“L’objecte del desig” (L’Econòmic del PuntAvui, 10-1-21)

Els nous fons Next Generation EU constitueixen una veritable innovació en les polítiques europees, tant pel seu volum total -750.000 M€ que, per fer-se’n una idea, equival a tres vegades el PIB anual que generava l’economia catalana el 2019-, com pel fet que es financen amb deute emès directament per Europa -Comissió Europea -, els recursos de la qual fins ara sempre havien depès directament de les migrades aportacions dels estats membres. Els projectes s’han de presentar a Brussel·les el proper mes d’abril i la seva materialització s’ha de produir en els pròxims cinc anys. Per tant, no són una ajuda conjuntural, sinó que tenen vocació estructural. Per a informació més detallada, podeu consultar: https://es.fi-group.com/plan-recuperacion-y-resiliencia-nextgenerationeu/

L’Estat espanyol és el primer beneficiari d’uns recursos que, teòricament, pretenen ajudar les economies europees a ser més competitives a través de l’aposta per la transició ecològica i la digitalització d’empreses i administracions. Tanmateix, aquests objectius genèrics admeten, si més no de moment, moltes interpretacions a l’hora de concretar-ne els projectes i veurem fins a quin punt es mantenen les finalitats inicials o es dediquen a tapar forats i socórrer sectors més afectats per la pandèmia.

La interpretació inicial que n’ha fet el govern espanyol és força laxa, potser també perquè parteixen d’una experiència poc eficient a l’hora d’implementar tots els fons estructurals tradicionalment disponibles i perquè molts recursos europeus s’han destinat a infraestructures poc rendibles socialment i econòmicament, des de l’AVE a Espanya o el carril Bus-VAO de la C-58 a Catalunya.

La forma com es distribueixin aquests recursos extraordinaris ens avançarà, molt probablement, el nivell d’eficiència de les inversions així finançades i la veritable grau de contribució a la modernització i la competitivitat de l’economia catalana i espanyola.

L’objecte del desig. L’Econòmic del PuntAvui, 10-1-21

“El distanciament físic, un dels canvis que no persistiran” (Viaempresa.cat, 14-5-20)

distanciament

Si fa tres o quatre dies sabíem de les protestes en un avió que anava a Gran Canària perquè la nau anava plena i no hi havia espai extra entre els passatgers -amb el posterior anunci d’investigar-ho per part de la Guàrdia Civil-, ara la Comissió Europea ha acceptat que les aeronaus puguin omplir-se del tot.

Si fa pocs dies parlàvem dels canvis que persistiran arran de la pandèmia de la Covid-19, avui en toquem un que no perviurà més enllà de la part central de la crisi: el distanciament físic. Sempre assumint els pronòstics més habituals sobre la durada i la intensitat de la pandèmia, el distanciament físic, com el mateix, confinament, només pot ser una sortida d’emergència mentre no trobem altres formes d’afrontar el virus. I la decisió d’Europa n’és només el primer exemple.

El distanciament físic, un dels canvis que no perduraran. Viaempresa.cat, 14-5-20

 

“Els residus d’Europa” (viaempresa.cat, 18-4-18)

viaempresa, 18-4-18

La recollida selectiva està estancada. L’Ajuntament de Barcelona fa volar coloms amb la nova contracta de recollida de brossa per al 2019. Mentrestant, el Parlament d’Estrasburg, conscient que la recollida de residus no millora prou a Europa i que encara hi ha països molt més endarrerits que el nostre, aprova directives i fixa terminis i percentatges. Sembla que després d’uns llargs mesos de punt mort després dels acords de París sobre el canvi climàtic de finals del 2015, es reprenen els esforços per avançar cap a una economia més verda i sostenible. Fins i tot el Constitucional s’apunta a la festa i aixeca la suspensió a la Llei Catalana del Canvi Climàtic.

De tot plegat en parlo en aquest article a viaempresa.cat:

Els residus d’Europa. Viaempresa.cat, 18-4-18

“El patrimoni de la memòria”. Revista Mirall, 12-3-18

Revista Mirall. El patrimoni de la memòria

“La memòria és un gran cementiri”. Aquest era el títol del llibre de records d’un gran periodista de la segona meitat del segle XX, Manuel Ibáñez Escofet,  principal director del Tele/eXprés, el llegendari diari de tarda que en els darrers anys del franquisme  va modernitzar i per al que va aconseguir atreure els sectors més joves, progressistes i moderns. Una de les plomes joves que Escofet va incorporar al diari fou la de Montserrat Roig, una pionera a recuperar la memòria oculta pel franquisme, sobretot amb el llibre “Els catalans als camps nazis”. Fou Montserrat Roig qui escrigué que “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

El patrimoni de la memòria ens permet saber qui som i qui hem estat i ens dóna punts de referència indispensables per saber on som i cap a on anem, especialment en aquests darrers temps d’esperança i d’incertesa alhora. La memòria és el nostre gran i principal patrimoni, tant en termes personals com col·lectius. Si la persona que perd la memòria deixa de ser ella mateixa, el poble que la desconeix o que en té una visió incompleta o tergiversada es desnaturalitza i s’empobreix.

La Diputació de Barcelona, des de l’Àrea de Cultura que encapçala Joan Josep Puigcorbé, ha decidit vincular l’Any Europeu del Patrimoni a la memòria col·lectiva i ha encetat una sèrie de Jornades de reflexió sobre la recuperació de la memòria. Arran de la primera d’aquestes jornades he escrit l’article “El patrimoni de la memòria”.

Amb aquest article enceto la meva col·laboració a la RevistaMirall.com, “un projecte que neix de la mà d’un grup de joves que senzillament volen fer periodisme i promoure noves mirades del món cultura”. Un projecte impulsat per Joan Solé, com a “evolució del diari universari Intocable.Digital.cat”. En definitiva “una capçalera d’origen politicocultural, que aposta pel periodisme sense pressa. Anàlisi de l’actualitat, lluny de la immediatesa que impera en el món de la comunicació”. Un projecte que, independentment de les meves col·laboracions, us animo que aneu seguint.

“El patrimoni de la memòria”. RevistaMirall.com

%d bloggers like this: