“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (II)” (viaempresa.cat, 12-8-21)

Segon i últim lliurament de preguntes i respostes sobre l’ampliació del Prat.

Nou respostes per a l’ampliació del Prat (2a part). Viaempresa.cat, 12-7-21

“Catalunya com Àustria o Dinamarca… o com Baviera? (viaempresa.cat, 17-3-21)

Això de posar un model forà com a ideal al que procurar assemblar-nos ja ve del s. XVIII. Aquestes comparacions aspiracionals no són mai neutres i sempre porten implícites, no només un model econòmic i social, sinó un de polític.

En el marc de la insistència de les organitzacions empresarials perquè ens deixem de cabòries -o sigui, d’independència- i ens dediquem a potenciar l’economia catalana, la darrera proposta ve del més insigne dels nostres economistes, Andreu Mas-Colell: Baviera.

Vegem algunes coses que hi ha al darrere de Baviera i d’aquesta proposta feta a la premsa espanyola

Això sí, demanant que ens donin l’oportunitat d’esdevenir Baviera  per canviar (l’economia?) d’Espanya.

Catalunya com Àustria o Dinamarca… o com Baviera? Viaempresa.cat, 17-3-21

Crisi? Quina crisi? (viaempresa.cat, 12-8-20)

Quina crisi

Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.

La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.

Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat

Crisi? Quina crisi? (Viampresa.cat, 12-8-20)

“El sol es pon per a Nissan” (Viaempresa.cat, 18-5-20)

Nissan

La vida continua més enllà de la pandèmia i dijous sabíem que el principal diari econòmic japonès donava per fet que Nissan traslladaria la producció que encara fabrica a la Zona Franca cap a les instal·lacions de Renault – amb qui està aliada de fa més de 20 anys- als afores de París.

Una informació que va ser desmentida per l’empresa dient que fins a finals de maig no prendrien una decisió. Precisament, el dia 28 presenten els resultats del darrer any fiscal i les dades parcials conegudes fins ara no indueixen a pensar en gaires alegries.

Tant si de moment aguanten com si ja pleguen veles, hauríem d’espavilar-nos tots plegats per trobar una alternativa ràpidament.

El sol es pon per a Nissan. Viaempresa.cat, 18-5-20

“L’elit suprema” (L’econòmic del Punt-Avui, 11-11-18)

L'elit suprema4

La revisió i posterior esmena del Tribunal Suprem sobre el pagament de l’impost d’Actes Jurídics Documentats és només la punta de l’iceberg d’un aparell estatal comandat per unes elits que tan sols el conceben com un instrument al seu servei.

La modificació apressada del govern espanyol de la normativa perquè siguin els bancs els que d’ara en endavant es facin càrrec de l’impost ja va tenir una resposta anticipada per part de la banca quan estaven pendents de la decisió final del Suprem: apujaran els tipus d’interès de les hipoteques i s’ho cobraran per una altra banda. El problema és que la situació oligopolística del sector fa que els consumidors no tinguin veritables alternatives de finançament hipotecari i hagin d’acabar passant per l’adreçador.

I és que l’avarícia de les elits s’ha vist accentuada arran dels processos de concentració que s’han intensificat arran de la darrera crisi econòmica i financera.  La falta de mesura i la graponeria amb què aquestes elits defensen i reforcen un statu-quo que ja els és desmesuradament favorable du camí d’esberlar definitivament els equilibris econòmics i socials que es van establir fa 40 anys.

Aquest és el tema que tracto en aquest article a L’econòmic del Punt-Avui:

“L’elit suprema” (L’econòmic del PuntAvui, 11-11-18)

“Tota pedra fa paret”. Viaempresa.cat, 28-5-18

Tota pedra fa paret

Aquests dies assistim a un anunci rere l’altre d’inversions a Catalunya. Facebook, Microsoft, Moodle, Lidl, Nestlé, Zurich Seguros, Volkswagen, KT, Amazon, Easyjet, Basf, HP, Nintendo, BWT, Ikea, Idilia Foods, Coca-Cola European PartnersArista LifeScience, Boehringer Ingelheim… Hi ha qui encara desqualifica algunes d’aquestes inversions dient que no són prou qualificades o que no incorporen prou tecnologia. Però, com sempre, hi ha inversions de tota mena i les més modestes o més simples també ajuden a fer gruix per anar aconseguint-ne cada vegada de més importants i de rang més elevat.

En parlo en aquest article a via.empresa.cat:

Tota pedra fa paret. Viaempresa.cat, 28-5-18

“El gran canvi”. L’econòmic del PuntAvui, 8-10-17

IMG_0002a

La Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural i AGBAR han encapçalat el trasllat de seus socials a fora de Catalunya. Són els epígons locals de les grans empreses vinculades a la regulació, a les tarifes i a les inversions que dicta un Estat espanyol en simbiosi perfecta amb els oligopolis, les finances i les grans adjudicatàries d’obra pública.

Arran d’aquesta fugida orquestrada, encara resulta més evident que a Catalunya necessitem efectuar tants canvis a la nostra economia i a la política econòmica, en el sentit més ampli del terme,  que ha d’impulsar-la, que sovint no sabem per on començar a descriure’ls. Quan consolidem la independència haurem d’establir un esquema lògic de prioritats per a encaminar-nos cap al model d’economia i de país que ens garanteixi el màxim benestar col·lectiu possible i que només s’aconseguirà amb un veritable canvi de  prioritats en favor de l’economia productiva i de les empreses petites i mitjanes obertes al món.  En l’article publicat aquest diumenge a L’econòmic del PuntAvui intento sintetitzar on som dins l’Estat espanyol i cap a on hem de canviar amb els instruments de l’estat propi

El gran canvi. L’econòmic. El PuntAvui, 8-10-17

Lliçons holandeses de mobilitat (1)

a2utrecht_louwman
Edifici i pantalla acústica integrats (A2, Utrecht). Foto: automobielmanagement.nl

 

Aquest estiu he tingut ocasió de visitar els Països Baixos durant uns dies. Ha estat una visita turística on m’he desplaçat bàsicament amb cotxe. Amb base a prop d’Utrecht, m’he mogut per bona part del país, sobretot pel Randstad, l’àrea delimitada per les ciutats d’Àmsterdam i Rotterdam -al nord i al sud-, i La Haia i Utrecht -a l’est i l’oest. Es tracta de d’una de les zones més densament poblades d’Europa, l’antic ducat d’Holanda, on es concentra la majoria de les grans ciutats, de l’activitat productiva i vora la meitat dels 17 milions d’habitants del país.

Era la primera vegada que visitava el país en automòbil i mentre conduïa no he pogut estar de fer-me una sèrie de reflexions sobre com els holandesos organitzen la seva mobilitat. Són reflexions a partir de l’observació directa i sense pretensions científiques, però crec que poden ser prou aproximades a la realitat i prou suggeridores per compartir-les en aquest bloc. En aquest apunt, em centraré en la mobilitat a la xarxa viària general. En el següent, d’aquí  a uns dies, faré unes consideracions sobre els sistema d’accessos a Àmsterdam i a les grans ciutats del país.

1.- El primer impacte quan circules per la xarxa viària holandesa és la densa i excel·lentment mantinguda xarxa d’autopistes existents, no només al Randstad, sinó a tot el país. Autopistes que, a més, són gratuïtes. En contrapartida, això sí, la benzina és una 30 per cent més cara que a casa nostra. Avui, quan tenim a tocar -entre el 2019 i el 2021- la caducitat de les concessions a les principals autopistes catalanes, cal anar pensant com ho farem a partir d’aleshores. El binomi xarxa de gran capacitat gratuïta i combustibles cars pot ser una opció , tot i que a mi m’agrada més el model recentment implantat a Alemanya: una vinyeta, com a Suïssa, l’import de la qual es descompta de l’impost de circulació. Així s’obtenen uns recursos finalistes per al manteniment de la xarxa i els no residents -turistes i transportistes- no s’aprofiten de la gratuïtat general.

2.- La velocitat màxima pot arribar als 130 km/h, encara que és més aviat excepcional. Hi ha molts trams de 120 km/h i molts altres, al voltant de les ciutats, de 100km/h. De fet, al Randstad  la major part dels trams estan regulats a 100 km/h, limitació que la gran majoria de vehicles compleix, sobretot de dia. Evidentment, també disposen d’arcs de senyalització de velocitat variable que, eventualment, indiquen velocitats màximes inferiors als 100 km/h habituals. Traslladat a casa nostra, és com si entre Vilafranca i Sant Celoni la velocitat màxima general fos de 100 km/h. No he pogut estar de recordar la polèmica que hi va haver en el seu dia sobre l’intent de limitar la velocitat màxima a 100 km/h entre els peatges de Martorell i Granollers. Desconec les dades de la sinistralitat holandeses, tot i que presumiblement són inferiors a les nostres, però el que és segur és la seva sensibilitat ambiental que es fa evident en molts paràmetres, com el que comentaré a continuació.

3.- A casa nostra, com a Itàlia o a França, quan llogues un cotxe gairebé sempre te’l donen de tipus dièsel. La conversió general del parc automobilístic al dièsel durant els darrers anys ha estat impulsada per la millora de les prestacions d’aquest tipus de motors i pel seu menor consum de combustible. A més, emeten una mica menys de CO2 que els de benzina. A Holanda, en el meu cas, i no pretenc fer categoria d’una anècdota, el cotxe era de benzina, que emet moltes menys micropartícules i òxids de nitrogen, que són el principal factors de contaminació de les nostres àrees urbanes. Diuen que després de les manipulacions en els valors oficials de les emissions dels motors dièsel de Volkswagen -i, almenys, també, de Mitsubishi- el dièsel entrarà finalment en declivi. Veurem quant de temps triga el fenomen d’arribar a casa nostra, on les marques franceses, inventores del motor dièsel a injecció, ocupen un lloc molt rellevant al mercat.

4.- La cura en l’impacte ambiental de la densa xarxa d’autopistes també es reflecteix en les freqüents pantalles d’insonorització, pantalles que en alguns casos arriben a un nivell estètic i  d’integració al paisatge inusual encara a Catalunya. A la imatge adjunta, es pot distingir una quilomètrica pantalla d’insonorització per a una zona industrial. Al centre del perímetre, la protecció és transforma en la carcassa de l’edifici d’un concessionari de cotxes de luxe d’ocasió (continuarà).

%d bloggers like this: