“Baby boomers” (La Vanguardia, 12-7-21)

De fa uns dies que el concepte de “Baby boomers” ha tornat a estar de moda. Les generacions plenes dels anys 60 i primers 70 aviat es jubilaran i el ministre del ram ha deixat anar un globus sonda com qui no vol la cosa: allargar els anys d’activitat laboral o rebaixa de les pensions. Uns s’han escandalitzat farisaicament. D’altres han remarcat que ha dit el que ningú s’atrevia a dir.

Potser algun moviment en aquest sentit serà inevitable perquè no s’han fet els deures quan calia. Però encara hi ha moltes coses a fer per mantenir i estabilitzar l’actual sistema de pensions.

“Baby boomers”. La Vanguardia, 11-7-21

Si no hi podeu accedir, podeu mirar de llegir l’article aquí mateix:

“Habitatge progressista” (LaVanguardia, 6-1-20)

Habitatge progressista-page-001

L’acord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos, “Nuevo Acuerdo para España” dedica una notable atenció al tema de l’habitatge, això sí, en un document que és més un reguitzell de bons propòsits que un pla de govern coherent i articulat.

Enmig de l’enrenou polític general, paga la pena veure què diu, no fos cas que, efectivament, disposin de  temps per dur-ho a la pràctica.

 

Habitatge progressista. La Vanguardia, 6-1-20

“1.239 euros és molt o poc?” (La Vanguardia, 19-12-19)

1239EUR es molt o poc-page-001

1.239€ és la xifra que des de la Conselleria d’Economia s’ha proposat com a nou salari mínim a Catalunya. Un salari mínim força superior al que està vigent al conjunt de l’Estat espanyol -que és de 900 euros i moltes vegades ni es compleix-, tot i l’important augment que es va produir l’any passat. Però el cost de la vida -començant pel de l’habitatge- és força més elevat a Catalunya que a la mitjana espanyola.

El govern de Catalunya no té competències, per ara i tant, per fixar el salari mínim, com sí que les tenen els estats federats o les mateixes grans ciutats nord-americanes, que fixen els seus propis salaris mínims per damunt de la mitjana del conjunt del país. Per tant, ara per ara, la virtualitat de la proposta hauria de ser estimular el debat sobre si volem convertir-nos o no en un país low cost, que competeixi internacionalment sobretot amb baixos salaris.

Estimular i liderar acords entre treballadors i patronals perquè a Catalunya s’apliqui de facto un salari mínim que garanteixi uns mínims vitals dignes en funció de la realitat social i econòmica del país.

1239 euros és mot o poc?. La Vanguardia, 19-12-19

Barcelona: els reptes dels guanyadors (Viaempresa.cat, 27-5-19)

Barcelona, un decàleg per als guanyadors

Els nous responsables de l’Ajuntament de Barcelona tenen ara una feina encara més difícil i transcendental que guanyar les eleccions. Ara han de governar i afrontar amb èxit els múltiples reptes als que s’enfronta la ciutat. Si fa uns dies parlàvem a La Vanguardia de la fiscalitat local com a instrument de gestió  ,avui intentem condensar aquests reptes en un decàleg que publico avui a viaempresa.cat:

Barcelona: els reptes dels guanyadors. Viaempresa.cat, 27-5-19

“Tenir més fills” (Viaempresa.cat, 22-1-19)

 

tenir més fills. viaempresa.cat, 22-1-19 (2)

No podem deixar en mans de les forces més reaccionàries la bandera del suport als joves i a les famílies perquè tenir fills no sigui una heroïcitat o una inconsciència. Una societat jove és sempre més dinàmica, més creativa i més emprenedora. Si el predomini de la gent gran és excessiu, els riscos de l’immobilisme, el pessimisme col·lectiu i les actituds  estrictament defensives creixen de forma exponencial. Augmentar la natalitat és una necessitat col·lectiva, encara que molts dels arguments i de les propostes que es formulen siguin poc consistents.

En parlo en aquest article a viaempresa.cat:

Tenir més fills. Viaempresa.cat, 22-1-19

 

 

“Danys col·laterals del salari mínim” (Reportatge a La Vanguardia, 4-11-2018)

Danys col·laterals del Salari Mínim

La pujada del salari mínim fou la mesura estrella del pacte entre el PSOE i Podemos per tirar endavant el projecte de pressupostos de l’Estat per al 2019. L’actualització del Salari Mínim Interprofessional (SMI) és una decisió que pren anualment el govern espanyol de torn a través d’un simple decret-llei, un cop realitzades consultes formals amb patronals i sindicats.

Aquesta vegada, però, es volia fer diferent i incloure l’actualització en el paquet de mesures econòmiques que acompanyen els pressupostos. D’una banda, per donar èmfasi a la importància de l’acord i per justificar el suport de Podemos al projecte de pressupostos. I, de passada, per pressionar les forces sobiranistes perquè també ho fessin. De l’altra, perquè no es tractava d’un augment rutinari del SMI, sinó substancial, perquè passava de 773 a 900€ mensuals amb 14 pagues a l’any.

És un pas en la direcció correcta per evitar que ens consolidem com una economia que basa la seva competitivitat en els baixos salaris, però encara hi ha molta feina a fer. A Alemanya, per exemple, el que es fixa és el preu per hora treballada i així s’evita que a base de jornada parcial hi hagi qui intenti rebaixar l’import mínim fixat. Als Estats Units, existeixen salaris mínims diferenciats per estat federat i, fins i tot, per ciutats.

I és que en general, a Europa, el salari mínim se situa al voltant del 50% del PIB per capita. El nou salari mínim espanyol equivaldrà al 49% del respectiu PIB per capita, però només al 40% del PIB per capita català. Si ens fixem en la ciutat de Barcelona o en el conjunt del Barcelonès, el nou SMI només equival al 28,8% del PIB per capita en el primer cas i al 35,1%  en el segon.  Per tant, la necessitat d’impulsar un salari mínim adequat a la productivitat i al cost de la vida de Catalunya i de la seva àrea metropolitana continua sent una assignatura pendent.

És cert que a casa nostra el nombre de treballadors directament afectats per la millora del SMI és bastant limitat, però una pujada substancial d’aquesta magnitud tramet un missatge important en matèria d’expectatives salarials i de factors de competitivitat. Potser és per això, i perquè a determinades zones de l’Estat el nou SMI pot arribar a suposar el 60% del PIB per capita, que la patronal, el Banc d’Espanya i determinats serveis d’estudis s’han afanyat a posar el crit al cel pel suposat nombre de llocs de treball que deixaran de crear-se a causa de l’augment anunciat.

Aquest diumenge,  l’Eduardo Magallón, des de la Vanguardia, recollia el parer de diversos economistes (M. Jesús Fernández, Gonzalo Garcia, Guillem López Casasnovas, Josep Oliver, Joan Ramon Rovira i jo mateix) sobre el nou SMI. El podeu llegir a continuació:

“Danys col·laterals del salari mínim” (Reportatge a la Vanguardia, 4-11-2018)

 

“La batalla per Barcelona” (Viaempresa.cat, 29-10-18)

La batalla per Barcelona

La transcendència i la gravetat del moment polític i el qüestionament general de la tasca d’Ada Colau al davant de l’alcaldia han provocat que aquesta vegada l’horitzó de les eleccions municipals i la lluita per la batllia de Barcelona hagin aflorat amb molta més anticipació que en anteriors ocasions.

Les eleccions municipals sempre tenen un vessant estrictament local i un altre de general. Aquest darrer pesa més com més gran i més importància política té el municipi. Barcelona n’és l’exemple més evident i hi ha el risc  que uns i altres, pendents del combat polític general, deixin massa en segon terme els problemes de la ciutat i les inquietuds dels barcelonins.

En aquest article a Viaempresa.cat  intento identificar-ne els principals i apunto alguns criteris per abordar-los.

“La batalla per Barcelona” (Viaempresa.cat, 29-10-18)

 

 

“Manters i sense sostre”. Polítiques socials metropolitanes (La Vanguardia, 20-8-17)

Manters i sense sostre (2)

Els economistes sovint passem de puntetes en això de les polítiques socials. No sabem massa com posar-nos-hi i com integrar-les en el relat econòmic. Potser per això mateix, les polítiques socials s’implementen més en termes de solidaritat o de bona fe que amb paràmetres d’eficiència que també, encara que no només, han de ser econòmics.

A la ciutat real, que és la ciutat metropolitana, tampoc no hi caben polítiques de campanar si es volen aconseguir resultats efectius en l’acció municipal en serveis socials. Aquest és el tema del meu article a La Vanguardia:

Manters i sensesostre. La Vanguardia, 20-8-18

 

“El mercat de treball a la república catalana” (L’econòmic del PuntAvui, 12-3-17)

L'econòmic, 12-3-17

Sembla que ens hem acostumat al que és una veritable anomalia: unes taxes d’atur molt per damunt de la mitjana europea, tant en temps de crisi com d’expansió. Què hem de fer quan disposem dels instruments d’un estat independent per revertir aquesta situació i acabar amb la resta de lacres (precarietat, baixos salaris, qualificacions inadequades…) que afecten el nostre mercat de treball? D’aquest tema tracta l’article que he publicat aquest diumenge a L’econòmic, la revista d’informació i reflexió econòmica que cada segon diumenge de mes apareix amb El PuntAvui i que podeu consultar en el següent enllaç:

http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/1088603-el-mercat-de-treball-a-la-republica-catalana.html

Fins on pot créixer el turisme?

Turisme, on és el límit? Diners, La Vanguardia, 19-6-2016

Reportatge al Diners de La Vanguardia sobre les limitacions del model turístic a casa nostra. Elaborat a partir d’entrevistes amb els economistes Josep Oliver, Miquel Puig, Maria Noguera  i Enric Llarch, a més de representants sindicals i patronals.

Per part meva, hi proposo que mentre Catalunya no disposi de competències per fixar un salari mínim propi que impulsi la creació de llocs de treball amb retribucions dignes, s’avanci en un acord voluntari entre patronal, sindicats i administració que identifiqui davant el client -a través d’una etiqueta o label– les empreses que es distingeixen per oferir un negoci responsable, sostenible i que pagui salaris dignes, tant als treballadors com al personal de les empreses subcontractades.

El tema de les empreses subcontractades és especialment rellevant a causa de la creixent externalització de gran part dels serveis que es presten als hotels. Segons fonts sindicals, aquesta externalització no es limita al manteniment, la seguretat o la neteja , sinó que afecta també les cuines, els cambrers  i  fins i tot la recepció. La reforma laboral del PP, que permetia que les empreses es despengessin del conveni laboral col·lectiu vigent a la seva zona amb el propòsit de poder afrontar dificultats puntuals  i específiques derivades de la crisi, ara permet que bona part d’aquest tipus d’empreses subcontractades es desvinculin dels convenis provincials vigents i paguin poc més del salari mínim als seus treballadors. Unes feines que, aleshores només accepten els immigrants i que ha donat lloc, pel que fa a les cambreres de pis a les anomenades kellys, les cambreres de pis sud-americanes que han de netejar vuit habitacions en una hora.

De fet, crec que tots podem compartir l’afirmació de Miquel Puig que li interessa “el turisme que creï llocs de treball ben pagats, perquè és el que enriqueix la col·lectivitat i el que permet pagar prou impostos per sostenir l’Estat del benestar”

%d bloggers like this: