Sempre acaben tornant. Com les orenetes. Algú es temia, o desitjava, que no ho fessin. Més forts que la pandèmia. Ben decidits encara que bufin vents de guerra.
Al sector han perdut algunes plomes, però està satisfets d’haver aguantat prou bé. Ara, amb això no n’hi haurà prou. No es pot continuar fent negocis com sempre amb els turistes.
Com les orenetes. Diners. La Vanguardia, 1-2-5
Si no hi teniu accés, podeu llegir-lo en la següent imatge:
Al programa d’entrevistes “La Cova”, que condueix en Joan Vila a República TV i que s’emet a través de Youtube i altres xarxes socials, hem parlat sobretot de la pandèmia i els seu impacte en l’economia des de “l’optimisme de la raó”.
https://www.youtube.com/watch?v=NMJ2F0V5Tzk&ab_channel=Rep%C3%BAblicaTV
Les ciutats de la segona corona metropolitana de Barcelona cerquen el seu futur. D’una banda, els fons europeus per a la reconstrucció estimulen les demandes d’infraestructures estratègiques. De l’altra, els canvis que accelera la pandèmia poden representar oportunitats importants per als qui les sàpiguen aprofitar.
A Igualada i l’Anoia estan fent un esforç per definir cap a on han d’encarar els esforços per afrontar un futur tan incert com ple reptes. I ho fan des de la participació i el consens, que segur que és un requisit bàsic per afrontar-los amb més possibilitats d’èxit.
La pandèmia ha obligat moltes empreses i administracions a implantar el teletreball. El fenomen ha generat llums i foscors entre els treballadors. Però i les empreses i administracions? Algunes ja havien començat a implantar la feina no presencial, ara han fet un pas endavant i són les que millor se n’han sortit. Però a la majoria els va agafar de cop, sense estar preparades i han hagut d’improvisar. En molts casos, tant treballadors com empreses han valorat els aspectes positius del teletreball, tot i que cal minimitzar-ne els riscos i assolir un nou tipus d’equilibri en la relació entre uns i altres. Per això, encara que a un nivell inferior a l’actual, la pandèmia ens haurà accelerat la implantació del treball no presencial.
Per a les empreses, sense necessitat d’aconseguir avantatges espuris de la nova situació, el teletreball és una oportunitat per modernitzar la seva organització i alinear-la amb els nous valors i les noves formes de fer de les joves generacions de la nostra societat. En darrera instància, la implantació de la feina no presencial pot ajudar moltes empreses a millorar la seva eficiència i la seva rendibilitat
Si heu fet alguna compra per internet durant aquesta pandèmia, heu pagat un import addicional per la tramesa o ja estava inclosa en el preu general? Us han proposat de recollir-la en un centre de distribució pròxim a casa vostra o no? Si és així, l’import de la tramesa era gratuït o sortia més econòmic o no?
Segurament, en la majoria de les ocasions les respostes seran negatives. Per això només el 15 per cent de les trameses es recollien, abans de la pandèmia en un centre de distribució. Aquests darrers mesos probablement, el percentatge haurà estat força inferior.
Reprenc el tema de la taxa de l’última milla perquè sembla que l’Ajuntament de Barcelona s’ho està plantejant seriosament. El meu article d’aquest diumenge a La Vanguardia acompanya un interessant informe, signat per Mayte Gutiérrez en què explica que les grans operadores refien el seu èxit al comerç en línia.
Quan a començaments de la pandèmia a Europa, els metges xinesos visitaven Itàlia, quedaven esgarrifats perquè l’ús de la mascareta no fos generalitzat. Fins que el govern de Catalunya no decidí fa ben poc que tothom l’havia d’utilitzar en quasi tota mena d’ocasions, cap comunitat autònoma ho havia implantat. Ara, és obligatòria arreu excepte Madrid (sic) i Canàries. No fa gaire tampoc, al portaveu espanyol de la pandèmia, Fernando Simón, se li va escapar que difícilment podien haver obligat a fer ús de la mascareta des del principi si, simplement, no n’hi havia de disponibles. I qui diu mascaretes diu, per exemple, l’ibuprofè, tan consumit arreu d’Europa i del que aquesta no en produeix ni un gram del seu principi actiu.
Tot i que no consta oficialment que se n’hagin parlat a la maratoniana cimera europea d’aquest cap de setmana, el tema és sobre la taula: com ens garantim els europeus el subministrament de productes bàsics i de productes estratègics en cas de crisi mundial. Segons Bloomberg, els ambaixadors dels estats europeus a Brussel·les ja tenen un document elaborat per la diplomàcia francesa per finançar “la reubicació a Europa de les cadenes de subministraments estratègiques”
No es tracta de tornar a l’autarquia ni, segurament, d’acumular grans quantitats determinats productes per si de cas, però hem de garantir que a la pròxima crisi, sigui de la mena que sigui, no ens tornem a trobar amb problemes d’aquest tipus.
Importacions i sobirania. Diners. La Vanguardia, 19-7-20
El petit i mitjà comerç és el que ha patit més els efectes del confinament d’entre els serveis personals, excepció feta dels vinculats al consum turístic, . Els dos mesos llargs d’aturada de les compres presencials s’han afegit a les tendències que ja venien de lluny i que s’han accentuat amb la pandèmia: l’auge de la compra en línia i l’oligopolització del sector, en part compensats pel declivi dels centres comercials perifèrics i la revaloració del concepte de proximitat.
Mentrestant, tothom amb l’ai al cor pels nous brots emergents i per si confinaments territorials com el de Lleida s’estendran i esdevindran confinaments familiars. El perill d’una segona onada de pandèmia agreujaria els efectes econòmics i qui sap si els canvis conjunturals patits fins ara podrien tenir un estatus més permanent.
Prova d’estrès per al petit comerç. L’econòmic. El PuntAvui, 12-7-20
Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.
Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:
“Ho sap tothom, i és profecia” deia JV Foix. Però fins que no han arribat els informes del FMI sobre l’abast de la crisi no hem començat a adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. Una tragèdia encara més gran que la dels nostres socis europeus, perquè pagarem la mala qualitat de la política econòmica espanyola, la passada i la futura.
La lletra petita de l’informe del FMI. Viaempresa.cat, 17-4-20
Tothom està d’acord que caldrà injectar més recursos a l’economia, sigui entre tota mena de ciutadans o, si més no, a través dels més colpits per la crisi del coronavirus. No és ben bé el mateix, però segons com pot semblar-ho. Tot plegat es barreja amb un debat emergent, sobretot en els darrers anys, sobre la conveniència i la viabilitat d’una renda bàsica per a la ciutadania.
Ara que ens trobem en una situació econòmica i social excepcional, potser és el moment d’avançar i d’experimentar en aquesta direcció.
Enric Llarch 