“Onze?” (L’Econòmic. El PuntAvui, 9-5-21)

La concentració bancària i els ajustaments de plantilla per disminuir costos i guanyar rendibilitat són el nostre pa de cada dia. Però mentrestant, de la mà de la nova regulació europea, van apareixent nous tipus d’intermediaris financers que malden per obrir-se mercat operant de forma no presencial, costos molts reduïts i, pretesament, amb condicions més favorables al consumidor.

La mateixa banca tradicional, que per estalviar costos fa temps que impulsa els seus clients a operar per internet -segons el Santander, el 68% dels espanyols prefereix fer les gestions bancàries en línia-, ha preparat el mercat per ser receptiu a aquests neobancs que treballen exclusivament de forma no presencial.

Ja hi ha algunes experiències foranes que operen a casa nostra, com ara N26, Revolut o Monese. Alguna sorgida a Barcelona mateix, com BNC10, que afirma que ja disposa de 100.000 clients. Ara, la iniciativa que està fent més soroll amb una elaborada campanya de màrqueting especialitzat és la d’11Onze, que es vanta de voler ser el primer banc català de no dependre del Banc d’Espanya.

Onze? L’econòmic del PuntAvui, 9-5-21

De tot plegat, en parlo a L’Econòmic del PuntAvui.

La muntanya i el ratolí (L’econòmic del PuntAvui, 8-11-20)

Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el  PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.

Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí  pel que fa a les pensions.

La muntanya i el ratolí. L’econòmic del PuntAvui, 8-11-20

Qui manarà al nou Caixabank? Serà bo o dolent per a l’economia catalana? (Viaempresa.cat, 17 i 18-9-20)

Caixabank no s’ha convertit en Caixabankia. Un indici favorable però només orientatiu a curt termini sobre qui hi acabarà manant. Accionistes i directius signen una assegurança de vida per al seu futur i el nucli empresarial que ha manat Catalunya des de la Diagonal durant els darrers quaranta anys sembla haver assolit l’objectiu de ser capdavanters a Espanya. Però les coses han canviat i els bancs cada cop són, i seran, menys importants per a famílies i empreses.

Aquests dos articles a Viaempresa.cat intenten respondre les preguntes més punyents que ha suscitat el nou moviment bancari.

Caixabank(ia) 1, fusió o absorció? Qui manarà? Viaempresa,cat 17-9-20

Caixabank(ia) 2, què passa amb Catalunya? Viaempresa.cat, 18-9-20

Crisi? Quina crisi? (viaempresa.cat, 12-8-20)

Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.

La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.

Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat

Crisi? Quina crisi? (Viampresa.cat, 12-8-20)