“Baby boomers” (La Vanguardia, 12-7-21)

De fa uns dies que el concepte de “Baby boomers” ha tornat a estar de moda. Les generacions plenes dels anys 60 i primers 70 aviat es jubilaran i el ministre del ram ha deixat anar un globus sonda com qui no vol la cosa: allargar els anys d’activitat laboral o rebaixa de les pensions. Uns s’han escandalitzat farisaicament. D’altres han remarcat que ha dit el que ningú s’atrevia a dir.

Potser algun moviment en aquest sentit serà inevitable perquè no s’han fet els deures quan calia. Però encara hi ha moltes coses a fer per mantenir i estabilitzar l’actual sistema de pensions.

“Baby boomers”. La Vanguardia, 11-7-21

Si no hi podeu accedir, podeu mirar de llegir l’article aquí mateix:

“Uns pactes per a què?” (Viaempresa.cat, 7-4-20)

Pactes per a què

La cançó de moda d’aquesta primavera pandèmica vol ser la dels nous Pactes de la Moncloa, que Sánchez vol llançar a l’estrellat. Això de la unitat en temps de crisi, ja ho sabem, acostuma a vendre molt, tot i que sovint et volen col·locar gat per llebre. Tant si la propugna qui té el poder, i vol compartir riscos davant una situació complicada, com si la promou una oposició que pretén tenir més influència del que la manca de poder li proporcionaria.

Com ja anem fent-nos grandets  i l’operació s’ha fet, o s’ha intentat, tantes vegades, cal preguntar-nos què pretenen pactar? Què volen aconseguir amb els pactes? I més si per batejar-los recorren als mites de la transició que molts no van arribar a viure i que ja no gosen del prestigi immaculat amb què han sobreviscut durant 30 anys.

Uns pactes per a què?. Viaempresa.cat, 7-4-2020

 

Viatge al centre de l’abisme (La Vanguardia, 25-3-20)

IMG2_0002

Aquest dimecres a la tarda se celebra el Ple del Congrés espanyol per validar l’allargament de l’estat d’alarma. Als Estats Units, Trump i companyia han estat molt clars, no volen aturar l’economia encara que això comporti el desplegament d’una pandèmia que ells equiparen a la grip o als accidents de trànsit.

A Europa. el valor de la vida humana és sempre el valor suprem i formular en aquests termes tan crus el dilema dels governants no està ben vist. Però en el fons, amb mitges paraules i amb la boca petita, el dilema és el mateix. Amb la diferència que va ser des de Catalunya d’on primer es va avisar i s’ha anat insistint que el confinament total, el tancament de totes aquelles activitats que no són essencials, és imprescindible per no allargar la pandèmia i -això és afegit meu- qui sap si a final el dany a l’economia no seria més petit que amb aquestes mesures a mitges.

En parlo en aquest article a La Vanguardia, en què el títol original era el que figura en la capçalera d’aquest apunt.

Una gestió millorable. La Vanguardia, 25-3-20

“De la dualitat a l’empobriment generalitzat” (L’econòmic del PuntAvui, 10-3-19)

Caixabank, Naturgy, Ikea, Vodafone, Cellnex…
Totes grans empreses amb sucosos beneficis que anuncien importants regulacions d’ocupació

En els darrers temps tots hem fet servir sovint el concepte de dualitat per posar en evidència la separació entre dos col·lectius de sectors socials, de franges d’edat o d’empreses. Sempre hi ha un segment d’aquests col·lectius que manté, si fa o no fa, condicions similars a les anteriors a la crisi i a l’acceleració de la globalització. En l’altre costat, trobem els sectors que han hagut d’entomar de seguida l’impacte -habitualment negatiu a curt termini- d’aquests canvis.

Al mercat laboral sovint parlem també de dualitat, però els anuncis de la reducció de plantilles de moltes grans empreses -quasi sempre amb beneficis- ens porten a pensar que la dualitat tendeix a acabar-se per simple desaparició d’una de les parts, la que restava més o menys immune als canvis i a l’enduriment de l’entorn.

De la dualitat a l’empobriment generalitzat. L’econòmic del Punt Avui (10-3-19)

 

“Falsos autònoms?” (La Vanguardia, 28-2-19)

Avui nova sentència sobre els repartidors de Glovo

Quan veiem un ciclista portant una voluminosa caixa a l’esquena per repartir menjar preparat a domicili, l’associem a un d’aquests nois que fa temps ens portaven les pizzes a casa, però sense motor. Però hi ha una altra diferència: els ciclistes no estan contractats com a assalariats, sinó com autònoms. És un exemple més de l’economia de plataforma, que tendeix a prescindir de qualsevol vinculació laboral per prestar els seus serveis. Tant per guanyar la màxima flexibilitat com per reduir costos.

Mentre plouen les sentències contradictòries sobre si aquesta nova fornada de repartidors han d’esdevenir treballadors assalariats o poden continuar com fina ara, el Departament de Treball acaba d’obligar la principal empresa del sector, Glovo, a donar-los tots d’alta de la Seguretat Social. El fundador de l’empresa havia dit que només podia ser viable si no havia de contractar laboralment els repartidors. Cal preguntar-nos tant si volem empreses que fonamenten l’èxit del seu model de negoci en la sobreexplotació dels seus proveïdors de serveis com si el continu desenvolupament de negocis en bases a les TICs no requereix que revisem unes categories laborals pensades per quan les indústries que treballaven en cadena eren hegemòniques.