“API Colau” (Diners. La Vanguardia, 2-5-21)

Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.

Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.

El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.

En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia

API Colau (versió castellana). La Vanguardia, 2-5-21

Viabilitat dels mercats municipals (La Vanguardia, 19-6-16)

20160619_La viabilitat dels mercats municipals_DINERS La Vanguardia

Fa anys que l’Ajuntament de Barcelona, i després molts altres seguint el seu exemple, han emprès ambicioses i costoses reformes dels seus mercats municipals.

S’han cantat tant les excel·lències, certes,  dels mercats municipals com a pols d’activitat i espais de convivència i s’ha generat un relat tan favorable que ha permès que s’hi aboquin una quantitat ingent de recursos amb uns resultats incerts a mitjà i llarg termini i sense que ningú hagi gosat qüestionar-ho. Les insuficiències d’una política només basada en les grans reformes dels edificis es posen en evidència quan mercats remodelats fa uns quants anys, com el de La Llibertat, a Gràcia, malden per una segona reforma en profunditat. O quan el mateix ajuntament de Barcelona es replanteja com ha de ser la reforma del mercat de l’Abaceria també a Gràcia o quins han de ser els usos del mercat de Sant Antoni, objecte d’una llarga i costosíssima reforma que corre el perill evident de convertir-lo en una nova versió de la Boqueria o Santa Caterina.

Amb la crisi de les finances públiques i la major sensibilitat dels ciutadans envers la forma com s’administren els recursos públics, repensar el model sembla imprescindible. El  més rellevant és la discussió sobre quins paràmetres ha d’orientar l’actuació pública envers els mercats. Aquest és el tema de l’article publicat ahir al Diners de La Vanguardia, on  argumento que les línies d’actuació haurien d’anar encaminades a promoure operadors més grans i competitius en base a la seva implantació en diferents parades i/o mercats i a reforçar la vinculació amb els petits operadors de proximitat, entenent aquesta per tota Catalunya.

A banda de l’enllaç al diari, a continuació reprodueixo l’article original que dóna lloc al resum publicat a La Vanguardia:

 

La viabilitat dels mercats municipals

Els productes frescos poden generar més de la meitat de la facturació dels supermercats. Així, ho explicava La Vanguardia fa pocs dies. Uns establiments que tradicionalment havien basat la seva atracció en el comprador en l’alimentació seca i envasada, amb l’auge de la marca blanca com a paradigma, ara descobreixen la potencialitat del producte fresc com a mecanisme de captació de clients i de facturació. La distribució d’aliments frescos tradicionalment s’havia  canalitzat a través dels mercats municipals i les botigues especialitzades independents. Ara, moltes d’aquestes darreres van plegant i són parcialment substituïdes per cadenes i franquícies.

En aquest context, cal preguntar-nos quin sentit té la pervivència d’uns mercats municipals, creats originalment com a forma d’aixoplugar i ordenar els mercats de pagès tradicionals a les ciutats. Si ara el subministrament i les condicions sanitàries ja estan garantits per l’oferta privada convencional, per què cal que els ajuntaments continuïn destinant a la venda de productes frescos, un espai de propietat públic sovint es una posició central als barris i ciutats? I que ho facin en un règim tan favorable als ocupants com són les concessions.

L’Ajuntament de Barcelona, i molts altres seguint la seva estela, han promogut costoses reformes, en bona part finançades amb recursos públics, de molts dels edificis dels mercats municipals per aconseguir la modernització de l’oferta i el rejoveniment dels paradistes i de la  forma com ofereixen els seus productes i serveis. En alguns casos es tracta d’edificis de gran valor històric i patrimonial, que també podien haver-se rehabilitat per destinar-los a d’altres activitats. En d’altres, l’interès es limita al fet que són de propietat municipal.

La principal contradicció és que després d’inversions milionàries que faciliten el procés de racionalització de l’oferta, d’ampliació dels horaris i els serveis i de comoditat dels compradors, ens queden unes parades que en el millor dels casos arriben als 12, 16 o 20m2. És a dir, una microbotiga que es correspon  gairebé sempre amb una microempresa. Per arrodonir-ho, moltes d’aquestes reformes incorporen un supermercat a base de fer soterranis o de reduir la superfície destinada a les parades. Un supermercat que contribueix a finançar les obres de reforma, però que també es converteix en concessionari: ubicació central amb un lloguer a llarg termini a preus per sota del mercat immobiliari. De forma que moltes vegades els exigus paradistes que queden es converteixen en l’oferta de qualitat que complementa els productes més massius del súper. I, de moment, tots contents.

Tot plegat no sembla un ús òptim dels recursos públics, tant en termes d’inversions com d’utilització d’un patrimoni municipal ubicat en llocs de primera línia. Ara ja hi ha mercats de Barcelona que aborden una segona rehabilitació, perquè els efectes de la tongada d’inversions inicial s’han esvaït i tornen a perdre clientela. Les reformes, doncs, segur que són necessàries però no són suficients per mantenir la competitivitat dels mercats a mitjà termini. Cal abordar noves estratègies de competitivitat per no fer dels mercats un pou sense fons i sense sentit de recursos públics.

Unes estratègies que passen, en primer lloc, per reforçar el procés de concentració empresarial. Per molt singular que sigui el producte fresc que véns, difícilment seran competitives les microempreses amb una sola parada als mercats. Encara que les economies d’escala no siguin tan decisives per al producte fresc, la industrialització i la concentració de pagesos i ramaders fa imprescindibles unes dimensions mínimes per ser competitius. Fins i tot, al producte més delicat i singular, com és el peix, l’augment de la piscicultura i de les importacions massives de peix d’altres latituds dificulta la viabilitat de les peixateries independents de tota la vida. Per tant, en les concessions cal prioritzar les empreses més viables en base a la seva eficiència i dimensions.

Malgrat tot, els paradistes difícilment assoliran el rang de gran empresa i cal aprofitar els avantatges de flexibilitat que això comporta esdevenint el principal canal de comercialització dels petits productors agraris que subsisteixen en un entorn tan densament urbanitzat com el nostre. És a dir, difícilment podrà subsistir una parada dedicada a comprar tomàquets de producció massiva provinents d’Almeria o el Marroc, adquirits a través d’intermediaris i que les grans cadenes de supermercats poden vendre a 30 cèntims el quilo. Les parades han de centrar-se en un producte de més qualitat, tractant amb al més directament possible amb els petits productors locals, que poden oferir un producte més fresc i de més qualitat perquè és més pròxim. Per tant, cal reforçar el posicionament de l’oferta dels mercats en productes de proximitat i de qualitat, per tractar amb petits proveïdors, reduir intermediaris i compensar els avantatges que la posició dominant en el mercat i les grans dimensions ofereixen a les grans cadenes. Només amb l’aliança amb els petits productors de proximitat, els mercats municipals seran viables i estarà justificada socialment la seva pervivència.

%d bloggers like this: