A les Jornades Cultura: Versió 2050 de la setmana passada, van aparèixer moltes reflexions i debats interessants, que ja anirem comentant algun dels quals . Un d’ells fa referència a la cultura i el mercat i a les eventuals interferències polítiques i mediàtiques.
Holly constitueix un dels pilars amb què es basteix l’obra de Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat. És una recreació del 2013 de la sèrie inicialment creada el 2004 i està inspirada en les catorze estacions del via crucis i realitzada en memòria de la seva mare. Oli sobre acer
Els caps de setmana d’aquest mes de setembre encara podeu visitar Santa Cecília de Montserrat i les pintures, frescos i vitralls instal·lats pel pintor irlandès afincat als Estats Units Sean Scully. Si no ho aprofiteu ara, i mentre no canviïn els restringits horaris de visita actuals, haureu d’esperar al juliol de l’any vinent.
L’art sacre i la modernitat
Molts artistes contemporanis, un cop consolidats i arribats a una certa maduresa, han afrontat el repte de crear una imatgeria religiosa des de la modernitat i, encara més difícil, des de la no figuració. Alguns imbuïts d’una recerca espiritual, com Matisse o Léger, Chagall o Rotkho. D’altres, a més, des d’una profunda fe cristiana, com Rouault o el mateix Scully. Un Scully que reconeix com a font d’inspiració la capella decorada per Henri Matisse a Sant Pau de Vença i, sobretot, l’espai de meditació que Mark Rotkho va crear a la capella no confessional dels afores de Houston.
La humanització de l’art abstracte
Sean Scully (Dublín, 1945) és un artista reconegut internacionalment, especialment al món anglosaxó (amb obra penjada al MOMA, MET, Gughenheim, Tate i molts d’altres) i també al germànic (Kassel, Múnic, Viena, Zuric).
Scully, inicialment va estar vinculat a l’expressionisme nord-americà, on volia reflectir metafòricament una certa realitat social. Del minimalisme, en reté el gust per un art lacònic i construït, que renova infonent-hi calidesa a través de la matèria. Un alfabet restringit a unes formes senzilles -quadrats, rectangles, ratlles horitzontals i verticals-, li permet expressar una gran varietat de sentiments.
Santa Cecília ha estat restaurada amb un altre magnífic treball dels serveis tècnics de la Diputació de Barcelona, encapçalats per Xavier Guitart. Una antiga porta de ferro forjat conviu harmoniosament amb l’altre pilar de l’obra de Scully a Santa Cecília: Doric. Basada en una gamma de grisos i negres, és potser l’obra que més ens recorda el seu admirat Rotkho a la capella de Houston
L’abstracció i la música
Scully reconeix que la seva obra es basa en la repetició i el ritme. A Cecilia podem identificar una sèrie de línies paral·leles que ens recorden un paper pautat de solfeig, tot i que Scully les associa més a les cordes d’una guitarra. A l’artista, que es declara enamorat del violoncel, li encanta la música de Bach i de l’estonià Arvo Pärt, pare del minimalisme sacre i, potser per això mateix, pròxim al minimalisme que practica Scully.
Per Scully, la música sense paraules és abstracta i no presenta els problemes que, per a molta gent, genera la pintura abstracta que per ell és, si fa o no fa, el mateix que la música. Segons el pintor irlandès, fins i tot en una òpera on no entens la llengua en què es canta, es pot sentir, experimentar i reconèixer l’emoció en la música. I així considera Scully que cal que abordem la pintura abstracta.
Un artista de repetició que admira Cézanne
Scully es considera un artista de repetició més que d’invenció. Una repetició des de la humilitat per obtenir al final alguna cosa profunda. Scully se sent molt connectat a Cézanne qui, referint-se a l’alegria de viure, digué: “Al final tot el que tinc és la meva petita emoció”. Scully afirma coincidir amb el caràcter sistemàtic i geomètric del geni d’Aïs de Provença però, com el mateix Cézanne, el pintor naturalitzat nord-americà pretén arribar a l’emoció a través del camí de l’estructura.
Scully considera que treballa amb formes bàsiques i amb un llenguatge que qualsevol persona pot reconèixer amb l’objectiu d’aconseguir la connexió amb els ésers humans
Els continguts de l’audioguia, que ens ofereixen sense càrrec addicional en comprar l’entrada, acaben precisament amb un Parenostre (Vater Unser) d’Arvo Pärt interpretat per Lluís Travesset, solista de l’escolania de Montserrat. Una cloenda magnífica que no us podeu perdre i que recomano de sentir més d’una vegada.
Per a més informació, podeu consultar la pàgina web Santa Cecília i la del mateix Sean Scully
I si us acosteu a la basílica, no deixeu de (re)visitar el Museu de Montserrat . Un magnífic conjunt de pintura i d’escultura catalana -el segon del país, després del MNAC-, acompanyat per algunes obres de primer nivell d’autors renaixentistes i barrocs com Sassoferratto, Caravaggio, Giordano, Tiepolo, Brueghel de Velours o el Greco. I una petita col·lecció, absolutament singular al nostre país, d’impressionistes francesos, amb dos quadres excepcionals de Monet i també obres de Renoir, Pissarro i Sisley. La sala dels impressionistes es completa amb dues teles en què Picasso ja demostra el seu geni des dels primers anys de joventut.
Aquest dijous, 21 de juny, hem celebrat la Jornada “Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder”, organitzada per la Gerència de Cultura de la Diputació de Barcelona al CCCB. Ha estat una intensa Jornada amb un gran nombre de reflexions interessants sobre com des del poder, sigui polític, econòmic, mediàtic o de mandarinatge, es conforma la memòria en l’àmbit de les arts i la cultura.
La Jornada s’ha transmès en directe per streaming i els vídeos de les quatre taules rodones i de la presentació de La Torna els podeu veure clicant en els següents enllaços:
Cànon i la censura a la paraula escrita
Cànon i censura a les arts visuals
Cànon i censura a les arts escèniques i audiovisuals
Cànon i la censura a la música i els espectacles
Així mateix, el contingut dels debats s’editarà en un llibre a càrrec de l’equip de la revista L’Esguard, responsable també de la transmissió i de l’edició dels vídeos.
Per als qui no hi heu pogut assistir, i com a tast previ al visionat d’uns vídeos que us recomano que aneu fent a mesura que us sigui possible, aquí podeu trobar la Jornada sintetitzada en les frases que ens han semblat més significatives de cada convidat:
Maria Favà (periodista): “Un temps abans dels Jocs Olímpics, Josep Miquel Abad, que era conseller delegat del Comitè Organitzador, va tenir el valor d’escriure al meu director d’aleshores a l’Avui, Josep Faulí, demanant-li àrnica per fer la informació i suggerint que m’enviessin a fer crítica musical”
Oriol Izquierdo (gestor cultural): “Avui estem sotmesos a una censura que no és menor a la censura dels anys setanta (…) Té unes altres formes i són unes formes molt i molt i molt perilloses, davant les quals hem de ser valents, no acovardir-nos, buscar el suport de companys i col·legues i, sobretot, no callar mai”
Ada Castells (escriptora i articulista): “La precarietat laboral del periodisme i del món literari és la màxima causa de l’autocensura”
Jaume Capevila, Kap (ninotaire):” La idiotització, la banalització de tot també és una forma de censura”
Xavier Antich (filòsof): “(La imposició de) El cànon és més poderosa que la censura perquè és més persistent i més efectiva i perquè continua sent operativa”
Francesc Torres (curador de l’exposició al MNAC de “La capsa entròpica”): “La censura més potent que hi ha en un sistema capitalista és el mercat”
Tatxo Benet (periodista i productor audiovisual): “Només un artista, Pere Llobera, va despenjar la seva obra d’ARCO quan van censurar l’obra de Santiago Sierra sobre els presos polítics”
Valentín Roma (curador de l’exposició censurada al MACBA “La bèstia i el sobirà): “El que està en entredit no és tant la llibertat d’expressió sinó de la llibertat de fricció, el dret a discrepar de les icones, els llenguatges i les gramàtiques del poder”
Arnau Vilardebò (actor): “Quan Els Joglars vam entrar a la presó, ho vam fer amb la idea que si en Tarradellas ens havia dit que ens traurien aviat, comptàvem amb tres mesos” (Se n’hi van estar set)
Ferran Rañé (actor): “El que ens deia l’advocat Loperena era que Els Joglars havíem accelerat la llibertat d’expressió i la separació de poders (civil i militar)”
Xavier Albertí (director de teatre): “Des del 1590 fins al 1833 (…) Barcelona per llei només tenia la possibilitat de tenir un únic teatre. Són molts segles de control des de la corona espanyola perquè no pugui haver-hi altres possibilitats de diversitat d’opinió”
Empar Moliner (escriptora i col·laboradora de ràdio i TV): (A propòsit del programa de TV en què cremava una suposada Constitució espanyola com a exemple del que hauria de fer una família amb pobresa energètica després que el Constitucional tombés la llei del Parlament sobre la matèria) “Ho tornaria a fer avui? Aquesta pregunta és molt complicada perquè ens posem en la qüestió de l’autocensura. Tindria jo por de fer-ho avui? La resposta pot ser sí”
Jaume Roures (productor audiovisual): “Més enllà de la censura, el que és gravíssim és l’empobriment de la cultura democràtica de la gent”
Isona Passola (productora i directora de cinema): “Al cinema català hi ha un esquema mental absolutament presoner que es reflecteix a l’hora de rodar pel que fa als temes i a la llengua de rodatge… Com diu Wim Wenders, la llengua d’Europa és la traduccció”
Gerard Quintana (cantant): “Quan la censura no actua és que el poder se sent molt segur (…) Quan el poder se sent en perill, actua amb tota la seva contundència. Això és el que està passant ara”
Francesc Ribera, Titot (cantant i escriptor): “Quan sents que et vigilen, estigues tranquil perquè volen que penses que et vigilen. La resta ja et censuraràs tu”
Sílvia Comes (cantautora): (A propòsit de les cançons masclistes) “Ara tenim una consciència col·lectiva que abans no hi havia”
Pere Camps (promotor musical): “Prohibir (cançons sexistes, racistes, classistes, elitistes…) no és la solució (…) El combat és dialèctic, el combat és el de les idees (…) Amb la cultura es combat tota la resta”
Des de l’Àrea de Cultura de la Diputació i en el marc de les Jornades de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, el 21 de juny celebrem la segona trobada del cicle «Cultura i memòria», que porta per títol Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder, de la que tinc la satisfacció de ser-ne el comissari.
La Jornada proposa quatre taules rodones que analitzaran com es formula el relat en els diferents àmbits culturals. D’una banda, destriant allò que mereix la pena de ser reconegut i recordat -el cànon- i, de l’altra, allò que es considera que no ha de tenir ni l’oportunitat de ser conegut ni valorat pel públic, la censura.
Els àmbits que tractarem són la paraula escrita (literatura i premsa), les arts visuals, les arts escèniques i audiovisuals (teatre, cinema, televisió) i la música. Aquesta panoràmica la farem de la mà de professionals i artistes de primera línia que, en una mesura o altra, han reflexionat o han estat implicats en la formulació del cànon o han patit la censura. Hi participaran artistes i professionals vinculats al món de la cultura com ara Tatxo Benet, Oriol Izquierdo, Jaume Roures, Isona Passola, Xavier Albertí o Gerard Quintana
També podrem assistir a una projecció de La Torna, la mítica obra dels Joglars prohibida el 1976 per un tribunal militar, comentada per dos dels seus membres històrics, Ferran Rañé i Arnau Vilardebò. Clourem la Jornada amb un recital de Roger Mas que inclourà dins el seu repertori habitual diverses cançons que van ser objecte de censura en el seu moment.
La inscripció és gratuïta i pot fer-se per al conjunt de la jornada o per a aquelles parts que més us puguin interessar. Podeu consultar el programa complet i inscriure-us a:
Programa Jornada Cultura i Memòria 2
Aquests dies de festes podem aprofitar per visitar algunes delicioses exposicions que se celebren fora del circuït de grans museus i espais artístics de la ciutat.
Tal és el cas de Jaume Plensa. Si encara no ho heu fet, acosteu-vos al Plau de la Música a contemplar la Carmela. L’encant de les seves noies somiadores vistes de tres quarts resulta encara més evident davant de la mola vermellosa amb què Òscar Tusquets va ampliar no fa gaires anys el Palau de la Música . No és estranya la fascinació que l’escultura de Plensa emana en aquest marc i la processó de curiosos i turistes que la contemplen i la fotografien. Tot això ve a compte perquè a tres minuts del Palau -al carrer de Trafalgar- podeu retrobar-vos amb les obres de Plensa a la Galeria Senda. Tornareu a trobar-vos amb més adolescents somioses d’ulls aclucats i cabells recollits. I també un exemplar dels personatges asseguts formats per números i lletres i que han constituït la base inicial de la seva projecció internacional.
A la Galeria Gothsland, de Consell de Cent, retrobem en Ramon Casas. En el context del renovat interès pel pintor arran de les exposicions pel seu aniversari, surten noves obres al mercat, algunes de vistes en les recents exposicions del Museu del Modernisme i del Cercle del Liceu. La més destacada, però, no s’havia vist recentment. Es tracta d’un llenç de notables dimensions que retrata el famós automòbil del pintor que comparteix cotxera amb un carros amb cavalls ensellats.
Seguint amb Casas, a més de l’exposició antològica de Sitges, també el podem trobar fins a final d’any a la planta superior de la casa Rocamora del Putxet. Emparentat amb la família Rocamora, Casas tenia per costum regalar retrats als protagonistes de casaments i altres esdeveniments. Però tant o més interessants que els vuit llenços i dibuixos de tall més convencional que retraten la família Rocamora són els petits dibuixos i aquarel·les del pintor que s’exposen a les vitrines. Una raó addicional per visitar -amb visita guiada a través de Cases Singulars- aquest palauet de tombant de segle del Putxet d’un d’aquests burgesos diletants i amb vocació artística del tombant de segle. Llàstima que el bell jardí quedés mutilat per anodines edificacions que van permetre quadrar els comptes de la família. Un altre dia parlarem de l’excel·lent tasca que desenvolupa Cases Singulars i de la progressiva obertura del patrimoni arquitectònic de la ciutat als visitants.
Finalment, la més recent -i amb més marge de temps per visitar-la- de les exposicions que podem contemplar aquests dies és la que la Diputació de Barcelona presenta al vestíbul del la seva seu al capdamunt de la rambla de Catalunya. Es tracta de Salveu-me la mirada, que se centra en la creació pictòrica que Joan Pere Viladecans ha fet per al llibre titulat igual com la mostra i basat en una antologia de poemes de Miquel Martí i Pol realitzada per Àlex Broch.
Viladecans ha creat les il·lustracions d’aquest llibre de bibliòfil editat per Enciclopèdia Catalana, els originals del qual són objectes de l’exposició en què junt als quadres, es reprodueixen fragments de l’obra de Martí i Pol que han inspirat els quadres. L’exposició es completa amb un recull fotogràfic del poeta.
Joan Pere Viladecans ja havia il·lustrat les portades dels llibres de Martí i Pol -i de molts altres poetes- a la mítica editorial de Llibres del Mall, que als anys setanta donà a conèixer en acurades edicions la poesia del seu nucli impulsor -amb Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol al capdavant- i va promoure l’obra d’autors de la generació anterior, com Martí i Pol, a qui ajudaren decisivament a esdevenir el poeta més llegit i més estimat de la literatura catalana durant dècades.
Una bona ocasió, doncs, per retrobar-nos amb els signes característics de Viladecans i per retornar als emblemàtics poemes de Martí i Pol i, qui sap, si per rellegir algun dels seus llibres. Si és un exemplar editat per Llibres del Mall, millor. Us deixo un fragment del poema inclòs al llibre Quadern de vacances i que dóna nom a l’exposició:
Salveu-me els ulls
Salveu-me els ulls quan no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls em ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s’enderroca.
…
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Miquel Martí i Pol
Jaume Plensa. El Bosc Blanc.
Galeria Senda (fins al 21-1-17)
Trafalgar, 32. Barcelona. Tel. 934 87 67 59
Ramon Casas. La mirada moderna
Galeria Gothsland (sense data de tancament)
Consell de Cent, 331. Barcelona. Tel. 934 881 922
https://www.facebook.com/Gothsland/
Ramon Casas en família
Casa Rocamora (fins al 28-12-16)
Ballester, 12. Barcelona. Tel. 932 120 436
http://www.casessingulars.com/activitats/visites-singulars/casa-de-manuel-rocamora/
Salveu-me la mirada (Joan Pere Viladecans i Miquel Martí i Pol)
Diputació de Barcelona (fins al 4-3-17)
Rambla de Catalunya, 126. Tel. 93 402 22 22
Enric Llarch 