Segurament, molts de nosaltres ens mirem amb sorpresa les grans mobilitzacions i la manca de socis parlamentaris de Macron quan ha volgut reformar les pensions i allargar l’edat mínima de jubilació dels 62 als 64 anys. Per cert, una de les més baixes d’Europa i no només comparada amb els 66 anys i quatre mesos, camí dels 67, que tenim vigent enguany a casa nostra.
La relació dels francesos amb la cosa pública és molt diferent, per a bé i per a mal. amb la que estem aquí acostumats. Per això, aquest diumenge parlo a La Vanguardia de la capacitat de concertar que França ha tingut amb les grans empreses del país per lluitar contra la inflació i els seus efectes sobre la població. A Espanya, mentrestant, ha calgut utilitzar la força coercitiva de les llei per intentar aconseguir objectius similars.
Com en un foc d’encenalls, tota la parafernàlia muntada al voltant de la cimera hispano-francesa a Barcelona s’ha fos com un bolado. L’operació propagandística ha resultat més evident encara quan hem seguit les repercussions a Espanya -més aviat magres- i a França, més amoïnats per les vagues i protestes socials d’aquell mateix dia per frenar la pujada de l’edat legal de jubilació dels 62 als 64 anys. On hi ha hagut més moviments i més literatura ha estat amb diferència a la pròpia Catalunya, sobretot entre els que enyoren les glòries, i els negocis, olímpics.
Tanmateix, seria una equivocació menysprear des de Catalunya els moviments i les posicions d’Espanya i, especialment, de França, tant en el context bilateral com, sobretot, europeu. La comprensió de les raons profundes del veí del nord sovint s’escapa de les preocupacions dels catalans. I, gairebé tan necessari com tenir un coneixement profund de l’Estat espanyol, ens en cal un de semblant per a l’Estat francès. Només des d’aquest coneixement podrem articular estratègies beneficioses per als nostres interessos.
Un nou capítol en el serial de les connexions europees de gas. Emmanuel Macron s’ha tret un conill del barret per no desairar els presidents espanyol i portuguès i el soci alemany: la connexió submarina entre Barcelona i Marsella. Queda no només enterrat el gasoducte transpirinenc del Mid-Cat, sinó també l’eventual connexió amb Itàlia a través de Liorna que els propagandistes de sempre havien apuntat com alternativa.
Malgrat el consens aparent, el més calent és a l’aigüera i els interrogants per resoldre converteixen la connexió Bar-Mar en un projecte encara molt evanescent. N’expliquem el perquè en article a viaempresa.cat.
El malestar per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de la inflació ha forçat el govern espanyol a trepitjar un jardí on estava més còmode sense entrar-hi: la fiscalitat. Però només ha estat perquè a les forces dels barons populars s’hi ha afegit un dels seus, el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig.
A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.
La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.
Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.
Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.
D’aquí a un any es girarà un nou impost, tot i que amb efectes del 2019. Es tracta de l’impost que grava l’emissió de CO2 per part dels vehicles. Aquests no són l’única font d’emissions, però a casa nostra sí que és la més important. Poc a poc, es va implantant una fiscalitat verda que pretén modificar els comportaments de la ciutadania i de les empreses per disminuir l’impacte ambiental de l’activitat humana.
Sempre que una iniciativa fiscal és del govern de Catalunya, tothom es veu amb cor de qüestionar-la. Des del govern espanyol fins als actors econòmics i socials. Però passat el sedàs del Tribunal Constitucional i malgrat la coincidència en les crítiques de patronals i grans sindicats, tot fa pensar que tots els propietaris de vehicles haurem de pagar fins a 128€ anuals, la recaptació dels quals es destinarà a polítiques finalistes, de reconversió ambiental i de protecció de la biodiversitat. I és que les noves necessitats requereixen noves fonts de finançament.
El conflictiu impost al CO2. La Vanguardia, 10-11-19
Una mala utilització de la fiscalitat sobres els carburants, amb justificacions ambientals, va ser el detonant del conflicte de les armilles grogues franceses. Un conflicte que mostra el descontentament d’àmplies capes de la població per l’impacte de la globalització sobre el seu nivell de benestar i les seves expectatives de futur. Un descontentament que també es manifesta en l’auge electoral de les forces d’extrema dreta, amb un exemple ben pròxim també aquest diumenge al sud d’Espanya.
Aprofitant el segon aniversari de l’acord del clima de París, Macron va celebrar abans de Nadal una nova cimera als afores de la capital francesa per combatre l’escalfament global. El One Planet Summit, organitzat amb la col·laboració del Banc Mundial i l’ONU, va tenir com a objectiu principal la recerca de nous mecanismes de finançament per impulsar la transició ecològica. França va aixecar la bandera de l’economia verda per liderar la lluita mundial contra el canvi climàtic després de la retirada dels Estats Units de Donald Trump de l’acord de París.
En aquesta ocasió, França, sempre tan admirada des de casa nostra per unes coses i criticada per unes altres, bé podria esdevenir un referent per Catalunya en matèria ambiental. Amb permís, o sense, d’Espanya, és clar. Aquest és el tema del primer article de l’any a La Vanguardia
La situació econòmica ha esdevingut un element central de la dialèctica política d’aquestes darreres setmanes i ara cal preguntar-nos què passarà realment amb l’economia catalana després de les eleccions de dijous vinent. Els qui han intentat imposar una relat catastrofista ens aseguren que si ells guanyen tot tornarà al seu lloc i, a més, ells hi contribuiran decisivament. Per part de les forces independentistes, potser no s’està fent prou èmfasi en els avantatges que comportarà la plena assumpció de sobirania econòmica per part de Catalunya.
Aquest és el tema del meu article d’aquest dilluns a viaempresa.cat:
Enric Llarch 