“La segona ronda” (Diners. La Vanguardia, 30-1-22)

Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.

La segona ronda. Diners. La Vanguardia, 30-1-22

Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:

La segona ronda

Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.

Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.

En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.

Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.

Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.

“Som on som o business as usual” (L’econòmic del PuntAvui, 12-7-21)

Des de la patronal catalana no es para d’insistir que cal que tornin les seus empresarials que van anar-se’n l’octubre del 2017. I que, per aconseguir-ho, és imprescindible que el govern català es comprometi a renunciar a cap plantejament unilateral en relació amb la independència.

Cal suposar que Sánchez Llibre parla amb prou coneixement de causa i que són les empreses que se’n van anar les que li han fet arribar aquest missatge. Però les empreses, començant especialment per les que estaven vinculades al grup Caixa, han anat canviant  de capital i de dirigents i això sí que ha reforçat la seva dimensió espanyola, molt més que el canvi de seu.

És lògic que les empreses que s’han fet grans a l’ombra del BOE o del Banc d’Espanya tinguin tanta por a una eventual república catalana. No tant per la república en si, com per les represàlies -o simple pèrdua de tractes de favor-espanyoles que se’n podrien derivar. Caldrà que sorgeixin -de fet, ja ho estan fent- nous vaixells insígnia empresarials que prenguin el lideratge de l’economia catalana sense hipoteques foranes.

“Som on som” o “business as usual”. L’econòmic del PuntAvui, 11-7-21

“Més que una Cambra” (Viaempresa.cat, 30-4-19)

Més que una cambraDijous comença el període de votacions en les esperades eleccions a les cambres de comerç catalanes, període que s’allargarà fins al dia vuit. L’efervescència ciutadana, tant a nivell polític com social, que estem vivint aquests darrers anys, s’ha traslladat també a aquestes organitzacions empresarials d’interès públic. En un àmbit tradicionalment d’aigües manses -sinó estancades- es produeix una competència entre candidatures pràcticament insòlita, que demostra que la voluntat de posar al dia totes les formes d’organització i de representació està arribant a tots els racons de la nostra societat.

En aquest article a viaempresa.cat parlo sobretot de la Cambra de Barcelona, la veritable clau de volta del sistema, de la seva trajectòria recent i dels reptes que ha d’afrontar per modernitzar-se i donar respostes adequades a les necessitats del seu teixit empresarial. Reptes sobre els que. en molts casos, totes les candidatures han passat de puntetes.

Més que una cambra. Viaempresa.cat. 30-4-19

Les empreses que no volien semblar catalanes (Viaempresa.cat, 1-11-17)

Les empeses que no volien semblar catalanes

Els fets transcendentals d’aquest mes d’octubre han fet caure màscares i han servit, entre altres coses, per posar persones i organitzacions al lloc que els corresponia. La campanya pel trasllat de seus socials de les empreses ha estat un dels fets que més lliçons ens proporciona i que hem de tenir ben presents en un futur immediat.

En parlo en aquest article a viaempresa.cat:

Les empreses que no volien semblar catalanes. Viaempresa.cat. 1-11-17

 

“El gran canvi”. L’econòmic del PuntAvui, 8-10-17

IMG_0002a

La Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural i AGBAR han encapçalat el trasllat de seus socials a fora de Catalunya. Són els epígons locals de les grans empreses vinculades a la regulació, a les tarifes i a les inversions que dicta un Estat espanyol en simbiosi perfecta amb els oligopolis, les finances i les grans adjudicatàries d’obra pública.

Arran d’aquesta fugida orquestrada, encara resulta més evident que a Catalunya necessitem efectuar tants canvis a la nostra economia i a la política econòmica, en el sentit més ampli del terme,  que ha d’impulsar-la, que sovint no sabem per on començar a descriure’ls. Quan consolidem la independència haurem d’establir un esquema lògic de prioritats per a encaminar-nos cap al model d’economia i de país que ens garanteixi el màxim benestar col·lectiu possible i que només s’aconseguirà amb un veritable canvi de  prioritats en favor de l’economia productiva i de les empreses petites i mitjanes obertes al món.  En l’article publicat aquest diumenge a L’econòmic del PuntAvui intento sintetitzar on som dins l’Estat espanyol i cap a on hem de canviar amb els instruments de l’estat propi

El gran canvi. L’econòmic. El PuntAvui, 8-10-17

%d bloggers like this: