Double Bind, art contemporani en un polígon industrial de la Noguera

Juan Muñoz
Double Bind, de Juan Muñoz, és la instal·lació creada originàriament per a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres i que ara que ocupa una nau industrial de la Fundació Sorigué a Menàrguens

Les dovelles que s’utilitzen per bastir els túnels de la L9 del metro de Barcelona s’apilen en grans esteses. Som a la planta industrial de materials per a la construcció de l’empresa Sorigué, al polígon de la Plana del Corb, entre Balaguer i Menàrguens. Quan hi arribes, de seguida et criden l’atenció, a banda d’unes naus i uns edificis d’oficines prou ben posats, els fanals i la pèrgola per ombrejar els cotxes. Però aquesta és l’entrada al complex industrial i cal que continuem fins a un extrem per accedir a  PLANTA , l’espai que des de l’octubre de 2017 acull Double Bind, la monumental instal·lació de l’escultor Juan Muñoz.

DSC00100a
PLANTA, la nau industrial a la Plana del Corb que, després de produir milers i milers de dovelles, ara s’ha transformat en un singular espai artístic

De la Tate Modern a la Plana del Corb

L’escultor Juan Muñoz (Madrid, 1948-Eivissa, 2001) rebé l’encàrrec de crear una instal·lació per a la gran sala de les turbines de la Tate Modern londinenca, acabada d’inaugurar el juny del 2000 a la riba sud del Tàmesi, davant la catedral de Sant Pau.

Format bàsicament a Londres, amb aquest encàrrec Muñoz assolia el cim del reconeixement internacional. El títol de la instal·lació és Double bind. Es refereix a la situació en què una persona  es troba davant dues opcions irreconciliables o havent de triar entre dos camins indesitjables. Lluernes reals o pintades, ascensors que no s’aturen enlloc, una acció que es desenvolupa en un nivell ocult a primera vista o figures que vistes des de sota semblen de mida real, però que no ho són. Aquests són alguns dels camins amb què Muñoz vol encomanar-nos el desassossec d’haver de triar entre dues opcions que no són el que semblen.

Al cap de dos mesos de la inauguració, Juan Muñoz moria inesperadament. Un cop desmuntada l’exposició, els seus marmessors van voler conservar-la conjuntament i així va restar, però empaquetada en un magatzem. Fins que el 2015 es presentà parcialment  a Milà. Va ser aleshores que la Fundació Sorigué es posà en contacte amb els hereus de Muñoz i aconseguí una cessió del conjunt de l’obra durant cinc anys. Per instal·lar-la, es volgué reproduir l’escenografia amb què s’havia presentat a la Tate i per això s’aprofità una de les naus del polígon de la Plana del Corb, que havia deixat de ser operativa un cop l’encàrrec de les dovelles havia anat lliurant-se. Per fer-ho, s’aixecà el sostre de gran part de la nau fins als límits urbanísticament permesos i es reproduí l’espai amb què es presentà la instal·lació a Londres.

DSC00001

Sense pretendre reproduir exactament la gran sala de turbines de la Tate Modern, la reforma de la nau industrial fa possible encabir la instal·lació de forma similar a l’original

Radical en els continguts però clàssic en les formes

Muñoz, com d’altres escultors del seu temps, torna a la figuració i ho fa a través de la figura humana, treballada en paper maché, bronze o, com en aquest cas, amb resina de polièster. Segons Miquel Barceló, Muñoz va convertir en postmoderna la tradició clàssica. Les obres de Muñoz proposen nous mecanismes de relació entre l’espectador i l’obra d’art, a qui sovint interpel·la utilitzant l’escenografia teatral. Quan fa servir grups de figures que aparentment interactuen, mostra la solitud de l’home enmig de la multitud.

Muñoz composa espais que conviden el públic a completar-los. La formació inicial de l’artista en arquitectura traspua en els seus espais, on sembla evident la influència dels escenaris metafísics pintats per Giorgio De Chirico. En aquestes arquitectures  irreals també es fa sentir la influència de l’escultor nord-americà Richard Serra -de qui podem veure una obra a la plaça de La palmera de la Verneda, a Barcelona-, a qui conegué a Nova York. Són uns espais buits i enigmàtics que volen reflectir la desorientació de l’home i la manca de referents en la societat de finals del segle XX.

DSC00016
Quines claraboies són pintades i quines són de veritat? El primer enigma que ens planteja Double Bind a través d’un joc òptic propi de l’escenografia teatral

 

DSC00051
Ascensors sense portes, que es mouen aleatòriament i que no paren a cap pis

DSC00037
Qui no s’ha sentit perdut alguna vegada en un aparcament subterrani? La planta inferior de la instal·lació de Muñoz s’hi assembla i ens recorda que sempre pot amagar sorpreses

DSC00023
A través de les lluernes , descobrim una planta amagada que ens recorda els celoberts dels nostres edificis. Si aixequem la mirada, podem descobrir els moviments dels seus habitants

DSC00025
La fràgil distància entre la normalitat i la bogeria, segons Juan Muñoz. La disposició i els conflictes dels seus personatges  amb l’espai generen una mena de teatralització que pretén expressar l’abandonament de l’home dels nostres temps

DSC00028
Muñoz ens convida a mirar a l’interior, de forma similar a com ho fa aquest personatge.  L’il·lusionisme i el misteri  caracteritzen les arquitectures buides de l’artista

DSC00044a
Els personatges semblen trobar-se en una cruïlla de camins. Tots tenen el mateix rostre -en aquesta obra, el del germà de l’autor-, amb la voluntat de reflectir els difícils contorns de l’home contemporani

DSC00066
Els crítics diuen que Muñoz ens presenta els seus personatges perduts en escenografies manieristes i barroques. Els plecs de les robes que duen o que transporten contrasten amb les línies rectes de l’arquitectura i també ens recorden els devessalls de teles que acompanyen moltes figures barroques

DSC00072

 Només a la darrera i més fosca  claraboia, les figures canvien de rostre i esdevenen un autoretrat del mateix Muñoz. Un testament o una premonició, segons alguns crítics

A Barcelona, hi ha obra de Juan Muñoz tant al MACBA com a la col·lecció de la Caixa. Com en tantes altres col·leccions d’art contemporani, les grans dimensions de moltes de les obres i la falta de perspectiva històrica -que permet establir un cànon comunament acceptat per tothom- fan que les obres només es puguin veure puntualment i de forma rotativa. Ara mateix, però, part de les peces de Juan Muñoz en possessió del museu poden veure’s a l’exposició Un segle breu. Col·lecció MACBA

Fundació Sorigué: dels materials de la construcció a l’art contemporani

La Fundació Sorigué, creada el 1985, amplià les seves tasques tradicionals caràcter social i educatiu i el 1999 encetà la creació d’una col·lecció d’art contemporani. Una col·lecció les obres de la qual, de moment, només es poden veure a través de préstecs o d’exposicions puntuals, ja que la seva seu a Lleida es dedica bàsicament a exposicions temporals.

Anselm Kiefer, Bill Viola i Antonio López, nous estadants de PLANTA

A banda de la seva seu a Lleida, la Fundació Sorigué té previst mostrar de forma permanent la seva col·lecció d’art contemporani a PLANTA. Una  de les obres més destacades correspon a l’artista alemany Anselm Kiefer . Mentre no la podem visitar, aquí teniu el vídeo sobre la instal·lació de l’obra de Kiefer editat per la mateixa Fundació Sorigué.

Shevirath  Ha Kelim, d’Anselm Kiefer. Una de les obres de la col·lecció Sorigué a PLANTA pendents de poder ser visitades per tothom (Foto: Fundació Sorigué)

Entre els projectes més immediats, també hi ha el de dedicar un espai permanent a l’artista nord-americà Bill Viola. Viola és internacionalment reconegut com a pare del vídeoart  i per les seves instal·lacions basades en recursos audiovisuals. Premi Internacional Catalunya 2009, formà part de la primera exposició que la  Fundació Sorigué va presentar a Barcelona el 2013, a l’edifici històric de la UB.

I ja instal·lades però encara no directament visitables, tenim dues escultures monumentals d’Antonio López, a qui habitualment associem a les seves pintures de vistes elevades dels carrers de Madrid, silencioses i poètiques. Una d’aquestes escultures,  -Carmen adormida-Nit dona- , l’hem pogut veure recentment a Barcelona, davant de l’entrada lateral del Palau de la Música, amb motiu de la selecta exposició que s’hi va presentar al mes de maig.

DSC00096a

Els dos caps monumentals d’Antonio López representen la seva néta petita, Carmen. De moment, només es poden veure en la llunyania, a l’espera que la Fundació Sorigué dugui a terme accessos específics en aquesta banda de la finca

Visita

Actualment, per visitar PLANTA cal anar-hi els divendres o els dissabtes al matí, a través d’unes excel·lents visites guiades. És una activitat gratuïta, però és convenient fer una reserva  anticipada perquè el nombre màxim de participants en cada visita és d’una quinzena. I si ho desitgeu, en acabar podeu adquirir oli extraverge produït a la finca, que en part prové de les oliveres que s’han plantat als terrenys de les  graveres fora d’explotació amb l’objectiu de restaurar i renaturalitzar el paisatge.

 

 

“Entre el cànon i la censura”. Divuit convidats en 18 frases

Entre el cànon i la censura. Isona Passola, Xavier Albertí, Andreu Gomila, Empar Moliner i Jaume Roures
Isona Passola, Xavier Albertí, Andre Gomila, Empar Moliner i Jaume Roures a la taula rodona sobre arts escèniques i audiovisuals

Aquest dijous, 21 de juny, hem celebrat la Jornada “Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder”, organitzada per la Gerència de Cultura de la Diputació de Barcelona al CCCB. Ha estat una intensa Jornada amb un gran nombre de reflexions interessants sobre com des del poder, sigui polític, econòmic, mediàtic o de mandarinatge, es conforma la memòria en l’àmbit de les arts i la cultura.

La Jornada s’ha transmès en directe per streaming i els vídeos de les quatre taules rodones i de la presentació de La Torna els podeu veure clicant en els següents enllaços:

Cànon i la censura a la paraula escrita

Cànon i censura a les arts visuals

“La torna” com a paradigma

Cànon i censura a les arts escèniques i audiovisuals

Cànon i la censura a la música i els espectacles

Així mateix, el contingut dels debats s’editarà en un llibre a càrrec de l’equip de la revista L’Esguard, responsable també de la transmissió i de l’edició dels vídeos.

Per als qui no hi heu pogut assistir, i com a tast previ al visionat d’uns vídeos que us recomano que aneu fent a mesura que us sigui possible, aquí podeu trobar la Jornada sintetitzada en les  frases  que ens han semblat més significatives de cada convidat:

Maria Favà (periodista): “Un temps abans dels Jocs Olímpics, Josep Miquel Abad, que era conseller delegat del Comitè Organitzador, va tenir el valor d’escriure al meu director d’aleshores a l’Avui, Josep Faulí, demanant-li àrnica per fer la informació i suggerint que m’enviessin a fer crítica musical”

Oriol Izquierdo (gestor cultural): “Avui estem sotmesos a una censura que no és menor a la censura dels anys setanta (…) Té unes altres formes i són unes formes molt i molt i molt perilloses, davant les quals hem de ser valents, no acovardir-nos, buscar el suport de companys i col·legues i, sobretot, no callar mai”

Ada Castells (escriptora i articulista): “La precarietat laboral del periodisme i del món literari és la màxima causa de l’autocensura”

Jaume Capevila, Kap (ninotaire):” La idiotització, la banalització de tot també és una forma de censura”

Xavier Antich (filòsof): “(La imposició de) El cànon és més poderosa que la censura perquè és més persistent i més efectiva i perquè continua sent operativa”

Francesc Torres (curador de l’exposició al MNAC de “La capsa entròpica”): “La censura més potent que hi ha en un sistema capitalista és el mercat”

Tatxo Benet (periodista i productor audiovisual): “Només un artista, Pere Llobera, va despenjar la seva obra d’ARCO quan van censurar l’obra de Santiago Sierra sobre els presos polítics”

Valentín Roma (curador de l’exposició censurada al MACBA “La bèstia i el sobirà): “El que està en entredit no és  tant la llibertat d’expressió sinó de la llibertat de fricció, el dret a discrepar de les icones, els llenguatges i les gramàtiques del poder”

Arnau Vilardebò (actor): “Quan Els Joglars vam entrar a la presó, ho vam fer amb la idea que si en Tarradellas ens havia dit que ens traurien aviat, comptàvem amb tres mesos” (Se n’hi van estar set)

Ferran Rañé (actor): “El que ens deia l’advocat Loperena era que Els Joglars havíem accelerat la llibertat d’expressió i la separació de poders (civil i militar)”

Xavier Albertí (director de teatre): “Des del 1590 fins al 1833 (…) Barcelona per llei només tenia la possibilitat de tenir un únic teatre. Són molts  segles de control des de la corona espanyola perquè no pugui haver-hi altres possibilitats de diversitat d’opinió”

Empar Moliner (escriptora i col·laboradora de ràdio i TV): (A propòsit del programa de TV en què cremava una suposada Constitució espanyola com a exemple del que hauria de fer una família amb pobresa energètica després que el Constitucional tombés la llei del Parlament sobre la matèria) “Ho tornaria a fer avui? Aquesta pregunta és molt complicada perquè ens posem en la qüestió de l’autocensura. Tindria jo por de fer-ho avui? La resposta pot ser sí”

Jaume Roures (productor audiovisual): “Més enllà de la censura, el que és gravíssim és l’empobriment de la cultura democràtica de la gent”

Isona Passola (productora i directora de cinema): “Al cinema català hi ha un esquema mental absolutament presoner que es reflecteix a l’hora de rodar pel que fa als temes i a la llengua de rodatge… Com diu Wim Wenders, la llengua d’Europa és la traduccció”

 

Gerard Quintana (cantant): “Quan la censura no actua és que el poder se sent molt segur (…) Quan el poder se sent en perill, actua amb tota la seva contundència. Això és el que està passant ara”

Francesc Ribera, Titot (cantant i escriptor): “Quan sents que et vigilen, estigues tranquil perquè volen que penses que et vigilen. La resta ja et censuraràs tu”

Sílvia Comes (cantautora): (A propòsit de les cançons masclistes) “Ara tenim una consciència col·lectiva que abans no hi havia”

Pere Camps (promotor musical): “Prohibir (cançons sexistes, racistes, classistes, elitistes…) no és la solució (…) El combat és dialèctic, el combat és el de les idees (…) Amb la cultura es combat tota la resta”

Àrea de Cultura. Diputació de Barcelona

Entre el Cànon

Des de l’Àrea de Cultura de la Diputació i en el marc de les Jornades de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, el 21 de juny celebrem la segona trobada del cicle «Cultura i memòria», que porta per títol Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder, de la que tinc la satisfacció de ser-ne el comissari.  

La Jornada proposa quatre taules rodones que analitzaran com es formula el relat en els diferents àmbits culturals. D’una banda, destriant allò que mereix la pena de ser reconegut i recordat -el cànon- i, de l’altra, allò que es considera que no ha de tenir ni l’oportunitat de ser conegut ni valorat pel públic, la censura.

Els àmbits que tractarem són la paraula escrita (literatura i premsa), les arts visuals, les arts escèniques i audiovisuals (teatre, cinema, televisió) i la música. Aquesta panoràmica la farem de la mà de professionals i artistes de primera línia que, en una mesura o altra, han reflexionat o han estat implicats en la formulació del cànon o han patit la censura. Hi participaran artistes i professionals vinculats al món de la cultura com ara Tatxo Benet, Oriol Izquierdo, Jaume Roures, Isona Passola, Xavier Albertí o Gerard Quintana

També podrem assistir a una projecció de La Torna, la mítica obra dels Joglars prohibida el 1976 per un tribunal militar, comentada per dos dels seus membres històrics, Ferran Rañé i Arnau Vilardebò. Clourem la Jornada amb un recital de Roger Mas que inclourà dins el seu repertori habitual diverses cançons que van ser objecte de censura en el seu moment.

La inscripció és gratuïta i pot fer-se per al conjunt de la jornada o per a aquelles parts que més us puguin interessar. Podeu consultar el programa complet i inscriure-us a:

Programa Jornada Cultura i Memòria 2

 

 

 

 

Olga Sacharoff i pintura flamenca i holandesa a Girona

Autoretrat
Autoretrat de la gàbia, ca. 1924. Col. Gothsland

Acabava per Pasqua, però l’èxit de públic ha fet que s’allargui fins a l’u de maig. Es tracta de l’exposició sobre la pintora russa afincada Barcelona Olga Sacharoff.

Filla d’una família liberal i benestant russa, tot i que nascuda a Geòrgia, Sacharoff (1881-1967), pogué estudiar a Munic, que era el primer esglaó per a molts artistes de l’est abans d’instal·lar-se a París. Com tants altres, arran de la 1a. GM es refugià a Barcelona, amb la que restaria vinculada de per vida, tot i que en acabar el conflicte tornà a París i vindria a Barcelona, on s’estava el seu marit, només a l’estiu.

Olga Sacharoff, Promenade (ca.1923). Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)
Olga Sacharoff, Promenade (fragment) ca.1923. Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)

A la capital francesa formà part de l’anomenada Escola de París i tractà entre altres Picasso i Modigliani. D’aquest darrer, potser n’incorporà els ulls buits i absents dels seus retrats d’aleshores. Picasso l’influí també en algunes obres de la primera època, en què adoptà l’estètica cubista. Un cop abandonat el cubisme, seguí encara l’estela de Picasso amb perspectives distorsionades i colors apagats amb predomini del gris. Hi ha tres teles a l’exposició que fan evident aquesta proximitat.

El casament (fragment)
Olga Sacharoff. Un casament (fragment), ca. 1919. MNAC

Tanmateix, les pintures arquetípiques de Sacharoff es caracteritzen pels colors vius i alegres i per uns personatges hieràtics i poètics alhora, que a mi em recorden els del Douanier Henri Rosseau. El tractament de les plantes i dels paisatges que emmarquen aquests personatges també beuen de l’estil rousseaunià i naïf. La curadora de l’exposició, la professora de l’Escola Llotja, Elina Norandi,  remarca la ironia i la crítica amable que traspuen molts d’aquests retrats de grups petitburgesos en escenes de la vida quotidiana als carrers de París.

dav
Olga Sacharoff. Noia amb coloms, ca. 1920. Col. particular

Instal·lada definitivament a Barcelona arran de la 2a. GM, Sacharoff i el seu marit s’integraren perfectament a la colla d’artistes, sobretot pintors i músics, de famílies benestants i ben tolerades pel franquisme dels anys 40 o 50. El seu estil, sense perdre encant i lirisme, s’empeltà de ressonàncies noucentistes i esdevingué més acomodatici als gustos d’un mercat local ara més conservador que mai. Tanmateix, la seva pintura, tot i l’allunyament de les avantguardes, continua sent atractiva, delicada i poètica.

dav
Olga Sacharoff. La Llotja, ca. 1944 (col·lecció Cercle del Liceu. Donació de Joan Uriach). En segona fila, mirant cap a terra, autorretrat de l’artista.

Precisament, el cànon que durant dècades ha imposat l’abstracció i l’informalisme com a úniques tendències vàlides per a la pintura moderna ha comportat l’oblit de Sacharoff, sobretot a partir de la seva mort el 1967. El fet de no tenir fills ni seguidors que vetllessin per la seva obra també hi ha tingut a veure. Fins al 1994 no se celebraria una exposició antològica a La Pedrera. I ara, en fer 50 anys de la seva mort, comptà amb la fortuna de ser l’única dona que que celebrava aniversari, la qual cosa ha estat determinant per generar un Any Olga Sacharoff, del que aquesta exposició n’és la principal mostra.

Sacharoff pintà molts retrats, sovint al jardí de la seva torre al Putget, per encàrrec o com a obsequi al seu entorn social. Entre aquests, els de molts nens, alguns dels quals, com l’ara destacat músic Jordi Sabatés, ha visitat fa pocs dies l’exposició.

Olga-Sacharoff.-Jordi-Sabatés
Olga Sacharoff. Jordi Sabatés (1951). Col. particular

És destacable, sobretot com a document de l’època, el retrat monumental de la seva colla d’amics intel·lectuals i artistes, a majoria masculins però on ha situat les seves parelles en primer terme. Els germans Llimona, els germans Monpou i els germans Amat, Vila Arrufat, Llorens Artigas, Enric Monjo, Tomàs Seix o Luís Monreal són alguns dels artistes i intel·lectuals retratats en El sopar de la colla. Hi ha un altre quadre similar, però amb el tema de la sobretaula, que ara no hi és però que acompanyava el del sopar a l’exposició de La Pedrera.

dav
La colla, 1947. (MNAC)

 

Els Països Baixos a la Fontana d’Or

I si voleu completar la visita, us recomano la petita però deliciosa mostra de pintura flamenca i holandesa que exposa el Caixaforum Girona a la seva seu de la Fontana d’Or. En aquest cas, hi ha més temps, fins al quatre d’agost.

Autor desconegut. Cercle de David II Teniers. Els cinc sentits, 1645
Autor desconegut. Cercle de David Teniers el Jove. Els cinc sentits, 1645 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Es tracta d’una quarantena de pintures dels Països Baixos -protestants i catòlics- dels segles XVI i XVII i que provenen dels Museés d’Art et d’Histoire de Genève (MAH). Tot i que no hi ha els noms més destacats -amb l’excepció de tres pintures dels Brueghel i una de David Teniers el Jove- la mostra resulta molt interessant i il·lustrativa de la pintura d’un país que experimentà durant aquests tres segles una gran expansió de base comercial que generà una potent burgesia que demandava llenços per decorar les seves llars. Una burgesia molt més determinant encara en el cas d’Holanda, on el triomf del protestantisme féu desaparèixer l’església com a principal demandant d’obres d’art.

Jan Anthonisz van Ravenstein
Jan Anthonisz van Ravensteyn. Pieter van Veen, el seu fill Cornelis i el seu secretari Hendrick Borsman, ca. 1620 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Tot i que l’Acadèmia i els tractadistes francesos establien una rígida jerarquia de gèneres, des de les humils natures mortes fins als grups humans en escenes històriques o alegòriques, els holandesos eren molts més pragmàtics: “Si no es pot assolir la perfecció en la pintura de figures i històries, es poden pintar Animals, Cuines,Fruites o Flors, Grotescos, Nocturns, Incendis, Retrats inspirats de la vida, Marines i Vaixells o qualsevol altra cosa” (Karel van Mander: “El fonament de l’art de pintar noble i liberal”. Primera part de Schidler-Boeck (El llibre dels pintors); Haarlem, 1604 . Així que la mostra s’organitza temàticament al voltant de les al·legories, escenes quotidines i de la història sagrada, retrats, paisatges i natures mortes

Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d'Isaac, ca. 1600
Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d’Isaac, ca. 1600 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Els quadres, recentment restaurats i ben il·luminats, van acompanyats de cartel·les individuals que paga la pena de llegir per interpretar de forma més completa les circumstàncies en què es creà i els missatges implícits de cada pintura.

Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610
Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610. (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

En conjunt, dues exposicions molt recomanables per fer una excursió a Girona i completar les visites culturals amb un passeig per l’encantador barri vell i un bon àpat, qui sap si davant les escales de la catedral o la pujada de Sant Domènec.

Pujada de Sant Domènec. Girona
Pujada de Sant Domènec, Girona. Segurament un dels escenaris barrocs més bells de Catalunya (Foto: Joan Trias)

L’art català dels anys 80 a la Nau Gaudí de Mataró

dav
Perspectiva general de la Nau Gaudí, amb obres de Ràfols Casamada

Fins al 24 de setembre, podem veure a la Nau Gaudí de Mataró un nou lliurament, el setè,  de l’art català de la segona meitat del s. XX que atresora la col·lecció Bassat. Ara es tracta de pintura i escultura dels anys 80, amb obres de noms cabdals de l’escena artística del país que coneixem de mostres i exposicions, però que encara no han entrat a les sales dels nostres museus. Així ens trobem amb Guinovart, Ràfols -Casamada, Hernández-Pijuan, Viladecans, Subirachs, fins a un total de 32 artistes

El Ràfols-Casamada dels anys 80, per mi els anys estel·lars de la seva obra, és l’autor més present a la mostra, amb les seves teles plenes de sensibilitat i poesia. Hi ha també diverses obres de Josep Guinovart, entre les que destaca per la seva singularitat la transformació d’un Ford Fiesta sota el nom de Natura veloç: “Màquina-natura, terra, pedres, ocells, figures, marges, olors, poesia i rodes. I el passat en el record del paisatge des de tantes velocitats, que s’agrupen en un present veloç” (Guinovart, 1989)

dav
Natura veloç. Josep Guinovart (1989)

Hi ha artistes a la mostra que no coneixia o no coneixia gaire i que han constituït una gradable sorpresa. Un d’ells l’osonenc Gerard Sala  que utilitza uns colors i una poètica que em recorden Ràfols-Casamada, però amb referents figuratius més explícits. Un altre, Pablo Mañé, present a la mostra amb una obra de gran delicadesa i també a mig camí entre la figuració i l’abstracció.

dav
Troballa i joc. Gerard Sala (1987)

 

dav
 Les estovalles violeta. Pablo Mañé (1983)

En l’àmbit de l’escultura, a més de la coneguda estètica de Josep Maria Subirachs, hi ha dues obres, una d’especialment bella i que s’integra meravellosament en els murs de la nau, a càrrec d’Enric Pladevall.

dav
Fuga. Josep M. Subirachs (1980)

 

Enric Pladevall. Tauló IV (1983). Col. Bassat.jpg
Tauló IV. Enric Pladevall (1984)

Finalment, no em sé estar de recomanar-vos dos nus, un de Rafael Bartolozzi i l’altre de Robert Llimós, una mostra més de l’eclecticisme de la col·lacció Bassat entre figuració i no figuració.

dav
Dance in Linca. Rafael Bartolozzi (1987)

dav
Hora solar. Robert Llimós (1988)

Sovint es comenta la paradoxa que aquesta generació de postguerra -i encara molts artistes dels anys 30- resten fora del canon que fixa la tria que ens presenten els museus. Potser és que encara no hi ha prou distància temporal per establir quines són les obres i els artistes que realment mereixen superar la barrera del temps. Potser la proliferació d’autors de tota mena fa encara més difícil aquesta tria, especialment quan, un cop superada la dictadura de l’informalisme, contemplem amb una nova mirada artistes que es van mantenir fidels a un cert tipus de figuració.

La col·lecció reunida pel conegut publicista Lluís Bassat i la seva dona, que presenta el seu setè lliurament, té la virtut de l’eclecticisme que respon als gustos personals del col·leccionista, més enllà d’estratègies inversores, de pretensions canòniques o de fílies i fòbies més marcades del compte. Per això mateix, pot semblar una col·lecció dispersa i heterogènia, però resulta una base molt completa per anar construint un relat de l’art català de la segona meitat del s. XX que sigui assequible i intel·ligible per al gran públic.

Ara que se’ns acaba d’anunicar que per fi el MNAC podrà desenvolupar les seves grans exposicions en un dels pavellons de la Fira de Montjuïc, hem d’esperar que aviat disposi de prou lloc al Palau Nacional per acollir l’art català de la segona meitat del segle passat i puguem trobar-hi la selecció de les millors i més representatives obres  d’aquest període, que tanta falta ens fa.

Mentrestant, cal felicitar-nos de la tasca col·lecionista del matrimoni Bassat, de la seva voluntat de compartir amb tothom les seves obres i de l’acollida que els presta l’Ajuntament de Mataró. Una acollida en una de les primeres i més desconegudes obres de Gaudí -una nau que havia de servir per blanquejar el cotó de la cooperativa obrera de la ciutat-, però que amb els seus arcs parabòlics ja ens avança algunes de les característiques més significatives de la seva obra de maduresa.

dav
Vista lateral de la nau, amb els arc parabòlics. A l’esquerra, una pintura de Laura Iniesta i a la dreta una escultura en faig d’Enric Pladevall

bdr
Pavelló de les latrines, amb volta enlairada que permet renovar l’aire amb un sistema de sifó

Doble raó, doncs, sobretot si no hi heu estat mai, per acostar-vos a Mataró a veure les obres que feien els nostres artistes fa tot just 30 o 35 anys en el bell edifici de Gaudí.

Nau Gaudí. C. Cooperativa, 47. Mataró (vegeu el mapa)

 

Oberta fins al 24 de setembre.

Horari

Fins al 15 de setembre, de dimarts a diumenge de 18 a 21h. La resta de l’any de dimarts a dissabte de 17 a 20h; diumenges i festius d’11 a 14h.
Tancada els dilluns, el 15 d’agost i l’11 de setembre.

Outomuro. Retrats elegants i sensuals al Palau Robert

Manuel Outomuro és un reconegut fotògraf d’origen gallec establert a Barcelona, que treballa sobretot en l’àmbit de la moda i el retrat. Podem trobar sovint les seves fotos als dominicals a tot color  de la premsa barcelonina i també de la madrilenya. Per exemple, al número que encetava la darrera etapa del dominical de La Vanguardia on, juntament amb fotografies de moda, apareixia aquest retrat de la Sílvia Pérez Cruz, amb motiu de la seva pel·lícula i banda sonora sobre els desnonats.

Resultat d'imatges de outumuro palau robert

Fa  vuit anys , el museu del disseny, a la seva antiga seu del carrer de Montcada, ja va fer una bellíssima exposició de fotografies de moda de Manuel Outomuro. El component tèxtil de les col·leccions del museu servia d’excusa per a mostrar un tipus de fotografia que acostuma a ser menystinguda davant d’altres gèneres, com el del reportatge o el fotoperiodisme, que polaritzen els noms dels fotògrafs mítics i gran part de les mostres actuals. El caràcter aparentment frívol, la publicació majoritàriament en revistes de paper setinat i un ús gairebé en exclusiva del color expliquen segurament aquest -injust- menor prestigi de la fotografia de moda.

Ara, Outomouro presenta al Palau Robert una àmplia selecció dels retrats que ha anat fent aquests darrers anys, sobretot a un cert star system intel·lectual, artístic i esportiu barceloní amb projecció espanyola, que és el que les seves publicacions de referència demanen. Són retrats tradicionals en el sentit que no es tracta d’instantànies, sinó de feina d’estudi, amb un element en comú amb la fotografia de moda, la posada en escena, sempre elegant i sensual.

Aquesta posada en escena arriba pràcticament al límit en els dos retrats d’actors caracteritzats com els de dues obres mestres del museu del Prado. El cèlebre autoretrat d’Albert Dürer i el Mart de Velàzquez, que reproduïm aquí.

Outumuro Bcn Retrats 1

A diferència de l’exposició de moda del museu del disseny, en què es va editar un magnífic i exhaustiu catàleg de l’exposició, aquesta vegada ens hem de conformar amb un opuscle enquadernat amb una selecció -força àmplia, això sí- de les fotografies exposades i que us lliuraran gratuïtament al taulell de recepció

La mirada -la gran majoria dels retratats s’adrecen directament a la càmera- sembla el tret distintiu dels personatges retratats, alguns dels quals, a més posen fent diversos jocs amb directament amb els ulls, com aquest de Ferran Adrià  que reproduïm a continuació.

Ferran Adrià

Les fotos, reproduïdes a mitjà i a gran format, ens acullen en unes sales escenogràficament il·luminades que reforcen la proximitat i la intimitat de l’experiència de visitar-les. Com a totes les exposicions del Palau Robert, l’entrada és lliure i encara restarà oberta fins al dia 26 d’aquest mes de febrer.

Per a més informació:

http://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/exposicionsactuals/outumuro/index.html

http://www.outumuro.com/

https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/marte/ec55aa06-b32e-481e-8ea6-22deaf2e9a25

https://www.museodelprado.es/coleccion/obra-de-arte/autorretrato/8417d190-eb9d-4c52-9c89-dcdcd0109b5b

Surrealistes i artistes revolucionaris a Barcelona

La Galeria Barbié i la Galeria Mayoral ens ofereixen dues  exposicions amb protagonistes de primer nivell de les avantguardes històriques. I ho fan pràcticament una davant de l’altra, al carrer Consell de Cent.

L’imaginari irracional és el títol amb què la galeria Barbié aplega una vintena d’obres de pintors i escultors, molts dels quals comunament adscrits al surrealisme. Entre les obres més destacades, trobem Miró (amb una preciosa obra sobre paper) i un parell de dibuixos dels anys 40 i 50 de Dalí. També hi ha obres Fernand Léger i André Masson, aquest darrer un habitual de la Galeria Barbié.

Destaquen tres petites escultures de l’amic de Miró, Alexander Calder, de Jean Arp i una magnífica Montserrat cridant de Juli González. Finalment, un surrealista avant la lettre, el pintor metafísic Girogio de Chirico, hi és present per partida doble amb una de les versions de postguerra del seu cèlebre Hèctor i Andròmaca i una escultura que trasllada a les tres dimensions una de les  obres de la sèrie sobre els arqueòlegs. Precisament, ens han anunciat que De Chirico serà objecte d’una important exposició al Caixaforum, a començament de l’estiu vinent i en col·laboració amb la seva fundació, ubicada a la piazza Spagna de Roma.

En l’apartat d’escultura tenim també un dels cèlebres arbres -o flors- de Jean Dubuffet, similar als quatre que hi ha al davant del Chase Manhattan Bank de Nova York. En aquesta ocasió, està envoltat per una mena de jardí, que ens recorda més la gran instal·lació al jardí d’escultures del museu Kröller-Müller holandès.

No deu formar part de la mostra, però també podem contemplar a la mateixa sala un exemplar de la famosa butaca dissenyada el 1918 per l’arquitecte holandès Gerrit Rietveld, que pocs anys després -el 1923- va pintar a la manera de Mondrian, amb la qual cosa va passar a denominar-se Butaca vermella i blava i va esdevenir un dels símbols de l’obra del grup De Stijl.

Davant per davant, la Galeria Mayoral fa un homenatge als artistes que van protagonitzar el pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París del 1937. Curiosament, hi tornem a trobar alguns dels noms presents a la Galeria Barbié: Miró, Calder -amb un dels seus cèlebres mòbils- i Gonzàlez. Recordem que Alexander Calder va presentar al Pavelló la famosa Font de Mercuri -que ara podem contemplar a la Fundació Miró- i Juli Gonzàlez hi participava amb la versió principal de La Montserrat, que crida pels horrors de la guerra. A la Mayoral també hi és present Picasso, amb una pintura del 1950 d’uns negres i grisos que recorden els del Gernika que presentà al Pavelló.

L’exposició fa un homenatge també a Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, arquitectes del magnífic edifici racionalista que hostatjava el Pavelló. Un Pavelló, que cal recordar-ho, té una rèplica en escala 1:2 a la part baixa de la Vall d’Hebron, tocant a Horta, en un dels exemples de la divisa preolímpica d’Oriol Bohigas de monumentalitzar la perifèria i lamentablement molt desconegut per la gran majoria de barcelonins. Al costat d’aquesta rèplica hi ha la potser més coneguda, per la seva espectacularitat, escultura dels Mistos, de l’aritsta suec del pop art Claes Oldenburg.

La mostra es completa amb una petita filmació d’època sobre els exteriors del Pavelló i de la Fira i amb una reproducció fotogràfica a gran escala del famós i malaguanyat mural de Miró, El segador, desaparegut en desmuntar el Pavelló.

En resum, un parell d’exposicions imprescindibles per a tots els amants de les avantguardes històriques,  i amb obres poc conegudes d’artistes que en diversos casos no són habituals de veure a Barcelona.

Galeria Barbié. L’imaginari irracional (obert tot el mes d’octubre)

Consell de Cent, 321. Barcelona

http://www.galeriabarbié.com

Galeria Mayoral. Artistes revolucionaris. Homenatge al Pavelló de la República Espanyola, 1937 (fins al 7-1-17)

Consell de Cent, 286. Barcelona

http://www.galeriamayoral.com/ca/

CRAI Biblioteca Edifici del Pavelló de la República ( obert de 08:00 a 20:00)

http://crai.ub.edu/ca/coneix-el-crai/biblioteques/biblioteca-pavello-republica/edifici-pavello-de-la-republica

galeria-mayoral-artistes-revolucionaris