Segurament el fenomen més transcendent en aquests darrers anys, que són els que han transcorregut des de l’aparició de Viaempresa, ha estat posar en qüestió de forma generalitzada determinats aspectes del model actual de globalització. Laglobalització no té marxa enrere, però tot sembla que determinats aspectes rellevants són en camí de modificar-se.
Deu anys de Viaempresa: cap a la globalització dual. Viaempresa, 24-5-23
Les anades i vingudes de la banca internacional durant les darreres setmanes ens haurien de recordar l’hegemonia que ha assolit el sistema financer -molt més enllà de la banca- en l’economia mundial. Els riscos que comporta aquesta hegemonia per al conjunt de l’economia productiva mundial i les limitacions de les eines de què disposen els grans bancs centrals per ordenar i estabilitzar el sistema.
La reactivació econòmica després de la pandèmia corre el risc de ser molt més caòtica i desigual del que ens pensàvem. S’hi afegeixen, però, raons estructurals coma ara la renovada competència per la primacia mundial entre els EUA i la Xina o la voluntat d’afrontar el canvi climàtic, on per primer cop semblen compromesos de veritat tots els dirigents occidentals.
La represa verda. L’Econòmic del PuntAvui, 10-10-21
Entre els canvis que ha generat la covid19, els que afecten la mobilitat han estat dels més importants. Com en tants altres aspectes, no sabem fins a quin punt es consolidaran un cop haguem superat la pandèmia, però podrien qüestionar paradigmes que fins ara semblaven inqüestionables, des de la mobilitat de persones vinculada al turisme a la de mercaderies que deriva del comerç internacional. La necessitat d’assegurar un cert distanciament físic també amenaça una de les grans apostes de futur arreu del món en la mobilitat urbana i metropolitana: el transport públic.
La mobilitat després de la pandèmia: menor i diferent. Viaempresa.cat, 19-1-21
Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.
Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:
Amb aquest article, encetem una sèrie a Viaempresa.cat dedicada a les grans infraestructures pendents de realització a Catalunya sota el títol genèric de “Pròxima parada” . Probablement, l’objectiu d’aconseguir grans fites polítiques ha deixat en un segon terme tots els incompliments i discriminacions que pateix Catalunya per part del govern espanyol i sobre els que cal continuar treballant mentrestant.
Des d’un punt de vista independentista, és cert que l’adscripció sentimental cap a Espanya de bona part dels catalans va ser menysvalorada i aquesta és una de les causes principals per no assolir les majories necessàries per vèncer l’oposició antidemocràtica de l’Estat espanyol. Podem pensar que la consciència de la discriminació econòmica a què ens sotmet l’Estat espanyol, primer, i la indignació que genera la sentència de l’Estatut, després, ens han permès arribar fins on som ara, però que no tenen gaire més recorregut.
Potser sigui parcialment cert, però no fa gaire el CEO demanava qui creia que era el responsable del mal funcionament de rodalies i encara un terç dels enquestats deia que era la Generalitat de Catalunya. És a dir, coses que poden semblar òbvies de tan repetir-les encara no han arribat a molta gent, que viu en una bombolla mediàtica que els tergiversa el que passa realment al país.
Per tot plegat, hem de pensar que cal continuar insistint, explicant i avaluant. Sempre des de la perspectiva crítica que ens ha esmolat l’experiència de tantes obres públiques mal concebudes i pitjor gestionades i els darrers anys de crisi financera de les administracions públiques.
Per començar, parlem del Corredor Mediterrani:
Un Corredor Mediterrani per a una cursa de fons (Viaempresa.cat, 20-9-19)
Tothom parla de com hem de gestionar l’allau d’immigració africana que travessa el Mediterrani per arribar al somni d’Europa. Però sembla que ningú es planteja estratègies a mitjà i llarg termini que puguin frenar en origen aquesta recerca desesperada per la supervivència. Mentre no siguem capaços d’abordar solucions efectives en origen, la política de pedaços i draps calents no solucionarà res i, a la més mínima, atiarà l’animadversió africana cap a Europa i l’home blanc, al que molts fan responsables dels seus problemes.
Al cap i a la fi, recordem que les primaveres àrabs van esclatar a partir del malestar del jovent sense feina de les ciutats nord-africanes. I que l’auge de grups armats gihadistes s’ha traslladat d’Orient Mitjà a l’Àfrica musulmana.
Un cop redactat aquest article i mentre era a l’espera de publicar-se, hem sabut quin era l’objectiu últim de les presses del nou govern espanyol per acollir refugiats. El diari més important d’Alemanya, el Frankfurter Allgemeine, demana en un article, signat pel seu redactor Constantin van Lijden, no generar complicacións diplomàtiques i polítiques amb Espanya. Ara que la cancellera Merkel reclama “solidaritat europea”, no fos cas que Sánchez es desdigués del “generós” oferiment de liderar un front mediterani per abordar el problema de la immigració africana, tal com acaba de proposar a Merkel en la seva primera visita a l’estranger.
Ja us podeu imaginar quines són les complicacions diplomàtiques a evitar. Una vegada més, la immigració africana esdevinguda moneda de canvi europea. O això és el que alguns pretenen amb L’única decisió assenyada, políticament i diplomàticament”
Del problema de fons, en parlo en aquest article de La Vanguardia:
Enric Llarch 