’escultures i uns magnífics vitralls, entre ells part dels que Joaquim Mir va dissenyar per a la desapareguda casa Trinxet de Puig i Cadafalch. Una petita joia.

Alguns dies més -fins al 20 de juliol- resten encara per visitar l’exposició que el Cercle del Liceu dedica a Casas a través de la seva model, musa, amant i posteriorment esposa, Júlia Peraire. Tot de retrats de Júlia pengen de les parets del Cercle, creat a l’estil d’un club anglès i promotor dels dos primers edificis del Liceu. Miraculosament salvades de l’incendi que va destruir quasi tot el teatre el 1994, les estances del Cercle rarament s’obren al públic. La darrera vegada fou el 1997, en una exposició dedicada precisament a Ramon Casas. I és que el Cercle disposa d’un conjunt de dotze pintures a mode de plafons amb les que Casas va decorar la Sala de la Rotonda, l’antic saló de fumadors. Per tant, doble motiu per no faltar a la cita amb Casas al Cercle del Liceu.

Per cert, si truqueu directament al Cercle per reservar les entrades, que s’han de comprar amb anticipació perquè es tracta d’una visita guiada, us estalvieu la comissió que us cobra l’empresa de venda en línia.

I per als que us agrada fer fotos, podeu fer-ne a les dues exposicions sense cap més restricció que evitar l’ús del flaix.

 

Ramon Casas. La Vida Moderna

Museu del Modernisme
Balmes, 48. 08007 Barcelona
mmcat@mmcat.cat
Tel. +34 932722896
Fins al 3 de juliol
Horari : Dimarts a dissabte, de 10:30h a 19h.  Diumenges, de 10:30h a 14h

Júlia. El desig

La Rambla, 65. 08002 Barcelona
Tel. +34 933 187 925 (cal reservar l’entrada amb anticipació)

http://www.circulodelliceo.es/ca

Fins al 20 de juliol

Casas. Entrada a Sitges (fragment)

Ramon Casas. Entrada a Sitges (fragment). Col·lecció particular

 

Evitar 3.000 morts anuals a Barcelona (ARA, 28-6-16)

La contaminació de l’aire, el soroll, la calor i la manca de zones verdes generen prop de dues mil morts anuals a Barcelona que es podrien evitar. Amb l’exercici moderat se’n podrien evitar més d’un miler addicional .

Així ho sosté un estudi de Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), recollit pel diari ARA aquest dimarts 28 de juny. Elaborat a partir dels estudis de doctorat de Natalie Mueller, l’estudi es publica a la revista Environmental Health Perspectives (EHP)

L’estudi, doncs, recolza científicament una percepció generalitzada sobre l’agressivitat del medi de les nostres grans ciutats en la salut i el benestar de les persones. Aquesta percepció, ara contrastada i quantificada, comporta, per exemple, que les famílies amb fills petits intentin sempre que els és possible abandonar la ciutat a la recerca d’un entorn menys agressiu, amb el subsegüent envelliment de l’edat mitjana de la població i tots els canvis i distorsions que això provoca.

Les polítiques municipals, doncs, haurien de tenir com a prioritat evitar el major nombre d’aquestes defuncions, que equivalen al 20% de les morts per causes naturals.

El Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental es va crear al 2005 com una iniciativa de la Generalitat de Catalunya (Departaments de: Salut; Innovació, Universitats i Empresa; i Medi Ambient) amb la col·laboració del Parc de Salut MAR de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Per a un acostament inicial al tema, podeu consultar l’article del diari Ara:

Morts a Bcn per impacte ambiental. ARA, 28-6-16

També podeu consultar l’article publicat a EHP per l’equip encapçalat per Natalie Mueller:

Click to access EHP220.acco.pdf

Evitar 3.000 morts a Bcn. ARA, 26-6-16

Bicicletes (viaempresa.cat, 25-6-16)

En una de les imatges de capçalera d’aquest blog apareix un aparcament per a bicicletes a Florència. Es tracta d’una imatge presa un dia feiner, a les dotze de la nit, al primer soterrani de l’aparcament de la principal estació de ferrocarril de la ciutat, Santa Maria Novella. És una bona mostra d’infraestructures eficients per fomentar l’ús de la bicicleta. De fet, fins no fa gaire, Florència,  com totes les ciutats italianes, era el paradís dels escúters. Avui les bicicletes hi són hegemòniques i conviuen aparentment sense gaires conflictes amb els vianants al centre històric

Mentrestant, aquests dies, el centre de Barcelona és ple de banderoles municipals que animen els ciutadans a usar la bicicleta amb l’argument mediambiental. Però la fal·lera de promoure l’ús de la bicicleta a qualsevol preu entra en conflicte amb l’ús de l’espai públic pels vianants. La desitjable substitució de desplaçaments motoritzats per d’altres que siguin més sostenibles no serà possible a costa del vianant que, a més, és el més respectuós amb el medi ambient.

Llegiu aquest article publicat dissabte al digital econòmic viaempresa.cat

Bicicletes. Viaempresa.cat. 25-6-16

 

Viaempresa. 25-6-16. Biciletes

Tertúlia a L’Illa de Robinson (El PuntAvui TV, 22-6-16)

tertuliaEPTV20160622

Aquest dimecres hem fet una nova tertúlia al programa del Punt Avui TV, L’illa de Robinson. Amb la participació de Vicent Sanchis, Vicent Partal, Joan Solé i Enric Llarch.

Hem parlat del referèndum britànic sobre el Brexit amb Cesáreo Rodríguez-Aguilera de Prat, catedràtic de la Universitat de Barcelona, àrea de Ciència Política i de l’Administració.

A continuació, a la tertúlia hem valorat àmpliament les darreres notícies sobre les converses entre el ministre espanyol d’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya

Primera part de la tertúlia

Segona part de la tertúlia

 

Roma, canvi a l’alcaldia d’una capital del sud

Canvi a les alcaldies de Roma i Torí. ARA, 21-6-16

Ara fa un any vaig ser uns quants dies a Roma. Em vaig allotjar en un barri al nord del Vaticà i per anar al centre fèiem servir metro i autobús, la qual cosa em va permetre conèixer una mica la Roma no monumental. Realment vaig tenir la sensació d’estar en una capital del sud, en el sentit de ciutat bruta i deixada, de transport públic deficient i de zones verdes abandonades.

Quan vaig tornar, a més, vaig llegir que els únics que paguen a l’autobús són els turistes com nosaltres. Ja vèiem que ningú amb aspecte de resident s’acostava amb el bitllet a les màquines cancel·ladores. Vam pensar que devien tenir passis o alguna cosa així. Es veu que aquest no era el cas i, amb tot plegat, ens va semblar que la capital del sud s’havia desplaçat des Nàpols cap al nord, fins a Roma.

Així que, afegint-hi les notícies sobre pràctiques generalitzades de favoritismes i de relacions mafioses i la ingerència de Renzi destituint un alcalde que havia intentat fer front al desori general, no m’ha estranyat que els romans hagin optat per la candidata alternativa del Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo. Els grillini tindran ara l’oportunitat de demostrar que són alguna cosa més que una colla d’antisistema encapçalats per un personatge histriònic.

D’altra banda, passejant per moltes de les grans ciutats europees, des de Milà fins a Londres, t’adones del nivell d’endreça i qualitat urbana que hem aconseguit a casa nostra i que sovint no valorem prou. L’abandonament de les grans ciutats italianes és una constant que fa molts anys que dura i que ens fa mal especialment a tots que que estimem aquest país i la seva meravellosa cultura i patrimoni. Tant de bo Virginia Raggi, la nova alcaldessa de Roma, permeti a la ciutat de fer un bon pas endavant en la regeneració de l’administració municipal i en la qualitat de vida dels seus ciutadans.

Viabilitat dels mercats municipals (La Vanguardia, 19-6-16)

20160619_La viabilitat dels mercats municipals_DINERS La Vanguardia

Fa anys que l’Ajuntament de Barcelona, i després molts altres seguint el seu exemple, han emprès ambicioses i costoses reformes dels seus mercats municipals.

S’han cantat tant les excel·lències, certes,  dels mercats municipals com a pols d’activitat i espais de convivència i s’ha generat un relat tan favorable que ha permès que s’hi aboquin una quantitat ingent de recursos amb uns resultats incerts a mitjà i llarg termini i sense que ningú hagi gosat qüestionar-ho. Les insuficiències d’una política només basada en les grans reformes dels edificis es posen en evidència quan mercats remodelats fa uns quants anys, com el de La Llibertat, a Gràcia, malden per una segona reforma en profunditat. O quan el mateix ajuntament de Barcelona es replanteja com ha de ser la reforma del mercat de l’Abaceria també a Gràcia o quins han de ser els usos del mercat de Sant Antoni, objecte d’una llarga i costosíssima reforma que corre el perill evident de convertir-lo en una nova versió de la Boqueria o Santa Caterina.

Amb la crisi de les finances públiques i la major sensibilitat dels ciutadans envers la forma com s’administren els recursos públics, repensar el model sembla imprescindible. El  més rellevant és la discussió sobre quins paràmetres ha d’orientar l’actuació pública envers els mercats. Aquest és el tema de l’article publicat ahir al Diners de La Vanguardia, on  argumento que les línies d’actuació haurien d’anar encaminades a promoure operadors més grans i competitius en base a la seva implantació en diferents parades i/o mercats i a reforçar la vinculació amb els petits operadors de proximitat, entenent aquesta per tota Catalunya.

A banda de l’enllaç al diari, a continuació reprodueixo l’article original que dóna lloc al resum publicat a La Vanguardia:

 

La viabilitat dels mercats municipals

Els productes frescos poden generar més de la meitat de la facturació dels supermercats. Així, ho explicava La Vanguardia fa pocs dies. Uns establiments que tradicionalment havien basat la seva atracció en el comprador en l’alimentació seca i envasada, amb l’auge de la marca blanca com a paradigma, ara descobreixen la potencialitat del producte fresc com a mecanisme de captació de clients i de facturació. La distribució d’aliments frescos tradicionalment s’havia  canalitzat a través dels mercats municipals i les botigues especialitzades independents. Ara, moltes d’aquestes darreres van plegant i són parcialment substituïdes per cadenes i franquícies.

En aquest context, cal preguntar-nos quin sentit té la pervivència d’uns mercats municipals, creats originalment com a forma d’aixoplugar i ordenar els mercats de pagès tradicionals a les ciutats. Si ara el subministrament i les condicions sanitàries ja estan garantits per l’oferta privada convencional, per què cal que els ajuntaments continuïn destinant a la venda de productes frescos, un espai de propietat públic sovint es una posició central als barris i ciutats? I que ho facin en un règim tan favorable als ocupants com són les concessions.

L’Ajuntament de Barcelona, i molts altres seguint la seva estela, han promogut costoses reformes, en bona part finançades amb recursos públics, de molts dels edificis dels mercats municipals per aconseguir la modernització de l’oferta i el rejoveniment dels paradistes i de la  forma com ofereixen els seus productes i serveis. En alguns casos es tracta d’edificis de gran valor històric i patrimonial, que també podien haver-se rehabilitat per destinar-los a d’altres activitats. En d’altres, l’interès es limita al fet que són de propietat municipal.

La principal contradicció és que després d’inversions milionàries que faciliten el procés de racionalització de l’oferta, d’ampliació dels horaris i els serveis i de comoditat dels compradors, ens queden unes parades que en el millor dels casos arriben als 12, 16 o 20m2. És a dir, una microbotiga que es correspon  gairebé sempre amb una microempresa. Per arrodonir-ho, moltes d’aquestes reformes incorporen un supermercat a base de fer soterranis o de reduir la superfície destinada a les parades. Un supermercat que contribueix a finançar les obres de reforma, però que també es converteix en concessionari: ubicació central amb un lloguer a llarg termini a preus per sota del mercat immobiliari. De forma que moltes vegades els exigus paradistes que queden es converteixen en l’oferta de qualitat que complementa els productes més massius del súper. I, de moment, tots contents.

Tot plegat no sembla un ús òptim dels recursos públics, tant en termes d’inversions com d’utilització d’un patrimoni municipal ubicat en llocs de primera línia. Ara ja hi ha mercats de Barcelona que aborden una segona rehabilitació, perquè els efectes de la tongada d’inversions inicial s’han esvaït i tornen a perdre clientela. Les reformes, doncs, segur que són necessàries però no són suficients per mantenir la competitivitat dels mercats a mitjà termini. Cal abordar noves estratègies de competitivitat per no fer dels mercats un pou sense fons i sense sentit de recursos públics.

Unes estratègies que passen, en primer lloc, per reforçar el procés de concentració empresarial. Per molt singular que sigui el producte fresc que véns, difícilment seran competitives les microempreses amb una sola parada als mercats. Encara que les economies d’escala no siguin tan decisives per al producte fresc, la industrialització i la concentració de pagesos i ramaders fa imprescindibles unes dimensions mínimes per ser competitius. Fins i tot, al producte més delicat i singular, com és el peix, l’augment de la piscicultura i de les importacions massives de peix d’altres latituds dificulta la viabilitat de les peixateries independents de tota la vida. Per tant, en les concessions cal prioritzar les empreses més viables en base a la seva eficiència i dimensions.

Malgrat tot, els paradistes difícilment assoliran el rang de gran empresa i cal aprofitar els avantatges de flexibilitat que això comporta esdevenint el principal canal de comercialització dels petits productors agraris que subsisteixen en un entorn tan densament urbanitzat com el nostre. És a dir, difícilment podrà subsistir una parada dedicada a comprar tomàquets de producció massiva provinents d’Almeria o el Marroc, adquirits a través d’intermediaris i que les grans cadenes de supermercats poden vendre a 30 cèntims el quilo. Les parades han de centrar-se en un producte de més qualitat, tractant amb al més directament possible amb els petits productors locals, que poden oferir un producte més fresc i de més qualitat perquè és més pròxim. Per tant, cal reforçar el posicionament de l’oferta dels mercats en productes de proximitat i de qualitat, per tractar amb petits proveïdors, reduir intermediaris i compensar els avantatges que la posició dominant en el mercat i les grans dimensions ofereixen a les grans cadenes. Només amb l’aliança amb els petits productors de proximitat, els mercats municipals seran viables i estarà justificada socialment la seva pervivència.

Fins on pot créixer el turisme?

Turisme, on és el límit? Diners, La Vanguardia, 19-6-2016

Reportatge al Diners de La Vanguardia sobre les limitacions del model turístic a casa nostra. Elaborat a partir d’entrevistes amb els economistes Josep Oliver, Miquel Puig, Maria Noguera  i Enric Llarch, a més de representants sindicals i patronals.

Per part meva, hi proposo que mentre Catalunya no disposi de competències per fixar un salari mínim propi que impulsi la creació de llocs de treball amb retribucions dignes, s’avanci en un acord voluntari entre patronal, sindicats i administració que identifiqui davant el client -a través d’una etiqueta o label– les empreses que es distingeixen per oferir un negoci responsable, sostenible i que pagui salaris dignes, tant als treballadors com al personal de les empreses subcontractades.

El tema de les empreses subcontractades és especialment rellevant a causa de la creixent externalització de gran part dels serveis que es presten als hotels. Segons fonts sindicals, aquesta externalització no es limita al manteniment, la seguretat o la neteja , sinó que afecta també les cuines, els cambrers  i  fins i tot la recepció. La reforma laboral del PP, que permetia que les empreses es despengessin del conveni laboral col·lectiu vigent a la seva zona amb el propòsit de poder afrontar dificultats puntuals  i específiques derivades de la crisi, ara permet que bona part d’aquest tipus d’empreses subcontractades es desvinculin dels convenis provincials vigents i paguin poc més del salari mínim als seus treballadors. Unes feines que, aleshores només accepten els immigrants i que ha donat lloc, pel que fa a les cambreres de pis a les anomenades kellys, les cambreres de pis sud-americanes que han de netejar vuit habitacions en una hora.

De fet, crec que tots podem compartir l’afirmació de Miquel Puig que li interessa “el turisme que creï llocs de treball ben pagats, perquè és el que enriqueix la col·lectivitat i el que permet pagar prou impostos per sostenir l’Estat del benestar”

Massa llocs de treball. Article de Miquel Puig a La Vanguardia

20160608. Miquel Puig. Massa llocs de treball. LV

L’article de Miquel Puig, Massa llocs de treball, publicat el vuit de juny a les pàgines d’economia de La Vanguardia, és un nou lliurament d’una tesi suggeridora, que l’autor defensa amb perseverància des de fa ja un quant temps. En síntesi, aquesta tesi sosté que el model de creixement català i espanyol s’ha basat en la creació de llocs de treball de baixa qualificació i amb baixes retribucions que s’han hagut de cobrir amb immigrants, ja que els autòctons, més formats, no els accepten. Per això la taxa elevada d’atur, l’allau immigratòria i els desajustos en l’estat del benestar, ja que els immigrants cobren i cotitzen poc, per la qual cosa són perceptors nets de les prestacions públiques. Això darrer no ho explicita en l’article de La Vanguardia, però ho ha manifestat en d’altres escrits, així com la necessitat d’apujar el salari mínim per evitar la reproducció d’aquest model pervers.

No farem ara una anàlisi en profunditat d’aquesta tesi, atractiva, si més no, per la seva claredat i simplicitat. Precisament, les coses són força més complicades. Bona part de la immigració i dels llocs de treball que cobreix tenen a veure amb la cura de nens, avis i els serveis domèstics. Això va permetre en el seu moment un augment de la taxa d’activitat femenina de la població autòctona, que podia contractar aquests serveis a preus assumibles i mantenir així la dedicació laboral externa, més ben retribuïda.

D’altra banda, les activitats productives amb llocs de treball ocupats per immigrants, a banda de les rendes salarials i les cotitzacions socials, també generen altres rendes, siguin dels treballadors més qualificats o directius , de la mateixa empresa en forma de beneficis i l’activitat induïda d’altres sectors, que no necessàriament generen ocupació poc qualificada i ocupada per més immigrants.

Tanmateix, el gran cavall de batalla de l’autor és el turisme, del que parlarem amb més profunditat en una altra ocasió. Però és cert que el desenvolupament del model s’ha basat en mà d’obra barata, contractada amb condicions per sota del conveni -com les cambreres d’habitació sud-americanes, les famoses kellys-, d’empreses subcontractades. La reforma laboral del PP va permetre que les empreses es poguessin desvincular dels convenis sectorials existents, per la qual cosa hi ha una part significativa d’empreses del sector que contracten amb retribucions equivalents al 50% del conveni, poc per damunt del vigent salari mínim, que caldria apujar ràpidament per evitar aquestes pràctiques i d’altres de similars.

Recentment s’ha constituït una associació, Anem a mil (www.anemamil.cat), que reivindica un salari mínim de mil euros És el mateix import que, poc abans del començament de la crisi, va donar lloc al terme mileurista, quan una universitària jove es queixava en una carta al director que els sous de la seva generació s’havien estancat al voltant d’aquesta xifra. Bé, ara la reivindicació és arribar almenys a aquesta quantitat per evitar -com ocorre als Estats Units, per exemple-, la pobresa també dels qui tenen feina a jornada completa.

Tertúlia a L’illa de Robinson (7-6-16)

Avui parlem de:

– Colau tornaria a guanyar les eleccions municipals
– La CUP decideix aquesta nit el seu posicionament definitiu en el debat pressupostari que es farà demà al Parlament

– El Govern avisa la CUP que manté la “mà estesa” si no “incompleix” el que van acordar
– Munté alerta a la formació anticapitalista que un vet obligaria a “replantejar les coses”

– Entrevista a Oriol Junqueras a El Punt Avui: “El que no podem fer és deslliurar-nos del mandat del 27-S”
– El Constitucional empara a PP, C’s i PSC per la resolució del 9-N
– Quatre membres de la família reial van regularitzar 4 milions procedents de Suïssa

 

Primera part de la tertúlia

Segona part de la tertúlia