“Un país sense peatges” (La Vanguardia, 18-8-19)

Encara n’hi ha molts que no s’ho acaben de creure, de tan endins que tenim assumit que el nostre territori està sotmès al malefici dels peatges. En els pròxims dos anys, s’extingiran  les concessions de la gran majoria de peatges a Catalunya. S’obren molts debats, el principal dels quals és com fem sostenible el manteniment d’aquestes vies de gran capacitat i elevats costos de manteniment. A finals de juliol un Grup de Treball al Parlament consensuava criteris de futur a l’espera del vistiplau del govern espanyol, que encara és de qui depenen tots aquests trams.

Mentrestant, el gran beneficiari dels peatges en les darreres dècades, el grup Caixa, s’ha venut per una bona picossada Abertis, l’empresa explotadora. Feia temps que Abertis intentava diversificar el seu negoci, amb noves concessions internacionals -i alguna radial a Madrid- i l’entrada en altres sectors, com la gestió d’aeroports. Però els trams catalans de les autopistes que explotava eren el seu gran negoci. Amortitzades de fa molts anys, li reportaven el 45% dels beneficis totals. El grup de la Caixa, necessitat d’apuntalar el seu negoci principal, ha fet calaix d’una empresa que en els propers anys ja no disposarà dels suculent negoci dels peatges catalans.

Abertis, com totes les vinculades al grup Caixa, va traslladar la seu a l’octubre del 2017. Però en realitat, va deixar de ser una empresa catalana quan la van comprar l’ACS de Florentino Pérez i la família Benetton -representada a l’Estat espanyol pel despatx de  Duran i Lleida. Ara veurem quant de temps mantenen les oficines centrals a les seus de Pedralbes i de la Zona Franca que ocupen aquests serveis centrals.

Hem parlat en d’altres ocasions sobre la problemàtica dels peatges. Però el tema específic de l’article d’aquest diumenge a La Vanguardia és quin impacte tindrà en el país l’alliberament dels peatges i com hem de gestionar la situació que en resulti.

Un país sense peatges. La Vanguardia, 18-8-19

 

 

“EMA: anava massa curta” (Viaempresa.cat, 22-11-17)

Avui hem sabut que la candidatura de Barcelona a l’Agència Europea del Medicament (EMA, en les seves sigles en anglès) no era tan competitiva com ens deien, si més no respecte a les dues finalistes, Amsterdam i Milà. Teníem els lloguers més barats però ens fallava l’anglès i els vols intercontinentals. Potser havíem pecat d’un excés de cofoïsme quan vam saber que el 80% dels treballadors de l’organisme preferien l’opció de Barcelona per traslladar-s’hi des de Londres.

En qualsevol cas, l’episodi ha servit en safata al govern espanyol i a les forces unionistes i als seus mitjans afins una nova excusa per culpar l’independentisme de tots els mals. Un govern que, en realitat, mai no va apostar de veritat per Barcelona. Ho ha dit, entre d’altres, el doctor Bonaventura Clotet i ha quedat en evidència quan des d’Itàlia hem sabut que el ministre d’Exteriors espanyol havia compromès el seu vot -a canvi de què?- amb la candidatura de Milà, compromís que -a algú li sorprèn?- no hauria complert.

De tot plegat, en parlo en aquest article publicat aquest dimecres a viaempresa.cat:

“EMA: anava massa curta” (Viaempresa.cat, 22-11-17)