“Un aeroport al servei dels interessos generals”. ARA, 17-8-21

Continua el debat sobre l’ampliació de l’aeroport. Alguns elements afegits a les tesis que he defensat des de La Vanguardia i des de viaempresa.cat fins ara. 

Un aeroport al servei dels interessos generals de Catalunya. ARA, 17-8-21

“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (II)” (viaempresa.cat, 12-8-21)

Segon i últim lliurament de preguntes i respostes sobre l’ampliació del Prat.

Nou respostes per a l’ampliació del Prat (2a part). Viaempresa.cat, 12-7-21

“Caixa o faixa d’Aena” (Diners. La Vanguardia, 23-5-21)

A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.

La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.

Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.

Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.

Diners, pàg. 8. Caixa o faixa d’Aena. La Vanguardia, 23-5-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, podeu llegir l’article en la imatge següent:

 

“No compreu a Amazon?” (La Vanguardia, 8-11-20)

A Catalunya, la pàgina web de l’ANC que promovia les petites i mitjanes empreses locals en sectors controlats de forma oligopolística per grans empreses, moltes de l’IBEX35, va ser ràpidament denunciada per la patronal, suspesa cautelarment pel TSJC i ara és a l’espera de judici a Madrid.

A França són aparentment més civilitzats i l’alcaldessa de París ha pogut cridar al boicot a les compres fetes a través d’Amazon sense que ningú se’n fes gaire. Tot i amb això, ha aconseguit dur la polèmica sobre l’hegemonia i l’impacte en el comerç local de la plataforma promoguda per Jeff Bezzos al debat públic. Debat que va fins i tot més enllà del seu país, com ho demostren les pàgines que La Vanguardia dedica al tema aquest diumenge al suplement econòmic Diners. Pàgines en què el diari ha tingut a bé de demanar-me opinió. Aquí la teniu:

“El sol es pon per a Nissan” (Viaempresa.cat, 18-5-20)

Nissan

La vida continua més enllà de la pandèmia i dijous sabíem que el principal diari econòmic japonès donava per fet que Nissan traslladaria la producció que encara fabrica a la Zona Franca cap a les instal·lacions de Renault – amb qui està aliada de fa més de 20 anys- als afores de París.

Una informació que va ser desmentida per l’empresa dient que fins a finals de maig no prendrien una decisió. Precisament, el dia 28 presenten els resultats del darrer any fiscal i les dades parcials conegudes fins ara no indueixen a pensar en gaires alegries.

Tant si de moment aguanten com si ja pleguen veles, hauríem d’espavilar-nos tots plegats per trobar una alternativa ràpidament.

El sol es pon per a Nissan. Viaempresa.cat, 18-5-20

Aeroport del Prat, la gallina dels ous d’or a punt de quedar escanyada (viaempresa.cat, 5 i 6-2-2020)

 

El Prat

El Prat i el conjunt del sistema aeroportuari català pateix de mancances similars a les de la resta de les nostres infraestructures que depenen de l’Estat: manca de recursos en inversions i en funcionament i una gestió distant i poc  operativa, que prima per damunt de tot els interessos de Madrid i del seu aeroport.

Amb el dinamisme de la ciutat i del país i el bon treball de la societat civil  captant noves rutes de llarg abast, l’activitat al Prat creix de forma intensa i continuada. Aquest fet, combinat amb la manca d’inversions i de despeses de funcionament, fa que l’aeroport barceloní generi el 55% dels beneficis d’AENA. Però la gallina dels ous d’or corre el risc de morir escanyada pel seu propi èxit i perquè no disposa d’una direcció que posi els interessos de l’aeroport i dels catalans per damunt de qualsevol altra consideració.

Aquests són els dos articles sobre el tema que publico a viaempresa.cat:

El Prat, un aeroport amb plom a les ales (1). Viaempresa.cat, 5-2-2020

Girona i Reus, fins a 20 milions més de passatgers (i 2). Viaempresa.cat, 6-2-2020

Aeroport2

“El Titànic català” (Diners. La Vanguardia, 7-7-19)

Titanic_catala_page-0001 (1)

El president sortint del Cercle d’Economia, Juan José Brugera, s’exclamava fa uns dies. a les jornades de l’entitat que organitza anualment a Sitges, per la pèrdua de poder econòmic de Catalunya i el deteriorament de l’economia que acabaria generant. Ho afirmava sense ruboritzar-se el màxim responsable d’una de les principals empreses immobiliàries, vinculada  històricament al grup Caixa, i que els primers dies d’octubre del 2017 s’afanyà a traslladar la seva seu social a Madrid.

Després hem tingut altres mostres de la mateixa cançó, com un article del col·lectiu  Treva i Pau, col·lectiu que incorpora, entre altres, un vocal de la Junta del Cercle, que n’ha exercit la gerència fins fa ben poc i que ja s’ha manifestat individualment en el mateix sentit.

“Barcelona es el Titànic” va ser un cèlebre article publicat el 1982 a El País, com no podia ser d’altra manera, per l’escriptor Fèlix de Azúa, futur promotor de Ciutadans i que encara no fa gaire va reclamar que l’alcaldessa de Barcelona es dediqués a fer de peixatera. Ara sembla que la celebrada per molts metàfora del Titànic, sense esmentar-lo directament, es vol aplicar a Catalunya i la seva economia.

Aquest és el meu article de diumenge al Diners de la Vanguardia:

El Titànic català. Diners. La Vanguardia, 7-7-19

 

 

Olga Sacharoff i pintura flamenca i holandesa a Girona

Autoretrat
Autoretrat de la gàbia, ca. 1924. Col. Gothsland

Acabava per Pasqua, però l’èxit de públic ha fet que s’allargui fins a l’u de maig. Es tracta de l’exposició sobre la pintora russa afincada Barcelona Olga Sacharoff.

Filla d’una família liberal i benestant russa, tot i que nascuda a Geòrgia, Sacharoff (1881-1967), pogué estudiar a Munic, que era el primer esglaó per a molts artistes de l’est abans d’instal·lar-se a París. Com tants altres, arran de la 1a. GM es refugià a Barcelona, amb la que restaria vinculada de per vida, tot i que en acabar el conflicte tornà a París i vindria a Barcelona, on s’estava el seu marit, només a l’estiu.

Olga Sacharoff, Promenade (ca.1923). Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)
Olga Sacharoff, Promenade (fragment) ca.1923. Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)

A la capital francesa formà part de l’anomenada Escola de París i tractà entre altres Picasso i Modigliani. D’aquest darrer, potser n’incorporà els ulls buits i absents dels seus retrats d’aleshores. Picasso l’influí també en algunes obres de la primera època, en què adoptà l’estètica cubista. Un cop abandonat el cubisme, seguí encara l’estela de Picasso amb perspectives distorsionades i colors apagats amb predomini del gris. Hi ha tres teles a l’exposició que fan evident aquesta proximitat.

El casament (fragment)
Olga Sacharoff. Un casament (fragment), ca. 1919. MNAC

Tanmateix, les pintures arquetípiques de Sacharoff es caracteritzen pels colors vius i alegres i per uns personatges hieràtics i poètics alhora, que a mi em recorden els del Douanier Henri Rosseau. El tractament de les plantes i dels paisatges que emmarquen aquests personatges també beuen de l’estil rousseaunià i naïf. La curadora de l’exposició, la professora de l’Escola Llotja, Elina Norandi,  remarca la ironia i la crítica amable que traspuen molts d’aquests retrats de grups petitburgesos en escenes de la vida quotidiana als carrers de París.

dav
Olga Sacharoff. Noia amb coloms, ca. 1920. Col. particular

Instal·lada definitivament a Barcelona arran de la 2a. GM, Sacharoff i el seu marit s’integraren perfectament a la colla d’artistes, sobretot pintors i músics, de famílies benestants i ben tolerades pel franquisme dels anys 40 o 50. El seu estil, sense perdre encant i lirisme, s’empeltà de ressonàncies noucentistes i esdevingué més acomodatici als gustos d’un mercat local ara més conservador que mai. Tanmateix, la seva pintura, tot i l’allunyament de les avantguardes, continua sent atractiva, delicada i poètica.

dav
Olga Sacharoff. La Llotja, ca. 1944 (col·lecció Cercle del Liceu. Donació de Joan Uriach). En segona fila, mirant cap a terra, autorretrat de l’artista.

Precisament, el cànon que durant dècades ha imposat l’abstracció i l’informalisme com a úniques tendències vàlides per a la pintura moderna ha comportat l’oblit de Sacharoff, sobretot a partir de la seva mort el 1967. El fet de no tenir fills ni seguidors que vetllessin per la seva obra també hi ha tingut a veure. Fins al 1994 no se celebraria una exposició antològica a La Pedrera. I ara, en fer 50 anys de la seva mort, comptà amb la fortuna de ser l’única dona que que celebrava aniversari, la qual cosa ha estat determinant per generar un Any Olga Sacharoff, del que aquesta exposició n’és la principal mostra.

Sacharoff pintà molts retrats, sovint al jardí de la seva torre al Putget, per encàrrec o com a obsequi al seu entorn social. Entre aquests, els de molts nens, alguns dels quals, com l’ara destacat músic Jordi Sabatés, ha visitat fa pocs dies l’exposició.

Olga-Sacharoff.-Jordi-Sabatés
Olga Sacharoff. Jordi Sabatés (1951). Col. particular

És destacable, sobretot com a document de l’època, el retrat monumental de la seva colla d’amics intel·lectuals i artistes, a majoria masculins però on ha situat les seves parelles en primer terme. Els germans Llimona, els germans Monpou i els germans Amat, Vila Arrufat, Llorens Artigas, Enric Monjo, Tomàs Seix o Luís Monreal són alguns dels artistes i intel·lectuals retratats en El sopar de la colla. Hi ha un altre quadre similar, però amb el tema de la sobretaula, que ara no hi és però que acompanyava el del sopar a l’exposició de La Pedrera.

dav
La colla, 1947. (MNAC)

 

Els Països Baixos a la Fontana d’Or

I si voleu completar la visita, us recomano la petita però deliciosa mostra de pintura flamenca i holandesa que exposa el Caixaforum Girona a la seva seu de la Fontana d’Or. En aquest cas, hi ha més temps, fins al quatre d’agost.

Autor desconegut. Cercle de David II Teniers. Els cinc sentits, 1645
Autor desconegut. Cercle de David Teniers el Jove. Els cinc sentits, 1645 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Es tracta d’una quarantena de pintures dels Països Baixos -protestants i catòlics- dels segles XVI i XVII i que provenen dels Museés d’Art et d’Histoire de Genève (MAH). Tot i que no hi ha els noms més destacats -amb l’excepció de tres pintures dels Brueghel i una de David Teniers el Jove- la mostra resulta molt interessant i il·lustrativa de la pintura d’un país que experimentà durant aquests tres segles una gran expansió de base comercial que generà una potent burgesia que demandava llenços per decorar les seves llars. Una burgesia molt més determinant encara en el cas d’Holanda, on el triomf del protestantisme féu desaparèixer l’església com a principal demandant d’obres d’art.

Jan Anthonisz van Ravenstein
Jan Anthonisz van Ravensteyn. Pieter van Veen, el seu fill Cornelis i el seu secretari Hendrick Borsman, ca. 1620 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Tot i que l’Acadèmia i els tractadistes francesos establien una rígida jerarquia de gèneres, des de les humils natures mortes fins als grups humans en escenes històriques o alegòriques, els holandesos eren molts més pragmàtics: “Si no es pot assolir la perfecció en la pintura de figures i històries, es poden pintar Animals, Cuines,Fruites o Flors, Grotescos, Nocturns, Incendis, Retrats inspirats de la vida, Marines i Vaixells o qualsevol altra cosa” (Karel van Mander: “El fonament de l’art de pintar noble i liberal”. Primera part de Schidler-Boeck (El llibre dels pintors); Haarlem, 1604 . Així que la mostra s’organitza temàticament al voltant de les al·legories, escenes quotidines i de la història sagrada, retrats, paisatges i natures mortes

Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d'Isaac, ca. 1600
Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d’Isaac, ca. 1600 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Els quadres, recentment restaurats i ben il·luminats, van acompanyats de cartel·les individuals que paga la pena de llegir per interpretar de forma més completa les circumstàncies en què es creà i els missatges implícits de cada pintura.

Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610
Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610. (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

En conjunt, dues exposicions molt recomanables per fer una excursió a Girona i completar les visites culturals amb un passeig per l’encantador barri vell i un bon àpat, qui sap si davant les escales de la catedral o la pujada de Sant Domènec.

Pujada de Sant Domènec. Girona
Pujada de Sant Domènec, Girona. Segurament un dels escenaris barrocs més bells de Catalunya (Foto: Joan Trias)

L’escultor Apel·les Fenosa al Vendrell

II. Ben endinsada/ en fang, en bronze, pujo,/ claror d’idea/ per les arrels més fosques/al gran esclat del somni. Salvador Espriu. Formes i paraules

El Vendrell és una vila amb una elevada densitat de museus, tots vinculats als seus fills il·lustres, de naixement o d’adopció. Potser el més destacat és Pau Casals, que compta amb el bell i emocionant museu ubicat a la que fou residència d’estiu a la platja de Sant Salvador. Un edifici noucentista amb tocs ja racionalistes de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt (autor de la coneguda fàbrica Myrurgia de Barcelona), que inclou una petita col·lecció de pintura modernista que triava el mateix músic i que compta amb obres de Rusiñol, Casas, Mir o Canals. També es poden visitar dues cases familiars al nucli antic de la vila. La del mateix Casals i la d’Àngel Guimerà. Les dues cases, a més dels records familiars, són un bon exemple de com vivien els menestrals fa poc més de cent anys.

Vinculat a un prohom de la ciutat -el notari Antoni Deu- tenim un museu que il·lustra l’eclecticisme dels col·leccionistes de tombant de segle. El Museu Deu avui ens resulta especialment atractiu per la pintura i l’escultura catalana del seu temps, amb obres d’autors com Casas, Mir, Gimeno, Sunyer o Sacharoff, d’una banda, i Maillol, Manolo Hugué, Clarà, Llimona, Rebull, a més de Subirachs i Apel·les Fenosa de l’altra. El museu fou remodelat, amb una espectacular instal·lació de la col·lecció de catifes, no fa gaires anys.

DSC04259
El Portal del Pardo, al carrer Major del Vendrell, on al número 25 hi ha instal·lat el Museu Apel·les Fenosa

Però avui volia parlar sobretot del Museu de l’escultor Apel·les Fenosa, a la casa que adquirí el 1958 i que li serví de residència d’estiu quan venia de la seva França adoptiva, amb un bellíssim jardí adossat als panys de muralla de la ciutat. Els barcelonins estem familiaritzats amb l’obra de Fenosa (1899-1988) a través de dues escultures públiques. La dedicada a Pau Casals (1976), davant l’entrada dels jardins del Turó Park a l’avinguda Pau Casals, i la titulada  El bon temps perseguint la tempesta (1978), a l’avinguda Gaudí, de la que hi ha una versió al pati del museu.

 

DSC04186
El bon temps (fragment)

Apel·les Fenosa, amb simpaties per la causa anarquista,  marxà a París el 1921 per evitar fer el servei militar. Allà, hi va conèixer Picasso, que l’encoratjà cap a l’escultura i es convertí en el seu amic i protector. Retornat a Barcelona el 1929 i compromès amb la República, lluità al front i s’establí definitivament a París el 1939, on va tenir una vida intensa, amb afer amorós inclòs amb Coco Chanel.  Col·laborà amb Chanel quan havien de dissenyar vestuari i decorats per al Ballet Bacchanale de la Companyia dels Ballets Russos. El ballet s’havia d’estrenar el 1939 amb Fenosa fent d’ajudant de Dalí, que n’era l’escenògraf, i sobre el tema es va presentar una petita exposició  aquest estiu.

Amic de molts literats francesos -com ara Max Jacob o Paul Eluard- els esculpeix retrats i els il·lustra diversos llibres. L’any 1981 la UNESCO li encomana el guardó que lliura anualment del Premi de l’Educació per la Pau. Fenosa realitza “L’Olivier”, símbol de la pau i atribut del poeta.

DSC04251a
Fenosa amb el bust de la Nicole, model i després esposa de l’artista i impulsora principal del museu del Vendrell

Fenosa, a diferència de molts altres grans escultors de l’època,  no s’allunyà mai de la figuració, que sempre vestí amb una pell i una textura de fons poètic, amb suaus tocs d’expressionisme. Moltes de les seves figures fan referència a mites clàssics i homèrics, que sovint es transfiguren en formes alades o vegetals.

DSC04227
Interior del Museu amb l’eixida al pati

El Museu de la Fundació Apel·les Fenosa té dues parts ben diferenciades. Les sales de l’interior, amb un important nombre de petites escultures en argila i en bronze que inclou, entre d’altres, un bust de Jean Cocteau, i un altre de Dora Maar,        companya de Picasso qui, quan l’argila encara era fresca, hi afegí uns retocs personals , de manera que es pot parlar d’una veritable obra conjunta.

DSC04247
Dora Maar, model i companya de Picasso entre 1936 i 1944 . Bust realitzat per Fenosa amb la col·laboració del mateix Picasso (1941)

I és al jardí, on envoltades de vegetació mediterrània i de les flors blaves del malvesc -també anomenat llesssamí blau-, que floreix des del juny a les primeres gelades, escasses i tardanes al Vendrell, les escultures de Fenosa destaquen majestuosament sobre les parets de pedra dels antics murs de la ciutat i sobre el blauet amb què tradicionalment es pintaven els patis catalans per mantenir-los frescos i protegir-los  dels insectes.

DSC04172
Vista interior del pati, amb Les germanes de Faetó (1950) a l’esquerra, Polifem (1949) a la dreta i la torre de la muralla al fons

DSC04177
Metamorfosi de les les germanes de Faetó, fragment (1950)

DSC04195
Polifem (1949)

A més d’il·lustrar molts llibres de poetes francesos, el mateix Salvador Espriu convertí el que havia de ser el prefaci per a una exposició en el llibre Formes i paraules, que Edicions 62 publicà el 1975 a cura de Francesc Valverdú. El llibre acompanya els poemes amb fotografies de les escultures de Fenosa. Alguns d’aquests versos es reprodueixen a les parets i als peus de les escultures del mateix museu. Com ara aquest:

XXXVIII

En el prim aire

del crepuscle, vestida

de la teva nuesa,

vas aixecant-te

A déus antics ofrenes

el do despulladíssim

d’aquests lents braços

 

Salvador Espriu

 

DSC04184
Al fons, entre el malvesc i les falgueres, “La premiére” (1970). Al davant, la figura vegetal que il·lustra la portada de l’edició francesa de “Formes i paraules”, el poemari de Salvador Espriu inspirat en l’obra de Fenosa

L’any 2000, dins la discografia completa d’Ovidi Montllor, es publicà el disc inèdit Homenatge a Apel·les Fenosa, amb els textos de Formes i Paraules d’Espriu. Amb l’acompanyament, com sempre, de la música i la guitarra de Toti Soler.

Museu de la Fundació Apel·les Fenosa

Carrer Major, 25

43700 El Vendrell

Tel. 977 154 192

Web: www.fundaciofenosa.org

De dimarts a dissabte: de 11 a 14 h  i de 18 a 20 h

Diumenges i festius: Tancat, només visites concertades.

Tancat: Dilluns i 1/1, 6/1, 25/12, 26/12, 1/5

%d bloggers like this: