“Onze?” (L’Econòmic. El PuntAvui, 9-5-21)

La concentració bancària i els ajustaments de plantilla per disminuir costos i guanyar rendibilitat són el nostre pa de cada dia. Però mentrestant, de la mà de la nova regulació europea, van apareixent nous tipus d’intermediaris financers que malden per obrir-se mercat operant de forma no presencial, costos molts reduïts i, pretesament, amb condicions més favorables al consumidor.

La mateixa banca tradicional, que per estalviar costos fa temps que impulsa els seus clients a operar per internet -segons el Santander, el 68% dels espanyols prefereix fer les gestions bancàries en línia-, ha preparat el mercat per ser receptiu a aquests neobancs que treballen exclusivament de forma no presencial.

Ja hi ha algunes experiències foranes que operen a casa nostra, com ara N26, Revolut o Monese. Alguna sorgida a Barcelona mateix, com BNC10, que afirma que ja disposa de 100.000 clients. Ara, la iniciativa que està fent més soroll amb una elaborada campanya de màrqueting especialitzat és la d’11Onze, que es vanta de voler ser el primer banc català de no dependre del Banc d’Espanya.

Onze? L’econòmic del PuntAvui, 9-5-21

De tot plegat, en parlo a L’Econòmic del PuntAvui.

“Caixabank: Persona a persona” (Viaempresa, 26-4-2021)

• 

No per esperat, resulta menys preocupant l’ERO que projecta el nou Caixabank. Pel mig, s’hi dirimeix com quedaran els serveis centrals de la nova entitat, si escorats cap a Barcelona o cap a Madrid. Abans de la fusió, Caixabank ja tenia un bon gruix de l’staff a Madrid, a prop del poder regulador -Banc d’Espanya, Ministeri d’Economia- i del principat mercat de capitals espanyol -borsa i tota mena d’actors vinculats a la inversió financera estrangera. En total, l’anterior Caixabank disposava de més d’un terç de treballadors dels serveis centrals a Madrid.

Bankia, al contrari, no disposava d’aquesta mena de personal fora de Madrid, tot i que bona part del seu volum provenia de l’absorció de caixes d’estalvis valencianes. Fonts oficials es limiten a dir que tot dependrà del tipus de personal que s’aculli al programa de baixes incentivades, la qual cosa és òbviament falsa i pretén dotar d’un aleatorietat i d’una neutralitat a la decisió que és evident que no existeix.

Veurem com acaba tot, però segur que en aquesta bugada, hi perdem més d’un llençol

Caixabank: “Persona a persona”. Viaempresa.cat, 26-4-21

 

 

“És viable un Banc Sabadell independent?” (Viaempresa.cat, 30-11-20)

El Sabadell s’ha fet enrere en un procés d’absorció que grinyolava des del començament. Ara vol continuar sol, però haurà de fer passos importants per aconseguir-ho. Algunes bones intencions ja s’han manifestat. Però caldrà reorientar la forma en què ha crescut en tots aquests darrers anys perquè la chicken run, o cursa de pollastre escapçat, que ha seguit fins ara l’ha dut fins a la vora de l’abisme.

És viable un Banc Sabadell independent? Viaempresa.cat, 30-11-20

Un Sabadell de tragèdia grega: “El curtterminisme financer s’imposa a la racionalitat estratègica” (viaempresa.cat, 17-11-20)

Des de l’anunci de l’absorció de Bankia per Caixabank, tothom sabia que el pròxim seria el Banc Sabadell. Malgrat la cursa desesperada per esdevenir prou gran per entrar a formar part dels selecte grup dels que són massa grans per deixar-los caure, tothom sabia que el Sabadell era a primera línia per ser absorbit i així es reflectia en una cotització borsària desastrosa. Un caramel massa assequible per deixar-lo escapar. Els del BS avui mateix encara s’hi resistien, però sembla que malgrat la seva cursa desaforada no podran escapar al seu destí.

Sabadell; curtterminisme financer davant racionalitat estratègica. Viaempresa.cat, 17-11-20

La muntanya i el ratolí (L’econòmic del PuntAvui, 8-11-20)

Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el  PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.

Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí  pel que fa a les pensions.

La muntanya i el ratolí. L’econòmic del PuntAvui, 8-11-20

De la desaparició del sistema financer català a la solarització. L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20

L’Econòmic del PuntAvui tracta aquest diumenge dos temes en què a través del seu redactor, Jordi Garriga, ha tingut a bé demanar-me l’opinió.

Un que encara cueja amb l’absorció de Bankia per Caixabank: l’eventual desaparició d’un sistema financer català.

Un altre que hauria de polaritzar l’atenció ara mateix i els pròxims mesos i al que es dediquen dos articles: com aprofitar millor l’anunciada i multimilionària ajuda europea per modernitzar i fer més competitiva la nostra economia.

En el primer cas, desdramatitzo aquesta pèrdua d’un sistema financer autòcton que ja ve de fa vint o trenta anys en el cas de la Caixa, molt vinculada amb el fracàs de l’expansió internacional i amb l’ascensió de l’Opus dins la institució, que ara culmina amb el nomenament de Goirigolzarri com a president executiu .

En el segon cas, la meva aposta és per la solarització, és a dir, per l’accelerar l’autogeneració d’energia solar a indústries, edificis de serveis -hotels, oficines- i habitatges. Un factor de competitivitat, creació d’ocupació i sostenibilitat.

Sector financer, perdut o en transformació? L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20

Reprendre des de nous paradigmes. L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20

Vies de transformació. L’econòmic del PuntAvui, 11-10-20

Les empreses que no volien semblar catalanes (Viaempresa.cat, 1-11-17)

Els fets transcendentals d’aquest mes d’octubre han fet caure màscares i han servit, entre altres coses, per posar persones i organitzacions al lloc que els corresponia. La campanya pel trasllat de seus socials de les empreses ha estat un dels fets que més lliçons ens proporciona i que hem de tenir ben presents en un futur immediat.

En parlo en aquest article a viaempresa.cat:

Les empreses que no volien semblar catalanes. Viaempresa.cat. 1-11-17

 

“Sabadell i Catalana es quedaran” (TOT Sant Cugat, 20-10-17)

A Sant Cugat, tocant a la B-30, hi ha els serveis centrals de dues de les principals empreses que aquests dies han anunciat que traslladen la seu fora de Catalunya, el Banc Sabadell i l’asseguradora Catalana Occidente. Aquesta darrera fou la pionera en aquests desplaçament des del cor de Barcelona a l’entorn metropolità de la B-30 i tothom encara recorda els costos i les dificultats que comportà aquell trasllat. Un trasllat, això sí, finançat amb les plusvàlues aconseguides amb l’abandó de les cèntriques oficines al cor de l’Eixample de Barcelona.

Des de Sant Cugat, el setmanari gratuït de la ciutat, TOT Sant Cugat,  -76.000 usuaris únics i 22.500 exemplars distribuïts en paper- em demana pel futur dels serveis centrals d’aquestes empreses. Un futur sobre el que no ens hem de preocupar gaire a mitjà i a llarg termini, com el de la majoria d’empreses que aquests dies anuncien el trasllat de la seu fora de Catalunya.

http://www.totsantcugat.cat/opinio/sabadell-i-catalana-es-quedaran-71355102.html

 

“El xantatge” (Viaempresa, 11-10-17)

 

Primer era que no volien perdre l’empara del Banc Central Europeu. Després que si els atacs dels especuladors a la borsa i el boicot no declarat dels consumidors espanyols. Després que si la inseguretat jurídica. Tots encapçalats pel grup Caixa en les seves múltiples ramificacions. Tot per evitar la Declaració d’Independència. En parlo a bastament a l’article publicat avui a viaempresa.cat: El xantatge

El xantatge. Viaempresa. cat, 11-10-17

“El gran canvi”. L’econòmic del PuntAvui, 8-10-17

La Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural i AGBAR han encapçalat el trasllat de seus socials a fora de Catalunya. Són els epígons locals de les grans empreses vinculades a la regulació, a les tarifes i a les inversions que dicta un Estat espanyol en simbiosi perfecta amb els oligopolis, les finances i les grans adjudicatàries d’obra pública.

Arran d’aquesta fugida orquestrada, encara resulta més evident que a Catalunya necessitem efectuar tants canvis a la nostra economia i a la política econòmica, en el sentit més ampli del terme,  que ha d’impulsar-la, que sovint no sabem per on començar a descriure’ls. Quan consolidem la independència haurem d’establir un esquema lògic de prioritats per a encaminar-nos cap al model d’economia i de país que ens garanteixi el màxim benestar col·lectiu possible i que només s’aconseguirà amb un veritable canvi de  prioritats en favor de l’economia productiva i de les empreses petites i mitjanes obertes al món.  En l’article publicat aquest diumenge a L’econòmic del PuntAvui intento sintetitzar on som dins l’Estat espanyol i cap a on hem de canviar amb els instruments de l’estat propi

El gran canvi. L’econòmic. El PuntAvui, 8-10-17