“La Barcelona onanista” (La Vanguardia, 3-1-21)

La crisi de la pandèmia ha afectat molt especialment les grans ciutats, exponents de la màxima concentració física d’activitats, de persones  i d’intercanvis. Les economies d’aglomeració pròpies del desenvolupament capitalista han estat la diana preferida per la covid19 per reproduir-se i expandir-se. 

Encara que finalment aquest any que encetem comencem a doblegar el virus -i sempre que no es repeteixin episodis similars amb gaire freqüència, com alerten alguns epidemiòlegs-, l’aïllament, que ha estat la mesura defensiva més eficaç  durant molts mesos, és intrínsecament contrari a l’essència mateixa de les ciutats. 

La crisi ha afectat especialment una Barcelona especialitzada en els intercanvis de persones, com són el turisme- de vacances, però també de negocis i reunions- i la captació d’emprenedors o d’estudiants d’Erasmus. Una ciutat que, esgotat el model de la plataforma de negocis fàcils, tendeix des de fa cinc anys a l’entotsolament sense cap altre model de futur que viure de renda dels anys d’expansió. 

Una mirada curta i miop que li impedeix liderar de forma efectiva la regió metropolitana i el conjunt del país i abordar amb possibilitats èxit els reptes d’una ciutat del segle XXI.

“El nyap del tramvia” (Viaempresa.cat, 16-12-20)

Cal reconèixer la tenacitat de Colau en el tema del tramvia. Ara ha aconseguit aprovar provisionalment la prolongació del ramal del Besòs, que està escandalosament subutilitzat -23.600 passatgers diaris en dia feiner-,  fins a Verdaguer. Pretenen que, amb aquest allargament, en captaran 19.000 d’addicionals.

Però a banda de remodelar un tram de Diagonal que fa lustres que ho demana a crits, és dubtós que els 100M€ que s’hi han d’invertir serveixin per posar fi al nyap del tramvia.

El nyap del tramvia. Viaempresa.cat, 16-12-20

“Manters i sense sostre”. Polítiques socials metropolitanes (La Vanguardia, 20-8-17)

Manters i sense sostre (2)

Els economistes sovint passem de puntetes en això de les polítiques socials. No sabem massa com posar-nos-hi i com integrar-les en el relat econòmic. Potser per això mateix, les polítiques socials s’implementen més en termes de solidaritat o de bona fe que amb paràmetres d’eficiència que també, encara que no només, han de ser econòmics.

A la ciutat real, que és la ciutat metropolitana, tampoc no hi caben polítiques de campanar si es volen aconseguir resultats efectius en l’acció municipal en serveis socials. Aquest és el tema del meu article a La Vanguardia:

Manters i sensesostre. La Vanguardia, 20-8-18

 

“Lloguers, les alternatives” (La Vanguardia, 11-7-17)

IMG_0001a

Aquest article complementa el diagnòstic fa uns dies formulàvem sobre els problemes de l’habitatge a Barcelona (L’escalada dels lloguers. La Vanguardia, 29-6-17) i proposa les principals vies d’actuació per abordar-lo: una política decidida i continuada d’habitatge de lloguer de promoció pública, la creació d’un nou 22@ als barris del Besòs i una política metropolitana que disminueixi la pressió sobre el centre de la connurbació. I un creixement de les retribucions salarials menys allunyat de l’evolució del preu de l’habitatge.

El podeu llegir clicant en el següent enllaç:

LV_Economia_20170711_Lloguers, les alternatives

 

 

 

 

 

 

%d bloggers like this: