“Del SMI al repartiment a domicili i la taxa Amazon” (Viaempresa.cat, 28-12-22)

Salaris baixos, precarietat, economia de plataforma són els paràmetres que defineixen avui el nostre mercat laboral. Algunes iniciatives legals i fiscals es comencen a fer per a revertir-ho. Encara que tot sembli insuficient, cal persistir en aquesta línia si no volem tornar a la llei de la selva. O a l’explotació del proletariat del s. XIX.

Del SMI al repartiment a domicili i la taxa Amazon (viaempresa.cat, 28-12-22)

“Un país de qualitat per a un turisme de qualitat” (Viaempresa.cat, 2-8-22)

Sempre reclamem un turisme de qualitat. Però què és -i no és- el turisme de qualitat? Què hem de fer per aconseguir-lo?

Un país de qualitat per a un turisme de qualitat. Viaempresa.cat, 2-8-22

“Danys col·laterals del salari mínim” (Reportatge a La Vanguardia, 4-11-2018)

Danys col·laterals del Salari Mínim

La pujada del salari mínim fou la mesura estrella del pacte entre el PSOE i Podemos per tirar endavant el projecte de pressupostos de l’Estat per al 2019. L’actualització del Salari Mínim Interprofessional (SMI) és una decisió que pren anualment el govern espanyol de torn a través d’un simple decret-llei, un cop realitzades consultes formals amb patronals i sindicats.

Aquesta vegada, però, es volia fer diferent i incloure l’actualització en el paquet de mesures econòmiques que acompanyen els pressupostos. D’una banda, per donar èmfasi a la importància de l’acord i per justificar el suport de Podemos al projecte de pressupostos. I, de passada, per pressionar les forces sobiranistes perquè també ho fessin. De l’altra, perquè no es tractava d’un augment rutinari del SMI, sinó substancial, perquè passava de 773 a 900€ mensuals amb 14 pagues a l’any.

És un pas en la direcció correcta per evitar que ens consolidem com una economia que basa la seva competitivitat en els baixos salaris, però encara hi ha molta feina a fer. A Alemanya, per exemple, el que es fixa és el preu per hora treballada i així s’evita que a base de jornada parcial hi hagi qui intenti rebaixar l’import mínim fixat. Als Estats Units, existeixen salaris mínims diferenciats per estat federat i, fins i tot, per ciutats.

I és que en general, a Europa, el salari mínim se situa al voltant del 50% del PIB per capita. El nou salari mínim espanyol equivaldrà al 49% del respectiu PIB per capita, però només al 40% del PIB per capita català. Si ens fixem en la ciutat de Barcelona o en el conjunt del Barcelonès, el nou SMI només equival al 28,8% del PIB per capita en el primer cas i al 35,1%  en el segon.  Per tant, la necessitat d’impulsar un salari mínim adequat a la productivitat i al cost de la vida de Catalunya i de la seva àrea metropolitana continua sent una assignatura pendent.

És cert que a casa nostra el nombre de treballadors directament afectats per la millora del SMI és bastant limitat, però una pujada substancial d’aquesta magnitud tramet un missatge important en matèria d’expectatives salarials i de factors de competitivitat. Potser és per això, i perquè a determinades zones de l’Estat el nou SMI pot arribar a suposar el 60% del PIB per capita, que la patronal, el Banc d’Espanya i determinats serveis d’estudis s’han afanyat a posar el crit al cel pel suposat nombre de llocs de treball que deixaran de crear-se a causa de l’augment anunciat.

Aquest diumenge,  l’Eduardo Magallón, des de la Vanguardia, recollia el parer de diversos economistes (M. Jesús Fernández, Gonzalo Garcia, Guillem López Casasnovas, Josep Oliver, Joan Ramon Rovira i jo mateix) sobre el nou SMI. El podeu llegir a continuació:

“Danys col·laterals del salari mínim” (Reportatge a la Vanguardia, 4-11-2018)

 

A %d bloguers els agrada això: