“Eficiència energètica” (Diners. La Vanguardia, 19-2-23)

El Diners d’aquesta setmana estava en bona part dedicat a l’energia. Com en tantes altres ocasions i a tants mitjans, la majoria de titulars se’ls enduen les energies renovables versus les d’origen fòssil, el preu de les diverses fonts energètiques els posicionaments de les empreses del sector i les inversions que s’anuncien… L’eficiència energètica -en aquest cas, de les edificacions- no acostuma a tenir gaire ressò. És una activitat tan difícil i segmentada que no acapara gaires titulars.

Sobre aquestes circumstàncies i sobre els plans que la Comissió d’Energia del Parlament Europeu està treballant per estimular les inversions i l’estalvi energètic als edificis parlem en aquest article.

Eficiència energètica. Diners. La Vanguardia, 19-2-23

“Una economia sense remei” (viaempresa.cat, 11-1-22)

El setmanari The Economist ha analitzat l’impacte d’aquests dos anys de pandèmia a 23 economies mundials. El balanç per a Espanya és nefast: la darrera de les vint-i-tres. Tant en termes d’evolució del PIB, com de la renda per càpita, com del nivell d’endeutament Espanya ocupa la darrera posició. Només en termes de captació d’inversió estrangera, el Regne Unit del Brexit salva Espanya del fanalet roig.

No és estrany, doncs, que l’economia espanyola sigui una de les preferides a l’hora de donar consells per sortir d’una situació que no és nova, sinó que fa dècades que dura. Però els consells, quasi sempre de caire liberal, no van mai al fons dels problemes que arrossega el Regne d’Espanya en matèria econòmica.

Per cert, les economies que encapçalen la llista de les 23 analitzades són, en aquest odre: Dinamarca (5,8 milions d’habitants), Eslovènia (2,1), Suècia (10,3) Noruega (5,4), Xile (19,1) i Irlanda (5,0)

Una economia sense remei. Viaempresa.cat, 11-1-22

“A la recerca del marge perdut” (L’econòmic del PuntAvui, 12-12-21)

Comprar ben barat per vendre barat i vendre molt. I disminuir els costos fixos a la mínima expressió. Aquests són els nous paradigmes del sector comercial. A disminuir els costos fixos, s’hi apunten tots, tant petits com grans. Vendre molt perquè venen barat ja és nomes a l’abast dels més grans, que tenen economies d’escala i capacitat de pressionar o de trobar proveïdors barats a l’altra punta del món. O de treballar a marge zero -o a a pèrdues- si el que pretenen és principalment guanyar quota de mercat perquè a d’altres mercats ja són prou majoritaris i prou rendibles per compensar-ho.

Aquest és el panorama, els fets estilitzats que en deia algú, de l’actual situació del sector comercial a casa nostra. La resta són accidents secundaris. Per això, recuperar els marges tradicionals de les botigues és pràcticament una missió impossible, més enllà dels productes de luxe. I l’única opció és vendre molt perquè tots i els marges reduïts, s’acabi obtenint una rendibilitat raonable.

A la recerca del marge perdut. L’Econòmic. El PuntAVUI, 12-12-21

“Onze?” (L’Econòmic. El PuntAvui, 9-5-21)

La concentració bancària i els ajustaments de plantilla per disminuir costos i guanyar rendibilitat són el nostre pa de cada dia. Però mentrestant, de la mà de la nova regulació europea, van apareixent nous tipus d’intermediaris financers que malden per obrir-se mercat operant de forma no presencial, costos molts reduïts i, pretesament, amb condicions més favorables al consumidor.

La mateixa banca tradicional, que per estalviar costos fa temps que impulsa els seus clients a operar per internet -segons el Santander, el 68% dels espanyols prefereix fer les gestions bancàries en línia-, ha preparat el mercat per ser receptiu a aquests neobancs que treballen exclusivament de forma no presencial.

Ja hi ha algunes experiències foranes que operen a casa nostra, com ara N26, Revolut o Monese. Alguna sorgida a Barcelona mateix, com BNC10, que afirma que ja disposa de 100.000 clients. Ara, la iniciativa que està fent més soroll amb una elaborada campanya de màrqueting especialitzat és la d’11Onze, que es vanta de voler ser el primer banc català de no dependre del Banc d’Espanya.

Onze? L’econòmic del PuntAvui, 9-5-21

De tot plegat, en parlo a L’Econòmic del PuntAvui.

“Caixabank: Persona a persona” (Viaempresa, 26-4-2021)

• 

No per esperat, resulta menys preocupant l’ERO que projecta el nou Caixabank. Pel mig, s’hi dirimeix com quedaran els serveis centrals de la nova entitat, si escorats cap a Barcelona o cap a Madrid. Abans de la fusió, Caixabank ja tenia un bon gruix de l’staff a Madrid, a prop del poder regulador -Banc d’Espanya, Ministeri d’Economia- i del principat mercat de capitals espanyol -borsa i tota mena d’actors vinculats a la inversió financera estrangera. En total, l’anterior Caixabank disposava de més d’un terç de treballadors dels serveis centrals a Madrid.

Bankia, al contrari, no disposava d’aquesta mena de personal fora de Madrid, tot i que bona part del seu volum provenia de l’absorció de caixes d’estalvis valencianes. Fonts oficials es limiten a dir que tot dependrà del tipus de personal que s’aculli al programa de baixes incentivades, la qual cosa és òbviament falsa i pretén dotar d’un aleatorietat i d’una neutralitat a la decisió que és evident que no existeix.

Veurem com acaba tot, però segur que en aquesta bugada, hi perdem més d’un llençol

Caixabank: “Persona a persona”. Viaempresa.cat, 26-4-21