Sempre reclamem un turisme de qualitat. Però què és -i no és- el turisme de qualitat? Què hem de fer per aconseguir-lo?
Un país de qualitat per a un turisme de qualitat. Viaempresa.cat, 2-8-22
L’escassetat de mà d’obra fins ara només es produïa en sectors i especialitats molt específiques. Podíem dir que hi havia un desajust entre l’oferta de persones qualificades formades i la demanda que realment existia en un mercat que sempre avançava més ràpidament que els nostres sistemes formatius.
Ara, coexistint amb el primer, ens trobem amb una altra mena de desajust: el de les feines poc qualificades. No es tracta tant d’un tema de prestigi social, com sostenen alguns per explicar la falta de cambrers. Ni dels universitaris que ara no es presten a treballar els estius per guanyar uns calerons que els ajudin a passar millor el curs acadèmic. Més aviat són les retribucions i les condicions de treball.
Pagueu-los millor. La Vanguardia, 20-6-22
Si no hi teniu accés, mireu de llegir-lo en les imatges adjuntes:
L’Econòmic del PuntAvui tracta aquest diumenge dos temes en què a través del seu redactor, Jordi Garriga, ha tingut a bé demanar-me l’opinió.
Un que encara cueja amb l’absorció de Bankia per Caixabank: l’eventual desaparició d’un sistema financer català.
Un altre que hauria de polaritzar l’atenció ara mateix i els pròxims mesos i al que es dediquen dos articles: com aprofitar millor l’anunciada i multimilionària ajuda europea per modernitzar i fer més competitiva la nostra economia.
En el primer cas, desdramatitzo aquesta pèrdua d’un sistema financer autòcton que ja ve de fa vint o trenta anys en el cas de la Caixa, molt vinculada amb el fracàs de l’expansió internacional i amb l’ascensió de l’Opus dins la institució, que ara culmina amb el nomenament de Goirigolzarri com a president executiu .
En el segon cas, la meva aposta és per la solarització, és a dir, per l’accelerar l’autogeneració d’energia solar a indústries, edificis de serveis -hotels, oficines- i habitatges. Un factor de competitivitat, creació d’ocupació i sostenibilitat.
Sector financer, perdut o en transformació? L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Reprendre des de nous paradigmes. L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Vies de transformació. L’econòmic del PuntAvui, 11-10-20
El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.
Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.
“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20
1.239€ és la xifra que des de la Conselleria d’Economia s’ha proposat com a nou salari mínim a Catalunya. Un salari mínim força superior al que està vigent al conjunt de l’Estat espanyol -que és de 900 euros i moltes vegades ni es compleix-, tot i l’important augment que es va produir l’any passat. Però el cost de la vida -començant pel de l’habitatge- és força més elevat a Catalunya que a la mitjana espanyola.
El govern de Catalunya no té competències, per ara i tant, per fixar el salari mínim, com sí que les tenen els estats federats o les mateixes grans ciutats nord-americanes, que fixen els seus propis salaris mínims per damunt de la mitjana del conjunt del país. Per tant, ara per ara, la virtualitat de la proposta hauria de ser estimular el debat sobre si volem convertir-nos o no en un país low cost, que competeixi internacionalment sobretot amb baixos salaris.
Estimular i liderar acords entre treballadors i patronals perquè a Catalunya s’apliqui de facto un salari mínim que garanteixi uns mínims vitals dignes en funció de la realitat social i econòmica del país.
Enric Llarch 