“Sánchez-Macron: la trobada dels necessitats” (Viaempresa.cat, 19-1-23)

Com en un foc d’encenalls, tota la parafernàlia muntada al voltant de la cimera hispano-francesa a Barcelona s’ha fos com un bolado. L’operació propagandística ha resultat més evident encara quan hem seguit les repercussions a Espanya -més aviat magres- i a França, més amoïnats per les vagues i protestes socials d’aquell mateix dia per frenar la pujada de l’edat legal de jubilació dels 62 als 64 anys. On hi ha hagut més moviments i més literatura ha estat amb diferència a la pròpia Catalunya, sobretot entre els que enyoren les glòries, i els negocis, olímpics.

Tanmateix, seria una equivocació menysprear des de Catalunya els moviments i les posicions d’Espanya i, especialment, de França, tant en el context bilateral com, sobretot, europeu. La comprensió de les raons profundes del veí del nord sovint s’escapa de les preocupacions dels catalans. I, gairebé tan necessari com tenir un coneixement profund de l’Estat espanyol, ens en cal un de semblant per a l’Estat francès. Només des d’aquest coneixement podrem articular estratègies beneficioses per als nostres interessos.

Sánchez-Macron: la trobada dels necessitats. Viaempresa.cat, 19-1-23

“L’ús social del català” (Revista Mirall, 12-10-18)

Ússocial català

Durant molt de temps hem sentit valoracions optimistes sobre l’evolució de la llengua i del nombre de parlants. Però d’un temps cap aquí, sobretot coincidint amb aquests darrers anys de Procés, s’ha deixat de tocar el tema en públic. Només amb dues excepcions. La primera,  la coratjosa tasca de la Plataforma per la Llengua, que en el darrer informe anual -recollint dades de la DG dePolítica Linguística- advertia que el català ha perdut 300.000 parlants habituals només a Catalunya i durant els darrers quinze anys. Però si en termes absoluts la situació és greu, en termes relatius ho és molt més: només el 35% dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a llengua habitual.

La segona el manifest Koiné, llengua comuna, que fa dos anys i mig feien públic nombrosos lingüistes i sociolingüistes, incloent-hi l’actual Consellera de Cultura. Un manifest on es posava el dit a la nafra sobre el futur del català i que fou rebut amb grans escarafalls, tant pels espanyolistes de sempre com per molts independentistes que, amb el lloable propòsit de no generar més anticossos dels imprescindibles, reviuen l’ara no toca. Una revifalla pujoliana que, igual com aquelles, fa sospitar a molts de renúncies vergonyants.

Potser és hora, doncs, que comencem a parlar clar i català. Què passa amb l’ús social de la llengua, quins mecanismes han portat a l’actual retrocés que és innegable malgrat la dificultat de mesurar-lo objectivament, per què els mecanismes tradicionals de consolidació i de recuperació de la llengua fa temps que no funcionen i què podem fer davant de tot plegat.

De tot això, excepte de mesures concretes -que, d’altra banda, són fàcilment deduïbles-, en parlo en aquest article a la Revista Mirall.

“L’ús social del català” (revistamirall.com, 12-10-18)

A %d bloguers els agrada això: