“La mobilitat després de la pandèmia. Menor i diferent” (Viaempresa.cat, 19-1-21)

Entre els canvis que ha generat la covid19, els que afecten la mobilitat han estat dels més importants. Com en tants altres aspectes, no sabem fins a quin punt es consolidaran un cop haguem superat la pandèmia, però podrien qüestionar paradigmes que fins ara semblaven inqüestionables, des de la mobilitat de persones vinculada al turisme a la de mercaderies que deriva del comerç internacional. La necessitat d’assegurar un cert distanciament físic també amenaça una de les grans apostes de futur arreu del món en la mobilitat urbana i metropolitana: el transport públic.

La mobilitat després de la pandèmia: menor i diferent. Viaempresa.cat, 19-1-21

“Importacions i sobirania” (Diners. La Vanguardia, 19-7-20)

Quan a començaments de la pandèmia a Europa, els metges xinesos visitaven Itàlia, quedaven esgarrifats perquè l’ús de la mascareta no fos generalitzat. Fins que el govern de Catalunya no decidí fa ben poc que tothom l’havia d’utilitzar en quasi tota mena d’ocasions, cap comunitat autònoma ho havia implantat. Ara, és obligatòria arreu excepte Madrid (sic) i Canàries. No fa gaire tampoc, al portaveu espanyol de la pandèmia, Fernando Simón, se li va escapar que difícilment podien haver obligat a fer ús de la mascareta des del principi si, simplement, no n’hi havia de disponibles. I qui diu mascaretes diu, per exemple, l’ibuprofè, tan consumit arreu d’Europa i del que aquesta no en produeix ni un gram del seu principi actiu.

Tot i que no consta oficialment que se n’hagin parlat a la maratoniana  cimera europea d’aquest cap de setmana, el tema és sobre la taula: com ens garantim els europeus el subministrament de productes bàsics i de productes estratègics en cas de crisi mundial. Segons Bloomberg, els ambaixadors dels estats europeus a Brussel·les ja tenen un document elaborat per la diplomàcia francesa per finançar “la reubicació a Europa de les cadenes de subministraments estratègiques”

No es tracta de tornar a l’autarquia ni, segurament, d’acumular grans quantitats determinats productes per si de cas, però hem de garantir que a la pròxima crisi, sigui de la mena que sigui, no ens tornem a trobar amb problemes d’aquest tipus.

Importacions i sobirania. Diners. La Vanguardia, 19-7-20

 

“El sol es pon per a Nissan” (Viaempresa.cat, 18-5-20)

La vida continua més enllà de la pandèmia i dijous sabíem que el principal diari econòmic japonès donava per fet que Nissan traslladaria la producció que encara fabrica a la Zona Franca cap a les instal·lacions de Renault – amb qui està aliada de fa més de 20 anys- als afores de París.

Una informació que va ser desmentida per l’empresa dient que fins a finals de maig no prendrien una decisió. Precisament, el dia 28 presenten els resultats del darrer any fiscal i les dades parcials conegudes fins ara no indueixen a pensar en gaires alegries.

Tant si de moment aguanten com si ja pleguen veles, hauríem d’espavilar-nos tots plegats per trobar una alternativa ràpidament.

El sol es pon per a Nissan. Viaempresa.cat, 18-5-20

“Un Corredor Mediterrani per a una cursa de fons” (Viaempresa.cat, 20-9-19)

Amb aquest article, encetem una sèrie a Viaempresa.cat dedicada a les grans infraestructures pendents de realització a Catalunya sota el títol genèric de “Pròxima parada” . Probablement, l’objectiu d’aconseguir grans fites polítiques ha deixat en un segon terme tots els incompliments i discriminacions que pateix Catalunya per part del govern espanyol i sobre els que cal continuar treballant mentrestant.

Des d’un punt de vista independentista, és cert que l’adscripció sentimental cap a Espanya de bona part dels catalans va ser menysvalorada i aquesta és una de les causes principals per no assolir les majories necessàries per vèncer l’oposició antidemocràtica de l’Estat espanyol. Podem pensar que la consciència de la discriminació econòmica a què ens sotmet l’Estat espanyol, primer, i la indignació que genera la sentència de l’Estatut, després, ens han permès arribar fins on som ara, però que no tenen gaire més recorregut.

Potser sigui parcialment cert, però no fa gaire el CEO demanava qui creia que era el responsable del mal funcionament de rodalies i encara un terç dels enquestats deia que era la Generalitat de Catalunya. És a dir, coses que poden semblar òbvies de tan repetir-les encara no han arribat a molta gent, que viu en una bombolla mediàtica que els tergiversa el que passa realment al país.

Per tot plegat, hem de pensar que cal continuar insistint, explicant i avaluant. Sempre des de la perspectiva crítica que ens ha esmolat l’experiència de tantes obres públiques mal concebudes i pitjor gestionades i els darrers anys de crisi financera de les administracions públiques.

Per començar, parlem del Corredor Mediterrani:

Un Corredor Mediterrani per a una cursa de fons (Viaempresa.cat, 20-9-19)

“Armilles grogues i fiscalitat ambiental” (Viaempresa.cat, 3-12-18)

Una mala utilització de la fiscalitat sobres els carburants, amb justificacions ambientals, va ser el detonant del conflicte de les armilles grogues franceses. Un conflicte que mostra el descontentament d’àmplies capes de la població per l’impacte de la globalització sobre el seu nivell de benestar i les seves expectatives de futur. Un descontentament que també es manifesta en l’auge electoral de les forces d’extrema dreta, amb un exemple ben pròxim també aquest diumenge al sud d’Espanya.

En parlo en aquest article a viaempresa.cat:

“Armilles grogues i fiscalitat ambiental” (Viaempresa.cat, 3-12-18)

“Crisi i globalització” (La Vanguardia, 25-9-18)

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. La immediatesa informativa hi té molt a veure. Ha passat aquests dies, amb el desè aniversari de la caiguda del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers, que representà el desencadenant de la crisi financera. Una crisi que en molts aspectes encara no hem superat i que, probablement, no superarem mai.

Quan s’argumenta que el problema fou aquest o tal altre, que si les polítiques per afrontar-lo van ser més o menys encertades o si la recuperació actual és més o menys sòlida, subjau la idea que, si ho féssim prou bé, tot tindria molt millor solució. Però admetent que sempre les cures pal·liatives poden ser millors i més eficients, les raons estructurals dels nostres problemes difícilment es poden capgirar. Trump als Estats Units i molts moviments xenòfobs a Europa intenten posar una barrera més alta a la inevitable pèrdua de poder i de prosperitat econòmica de les societats occidentals. Un intent va i contraproduent, però que genera creixents adhesions entre els més directament afectats per la globalització, que no disposen d’arguments i d’alternatives que els permetin afrontar-ne les conseqüències.

En parlo en aquest article publicat a La Vanguardia:

“Crisi i globalització”. La Vanguardia, 25-9-18

 

 

“L’escalada de la por al futur” (La Vanguardia, 17-11-16)

Primer va ser el Brexit. Després la victòria de Trump. Aquests dies tothom intenta trobar respostes a comportaments electorals impensables fins fa ben poc. Però més enllà de les causes immediates -empobriment de les classes treballadores i mitjanes, rebuig a la immigració- faríem bé a cercar les causes profundes i estructurals d’aquest malestar, d’aquesta por al futur. Aquest és el tema que tracto avui al meu article a la Vanguardia i que podeu consultar en format pdf. en el següent enllaç:

20161123_lescalada-de-la-por-al-futur_lv_economia