Molt s’ha parlat aquests dies sobre el baix nivell d’execució de les obres pressupostades per l’Estat a Catalunya. I excepte algú que descartava “una mà negra”, no hi ha hagut explicacions del perquè d’aquest baix nivell d’execució que es repeteix ara rere any. Aquí formulem les hipòtesis més plausibles.
“Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, deia la cançó. 50 anys de peatges i, per fi ho han reconegut, tornarem a pagar. Sembla que pagarem de forma més racional. Però era evident que en l’actual situació econòmica i veient els que fan els països de l’entorn, d’un lloc o altre havien de sortir els diners per mantenir les nostres carreteres d’alta capacitat. Perquè no poden carregar-ne l’import a uns pressupostos generals que acumulen dèficits monumentals.
En principi, pagarem força menys, però pagarem tots. També els que durant dècades s’han beneficiat d’autovies i autopistes gratuïtes i que ara posen el crit al cel. En l’endemig, els privilegis de les concessionàries sembla que no s’acaben mai i ara els transportistes també en reclamen.
De tant repetir-se, correm el risc de donar-ho per inevitable, per descomptat. El caos estival a l’aeroport del Prat i amb Vueling, el seu operador més important, sempre pel mig, corre el risc d’esdevenir crònic. De moment, portem quatre anys consecutius de conflictes estivals.
Però és que la saturació de les instal·lacions aviat s’afegirà a les actuals deficiències de gestió de la gran majoria organitzacions i empreses que presten servei a l’aeroport de Barcelona. I tot plegat enmig del silenci absent de tots els que diuen preocupar-se per la decadència de Catalunya i la competitivitat de Barcelona
Quarta edició consecutiva del festival del Prat (Viaempresa.cat, 30-7-19)
Enric Llarch 