Els immediats processos electorals a moltes de les principals organitzacions empresarials mostren les dificultats que les elits barcelonines tenen per regenerar-se. Tant en termes de tipus i grandària d’empreses i sectors que representen, com d’edat i gènere dels seus representants, com de discurs.
Un discurs, es planyen, molt menys influent que abans. I és que aquestes elits semblen impermeables als canvis a la societat catalana i tenen dificultats per reconèixer la veritable naturalesa de l’Estat espanyol.
Des de la patronal catalana no es para d’insistir que cal que tornin les seus empresarials que van anar-se’n l’octubre del 2017. I que, per aconseguir-ho, és imprescindible que el govern català es comprometi a renunciar a cap plantejament unilateral en relació amb la independència.
Cal suposar que Sánchez Llibre parla amb prou coneixement de causa i que són les empreses que se’n van anar les que li han fet arribar aquest missatge. Però les empreses, començant especialment per les que estaven vinculades al grup Caixa, han anat canviant de capital i de dirigents i això sí que ha reforçat la seva dimensió espanyola, molt més que el canvi de seu.
És lògic que les empreses que s’han fet grans a l’ombra del BOE o del Banc d’Espanya tinguin tanta por a una eventual república catalana. No tant per la república en si, com per les represàlies -o simple pèrdua de tractes de favor-espanyoles que se’n podrien derivar. Caldrà que sorgeixin -de fet, ja ho estan fent- nous vaixells insígnia empresarials que prenguin el lideratge de l’economia catalana sense hipoteques foranes.
A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.
La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.
Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.
Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.
El país, Catalunya, -encara que, com a conseqüència, també Espanya- continua en estat d’ebullició i les aigües somes de l’oasi català es remouen inquietes. Les organitzacions de la societat civil més vinculades a l’statu quo experimenten sotracs insòlits en aquests darrers 40 anys. En alguns casos, perquè no canviï res de substancial. Però qui sap si la profunditat en les transformacions de la nostra societat no acabaran fent que els protagonistes d’aquests canvis formals acabin anant més enllà del que preveien .
El debat sobre la destinació dels fons europeus Next Generation ha tornat a posar sobre la taula l’eventualitat de destinar aquests nous recursos a finalitzar les infraestructures de transport pendents dels darrers anys. De moment, dels 2.000M€ que els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2021 destinen al corredor mediterrani, 750 han de venir d’aquests fons europeus.
Tanmateix, ja és hora d’incorporar nous criteris per determinar quants recursos es destinen a infraestructures, quines prioritats s’estableixen i com es gestionen perquè siguin realment eficients.
Aquest article constitueix una part de la ponència que ha obert avui la Jornada sobre les infraestructures a l’Arc Mediterrani organitzada avui per viaempresa.cat i que si, hi esteu interessats, podeu visionar a través de l’enllaç d’aquí al final a Youtube. Hi han participat representants de Foment del Treball, la Cambra de Comerç o del Comissionat pel Corredor Mediterrani., entre altres.
Si ho desitgeu, podeu seguir la meva intervenció a partir del minut 7:01.
El que va ser un contratemps preocupant, la sortida de Nissan, podria convertir-se en una oportunitat si acaben prosperant les negociacions amb nous operadors industrials del ram de l’automoció. Operadors que treballen en subsectors de futur, com les bateries per a automòbils o els busos elèctrics. Sembla que per fi estem aprenent la lliçó de la necessitat d’una indústria innovadora, neta i d’elevat valor afegit.
Malgrat les promeses, tot fa pensar que l’acord financer europeu i els 140.000M€ entre subvencions i préstecs aconseguits pel govern espanyol, tenen unes contrapartides evidents en termes de fiscalitat i de política econòmica en general.
El primer que ha faltat a les seves promeses ha estat el ministre Ábalos, que ja s’ha autodesmentit obrint la porta a l’allargament de les concessions a les autopistes. Així que sembla inevitable que en el termini d’un any s’implanti la vinyeta per circular per les autopistes.
Tot sembla indicar que s’estan produint moviments de fons dins l’empresariat català i les seves organitzacions més representatives. La victòria inesperada de la candidatura netament independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona va significar el primer toc d’atenció a les elits que tradicionalment han monopolitzat la veu pública dels empresaris. Ara, van acumulant-se senyals de distensió -sovint en forma de ziga-zaga -en l’enfrontament ferotge amb les pretensions sobiranistes d’una part creixent dels catalans. I és que si hi ha un principi bàsic en la pràctica empresarial és el de l’adaptació a una realitat sempre canviant, encara que la gran majoria sigui refractària a la incertesa que genera tot canvi.
Aquest dimecres 24 de juliol, el Cercle d’Economia celebra eleccions. Amb candidatura única, com és tradicional, això sí. El lobby empresarial més reconegut podria encetar un retorn cap a posicions més matisades després d’anar derivant cap a l’unionisme més descarnat en els darrers tres anys.
El president que avui s’escull, Javier Faus -a qui l’exsubdirector del Periódico arribà a descriure com a “disruptiu” fa pocs dies- ha esdevingut l’esperança dels moderats a una i altra banda del tauler polític. Faus té el mèrit d’haver esmenat la plana al president sortint, Juan José Brugera i al discurs que atorga al procés sobiranista tots els mals actuals i futurs de l’economia catalana mentre no gosa dir paraula de les responsabilitats de Madrid.
El serial dels pactes municipals, especialment a Barcelona, torna a posar en evidència la desorientació de les elits catalanes i barcelonines, on sembla que torna a imposar-se el vell adagi de José Calvo Sotelo -sí, aquell que tenia una plaça que després del franquisme es va rebatejar amb el nom de Francesc Macià i que ara un candidat volia substituir per Montserrat Caballé-: “España, antes roja que rota“. De fet ja ho va dir no fa gaire l’inefable exministre Margallo, que “un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya és irreversible”. Tan irreversible que, al llarg de la història, cap país del món, després d’independitzar-se, ha volgut tornar a formar part de l’estat d’origen.
I és que les elits catalanes, aquelles que van encoratjar el capità general de Catalunya a prendre el poder l’any 1929, aquelles que deu anys després van sospirar alleujades pel retorn a l’ordre establert que els oferien els militars revoltats a l’Àfrica, les que van créixer o van consolidar el seu poder a l’empara primer del franquisme i després del règim del 78, també ho tenen clar. I ara malden per bastir la darrera trinxera unionista a les institucions catalanes amb l’antiga icona antisistema que cerca desesperadament la supervivència política.
Enric Llarch 