Tothom dóna per fet que ben aviat s’acabarà l’època de les facilitats monetàries i s’apujaran els tipus d’interès. Però des d’Europa continuen preveient que les tensions inflacionistes amainaran en els propers mesos.
Mentrestant, el cigne negre que ve d’Ucraïna s’acosta cada cop més i pot desbaratar les previsions d’uns i altres.
Ucraïna i els tipus d’interès. L’Econòmic. El PuntAvui, 13-2-22
Fa tot just 12 dies, però sembla que faci una eternitat. L’aixecament dels peatges a les principals autopistes catalanes és un fet d’enorme transcendència, tant per a la butxaca de molts com, a mitjà termini, per a la configuració i la competitivitat del territori.
Hi ha aixafaguitarres que ara s’exclamen que diuen que ara pagarem tots i fins ara només pagaven els que les feien servir. Primer, perquè aquest tots són tots els espanyols que, en la seva gran majoria han utilitzat vies d’alta capacitat de forma gratuïta des de fa dècades que, aquestes sí, sortien de la butxaca de tots els catalans. Però el més important és que ara o més endavant, només pagarem -sigui a través d’impostos, de vinyetes o de peatges intel·ligents- pels costos de manteniment de la xarxa i no per engrossir els beneficis de la concessionària, sigui en mans del grup Caixa o de Florentino Pérez i els seus amics italians, tan ben representats per l’insigne Duran i Lleida.
Per tot plegat, sempre està bé que s’aixequin les barreres dels peatges. Perquè a casa nostra vol dir que s’acabi un espoli.
Sempre està bé que s’acabi. Diners. La Vanguardia, 12-9-21
Si no podeu accedir a La Vanguardia, podeu mirar de llegir-ho aquí:
Des de la patronal catalana no es para d’insistir que cal que tornin les seus empresarials que van anar-se’n l’octubre del 2017. I que, per aconseguir-ho, és imprescindible que el govern català es comprometi a renunciar a cap plantejament unilateral en relació amb la independència.
Cal suposar que Sánchez Llibre parla amb prou coneixement de causa i que són les empreses que se’n van anar les que li han fet arribar aquest missatge. Però les empreses, començant especialment per les que estaven vinculades al grup Caixa, han anat canviant de capital i de dirigents i això sí que ha reforçat la seva dimensió espanyola, molt més que el canvi de seu.
És lògic que les empreses que s’han fet grans a l’ombra del BOE o del Banc d’Espanya tinguin tanta por a una eventual república catalana. No tant per la república en si, com per les represàlies -o simple pèrdua de tractes de favor-espanyoles que se’n podrien derivar. Caldrà que sorgeixin -de fet, ja ho estan fent- nous vaixells insígnia empresarials que prenguin el lideratge de l’economia catalana sense hipoteques foranes.
“Som on som” o “business as usual”. L’econòmic del PuntAvui, 11-7-21
“Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, deia la cançó. 50 anys de peatges i, per fi ho han reconegut, tornarem a pagar. Sembla que pagarem de forma més racional. Però era evident que en l’actual situació econòmica i veient els que fan els països de l’entorn, d’un lloc o altre havien de sortir els diners per mantenir les nostres carreteres d’alta capacitat. Perquè no poden carregar-ne l’import a uns pressupostos generals que acumulen dèficits monumentals.
En principi, pagarem força menys, però pagarem tots. També els que durant dècades s’han beneficiat d’autovies i autopistes gratuïtes i que ara posen el crit al cel. En l’endemig, els privilegis de les concessionàries sembla que no s’acaben mai i ara els transportistes també en reclamen.
La concentració bancària i els ajustaments de plantilla per disminuir costos i guanyar rendibilitat són el nostre pa de cada dia. Però mentrestant, de la mà de la nova regulació europea, van apareixent nous tipus d’intermediaris financers que malden per obrir-se mercat operant de forma no presencial, costos molts reduïts i, pretesament, amb condicions més favorables al consumidor.
La mateixa banca tradicional, que per estalviar costos fa temps que impulsa els seus clients a operar per internet -segons el Santander, el 68% dels espanyols prefereix fer les gestions bancàries en línia-, ha preparat el mercat per ser receptiu a aquests neobancs que treballen exclusivament de forma no presencial.
Ja hi ha algunes experiències foranes que operen a casa nostra, com ara N26, Revolut o Monese. Alguna sorgida a Barcelona mateix, com BNC10, que afirma que ja disposa de 100.000 clients. Ara, la iniciativa que està fent més soroll amb una elaborada campanya de màrqueting especialitzat és la d’11Onze, que es vanta de voler ser el primer banc català de no dependre del Banc d’Espanya.
Onze? L’econòmic del PuntAvui, 9-5-21
De tot plegat, en parlo a L’Econòmic del PuntAvui.
No per esperat, resulta menys preocupant l’ERO que projecta el nou Caixabank. Pel mig, s’hi dirimeix com quedaran els serveis centrals de la nova entitat, si escorats cap a Barcelona o cap a Madrid. Abans de la fusió, Caixabank ja tenia un bon gruix de l’staff a Madrid, a prop del poder regulador -Banc d’Espanya, Ministeri d’Economia- i del principat mercat de capitals espanyol -borsa i tota mena d’actors vinculats a la inversió financera estrangera. En total, l’anterior Caixabank disposava de més d’un terç de treballadors dels serveis centrals a Madrid.
Bankia, al contrari, no disposava d’aquesta mena de personal fora de Madrid, tot i que bona part del seu volum provenia de l’absorció de caixes d’estalvis valencianes. Fonts oficials es limiten a dir que tot dependrà del tipus de personal que s’aculli al programa de baixes incentivades, la qual cosa és òbviament falsa i pretén dotar d’un aleatorietat i d’una neutralitat a la decisió que és evident que no existeix.
Veurem com acaba tot, però segur que en aquesta bugada, hi perdem més d’un llençol
Caixabank: “Persona a persona”. Viaempresa.cat, 26-4-21
La pandèmia ho havia tapat tot, però la realitat és tossuda i tornen a aparèixer, si fa o no fa allà on els havíem deixat fa un any, els temes pendents de resolució i el debat sobre com afrontar-los. I l’habitatge n’és un dels principals.
Perquè el problema no s’ha solucionat sol amb la pandèmia. En contra del que alguns preveien, la baixada del preu de compra i de lloguer durant els darrers mesos ha esta testimonial i s’han produït fenòmens inesperats, com l’augment de preus a la segona i tercera corones metropolitanes i, fins i tot, a la ruralia. És la conseqüència d’aquest 30% de barcelonins -i segur que de molts altres metropolitans- que segons les enquestes municipals diuen que volen allunyar-se de les aglomeracions i aprofitar les oportunitats que els ofereix el teletreball.
El Sabadell s’ha fet enrere en un procés d’absorció que grinyolava des del començament. Ara vol continuar sol, però haurà de fer passos importants per aconseguir-ho. Algunes bones intencions ja s’han manifestat. Però caldrà reorientar la forma en què ha crescut en tots aquests darrers anys perquè la chicken run, o cursa de pollastre escapçat, que ha seguit fins ara l’ha dut fins a la vora de l’abisme.
És viable un Banc Sabadell independent? Viaempresa.cat, 30-11-20
Des de l’anunci de l’absorció de Bankia per Caixabank, tothom sabia que el pròxim seria el Banc Sabadell. Malgrat la cursa desesperada per esdevenir prou gran per entrar a formar part dels selecte grup dels que són massa grans per deixar-los caure, tothom sabia que el Sabadell era a primera línia per ser absorbit i així es reflectia en una cotització borsària desastrosa. Un caramel massa assequible per deixar-lo escapar. Els del BS avui mateix encara s’hi resistien, però sembla que malgrat la seva cursa desaforada no podran escapar al seu destí.
Sabadell; curtterminisme financer davant racionalitat estratègica. Viaempresa.cat, 17-11-20
Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.
Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí pel que fa a les pensions.
Enric Llarch 