“La mà negra són moltes mans” (Viaempresa.cat, 7-5-22)

Molt s’ha parlat aquests dies sobre el baix nivell d’execució de les obres pressupostades per l’Estat a Catalunya. I excepte algú que descartava “una mà negra”, no hi ha hagut explicacions del perquè d’aquest baix nivell d’execució que es repeteix ara rere any. Aquí formulem les hipòtesis més plausibles.

La mà negra són moltes mans. Viaempresa.cat, 7-5-22

“Lideratge econòmic per a després del 14-F” (La Vanguardia, 13-2-21)

A falta d’altres instruments i sense previsió de tenir-ne gaires més a curt termini, el nou govern que neixi a partir de les eleccions de demà haurà de tenir, sobretot, capacitat de lideratge, especialment en l’àmbit econòmic. El procés encetat amb el grup d’experts que han treballat amb les propostes per a les propostes de partida per als nous fons europeus Next Generation pot ser una bona base de partida per exercir aquest lideratge.

Lideratge després del 14-F . La Vanguardia, 14-2-21

“1.239 euros és molt o poc?” (La Vanguardia, 19-12-19)

1239EUR es molt o poc-page-001

1.239€ és la xifra que des de la Conselleria d’Economia s’ha proposat com a nou salari mínim a Catalunya. Un salari mínim força superior al que està vigent al conjunt de l’Estat espanyol -que és de 900 euros i moltes vegades ni es compleix-, tot i l’important augment que es va produir l’any passat. Però el cost de la vida -començant pel de l’habitatge- és força més elevat a Catalunya que a la mitjana espanyola.

El govern de Catalunya no té competències, per ara i tant, per fixar el salari mínim, com sí que les tenen els estats federats o les mateixes grans ciutats nord-americanes, que fixen els seus propis salaris mínims per damunt de la mitjana del conjunt del país. Per tant, ara per ara, la virtualitat de la proposta hauria de ser estimular el debat sobre si volem convertir-nos o no en un país low cost, que competeixi internacionalment sobretot amb baixos salaris.

Estimular i liderar acords entre treballadors i patronals perquè a Catalunya s’apliqui de facto un salari mínim que garanteixi uns mínims vitals dignes en funció de la realitat social i econòmica del país.

1239 euros és mot o poc?. La Vanguardia, 19-12-19

Un negoci llaminer (El cicle de l’aigua i 2). Viaempresa.cat, 28-11-19)

Aigua II

Aquests dies ha estat d’actualitat la darrera disputa pel control de la distribució de l’aigua a l’àrea de Barcelona. Després que el Tribunal Suprem esmenés la plana al TSJC i declarés vàlid el conveni signat per l’AMB de l’època Trias, AGBAR i el  grup Criteria de la Caixa per distribuir i depurar l’aigua metropolitana, hem tingut un reguitzell de declaracions i preses de posició. Des de l’Ajuntament de Barcelona, el regidor del ram, Eloi Badia, ha insistit que , malgrat tot, volen persistir a municipalitzar la distribució de l’aigua. Colau ha insinuat pressions i tractes de favor del TS cap a AGBAR. I Àngel Simon, màxim responsable de la companyia, ha carregat contra l’alcaldessa i s’ha felicitat per la seguretat jurídica que aconseguia mentre es desfeia en elogis cap a la Caixa.

En aquest article, tancat uns dies abans de totes aquestes declaracions, intentem discernir les estratègies d’uns i altres i perquè la distribució de l’aigua és un negoci tan llaminer per a tothom.

El cicle de l’aigua (II): un negoci rendible i de poc risc (Viaempresa.cat, 28-11-19)

“El Titànic català” (Diners. La Vanguardia, 7-7-19)

Titanic_catala_page-0001 (1)

El president sortint del Cercle d’Economia, Juan José Brugera, s’exclamava fa uns dies. a les jornades de l’entitat que organitza anualment a Sitges, per la pèrdua de poder econòmic de Catalunya i el deteriorament de l’economia que acabaria generant. Ho afirmava sense ruboritzar-se el màxim responsable d’una de les principals empreses immobiliàries, vinculada  històricament al grup Caixa, i que els primers dies d’octubre del 2017 s’afanyà a traslladar la seva seu social a Madrid.

Després hem tingut altres mostres de la mateixa cançó, com un article del col·lectiu  Treva i Pau, col·lectiu que incorpora, entre altres, un vocal de la Junta del Cercle, que n’ha exercit la gerència fins fa ben poc i que ja s’ha manifestat individualment en el mateix sentit.

“Barcelona es el Titànic” va ser un cèlebre article publicat el 1982 a El País, com no podia ser d’altra manera, per l’escriptor Fèlix de Azúa, futur promotor de Ciutadans i que encara no fa gaire va reclamar que l’alcaldessa de Barcelona es dediqués a fer de peixatera. Ara sembla que la celebrada per molts metàfora del Titànic, sense esmentar-lo directament, es vol aplicar a Catalunya i la seva economia.

Aquest és el meu article de diumenge al Diners de la Vanguardia:

El Titànic català. Diners. La Vanguardia, 7-7-19

 

 

“Creueristes” (La Vanguardia, 13-2-18)

Creueristes (fragment)

El dels creueristes és un fenomen tan nou a casa nostra que el corrector automàtic encara rebutja el neologisme. Per això mateix i com tots els fenòmens nous que es desenvolupen sobtadament, les administracions tenen dificultats per saber com administrar-lo i com fer compatibles els legítims interessos particulars dels qui el promouen amb l’interès general de l’economia i la societat.

A casa nostra, a l’expansió mundial i  -molt especialment al Mediterrani- dels darrers anys, cal afegir-hi la proactivitat del Port de Barcelona per captar aquest tràfic, que ha dut a convertir la ciutat en la primera destinació europea en aquest àmbit. Els creueristes generen importants beneficis turístics, especialment en els ports que com Barcelona són origen i/o destinació dels circuits marítims. Es tracta d’un visitant de nivell mitjà-alt, que sovint pernocta un, dos o tres dies abans o després del viatge a la ciutat base.

Tanmateix, hi ha un segment important d’aquests creueristes que només fan una visita d’hores a la ciutat, sigui perquè només hi fan escala o sigui perquè arriben o se’n tornen ràpidament a casa seva. En aquest sentit són equiparables als visitants de dia que des de qualsevol hotel de la costa arriben a fer una visita d’unes hores a la ciutat, a vegades tan sols a indrets o a espectacles, com les fonts de Montjuïc, on no efectuen cap despesa. Són, en l’argot del sector, els excursionistes. Uns excursionistes a qui sovint els hotelers de la ciutat acusen dels fenòmens de massificació turística, agreujats perquè es desplacen en grup i en autocar per la ciutat.

De dos dels darrers episodis a propòsits dels creueristes a casa nostra, en parlo en aquest article a La Vanguardia:

Creueristes. La Vanguardia, 13-2-18

 

 

“La pluja de milions del 4%” (L’econòmic del PuntAvui, 11-2-18)

dav

El ministre Íñigo de la Serna sembla l’alumne més avantatjat de Rajoy i disposat a donar algun caire de versemblança als 4.000M€ que el president espanyol va prometre fa uns quants mesos. Segons el ministre, “s’inverteix per una necessitat d’infraestructures i, en cap cas, pel procés independentista”.

De la llista de possibles anuncis d’inversions que vaig relacionar quan vaig lliurar l’article al director de L’econòmic, de moment no n’he encertat cap. Ja deia que era difícil. Els darrers anuncis corresponen a inversions immobiliàries al Prat i l’adequació de l’estació intermodal del Prat per rebre l’EVA, la versió low cost de l’AVE. Com és low cost, no arribarà a Sants -d’altra banda, saturada mentre el ministeri no enllesteixi la Sagrera. Això sí, no  ens han dit pas que els trens de l’EVA no arribin a l’estació d’Atocha, a 800 metres del Museu del Prado.

Mentrestant, el compromís de desviar per l’AP-7 els camions de la N-340 a partir del gener no han estat capaços de complir-lo fins que a començaments d’aquesta setmana hem hagut de lamentar un accident a l’Arboç amb tres morts a causa d’un camió que bloquejava en tisora el mig de la carretera.

En l’article que publico aquest diumenge a L’econòmic del PuntAvui faig algunes consideracions sobre els darrers anuncis d’inversions a Catalunya del govern espanyol.

La pluja de milions del 4%. L’econòmic, 11-2-18

 

“Què hem après de la increïble Setmana del Comerç”. Comerç.cat, febrer-maig 2017

Setmana del Comerç

Som en uns moments d’intensa transformació en el comerç minorista, afectat especialment per les modificacions del consum en la sortida de la llarga crisi econòmica -amb el comerç electrònic al capdavant-, l’augment del poder de mercat dels grans grups internacionals i la ràpida recuperació dels preus dels locals comercials, especialment a les zones de més atractives.

En aquest context, la Generalitat ha organitzat la Setmana del Comerç amb l’objectiu d’aportar coneixement al sector i apropar al ciutadà la importància del comerç en el model de país. La Setmana, que va tenir lloc del 20 al 26 de març a tot Catalunya, es va estructurat en quatre grans apartats: la transformació digital, la singularitat, el talent i el creixement i l’expansió internacional.

Al Butlletí de la Direcció General de Comerç, comerç.cat, a partir de la pàgina 13, podeu trobar una àmplia crònica de les sessions que van concentrar les debats generals. Aquesta crònica culmina, a partir de la pàgina 24, en una relació de quinze punts sobre les ensenyances que el conjunt de les sessions ens poden oferir que, per als més apressats, és per on us recomano començar clicant en l’enllaç següent:

Què hem après de la increïble Setmana del Comerç

Si esteu interessats en la crònica completa, aquí teniu l’enllaç:

Crònica de la Setmana del Comerç (març 2017)

%d bloggers like this: