L’entrada en funcionament del túnel de les Glòries ha posat en evidència el malestar soterrat per les polítiques urbanístiques de l’Ajuntament de Barcelona, que ha passat de considerar els turistes com els culpables de tots els mals a carregar contra els ciutadans metropolitans que fan servir el vehicle privat a falta d’un transport públic més eficient.
El petit i mitjà comerç és el que ha patit més els efectes del confinament d’entre els serveis personals, excepció feta dels vinculats al consum turístic, . Els dos mesos llargs d’aturada de les compres presencials s’han afegit a les tendències que ja venien de lluny i que s’han accentuat amb la pandèmia: l’auge de la compra en línia i l’oligopolització del sector, en part compensats pel declivi dels centres comercials perifèrics i la revaloració del concepte de proximitat.
Mentrestant, tothom amb l’ai al cor pels nous brots emergents i per si confinaments territorials com el de Lleida s’estendran i esdevindran confinaments familiars. El perill d’una segona onada de pandèmia agreujaria els efectes econòmics i qui sap si els canvis conjunturals patits fins ara podrien tenir un estatus més permanent.
Prova d’estrès per al petit comerç. L’econòmic. El PuntAvui, 12-7-20
Qualsevol diria que són invisibles o directament immaterials. Però les activitats de distribució a la ciutat de productes -sigui als comerços, a la restauració o als domicilis particulars- creixen de forma exponencial. Ara, encara de forma més intensa amb l’auge del comerç electrònic.
L’ús intensiu de l’estructura urbana pel sector de la distribució i les externalitats negatives en termes de congestió i de contaminació ja és hora que mereixin l’atenció dels governs municipals de les nostres grans ciutats, especialment del de Barcelona.
En parlo en aquest article a La Vanguardia:
Els sotracs patits per la ciutat i el país a partir dels atemptats a la Rambla del mes d’agost han fet disminuir la virulència del debat sobre l’impacte del turisme i les alternatives per gestionar-lo.
Malgrat les veus apocalíptiques interessades, només es va notar un cert reflux de turistes a Barcelona entre els visitants que s’allotgen en els hotels de més categoria. Tanmateix, benvinguda sigui l’aturada de l’espiral turística si permet un debat més assossegat i més constructiu. I, sobretot, on els principals agents del sector s’hi acabin implicant. Aquesta és una condició ineludible per a qualsevol política de gestió del turisme que vulgui ser realment efectiva. L’alternativa és acabar matant la gallina dels ous d’or i morir d’èxit.
En parlo en l’article d’aquest diumenge a L’econòmic del PuntAvui:
Enric Llarch 