Salaris baixos, precarietat, economia de plataforma són els paràmetres que defineixen avui el nostre mercat laboral. Algunes iniciatives legals i fiscals es comencen a fer per a revertir-ho. Encara que tot sembli insuficient, cal persistir en aquesta línia si no volem tornar a la llei de la selva. O a l’explotació del proletariat del s. XIX.
Del SMI al repartiment a domicili i la taxa Amazon (viaempresa.cat, 28-12-22)
El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.
El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.
Regular el comerç electrònic per limitar el poder dels oligopolis. Viaempresa.cat, 28-2-22
També en els pocs sectors afavorits per la pandèmia, les aigües baixen tan ràpides i tumultuoses que generen situacions imprevistes. En aquest context, Bon Preu ha anunciat que es retira de les negociacions per adquirir Caprabo. Es tracta d’una decisió ferma o d’una retirada tàctica?
https://www.viaempresa.cat/economia/bonpreu-caprabo-supermercats_2148577_102.html
A Catalunya, la pàgina web de l’ANC que promovia les petites i mitjanes empreses locals en sectors controlats de forma oligopolística per grans empreses, moltes de l’IBEX35, va ser ràpidament denunciada per la patronal, suspesa cautelarment pel TSJC i ara és a l’espera de judici a Madrid.
A França són aparentment més civilitzats i l’alcaldessa de París ha pogut cridar al boicot a les compres fetes a través d’Amazon sense que ningú se’n fes gaire. Tot i amb això, ha aconseguit dur la polèmica sobre l’hegemonia i l’impacte en el comerç local de la plataforma promoguda per Jeff Bezzos al debat públic. Debat que va fins i tot més enllà del seu país, com ho demostren les pàgines que La Vanguardia dedica al tema aquest diumenge al suplement econòmic Diners. Pàgines en què el diari ha tingut a bé de demanar-me opinió. Aquí la teniu:
Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.
La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.
Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat
Sembla que s’accelera la tornada a la “nova” normalitat i el comerç n’és un dels sectors que més ho necessitava. Per una vegada, el petit comerç està gaudint d’un avantatge regulador respecte als grans establiments, ja que de moment només poden obrir els que tenen fins a 400 m2. Tot i amb això, alguns dels més grans ja s’han espavilat per obrir només un segment de 400 m2 de la seva immensa superfície i des d’aquest espai atendre personalment les demandes dels compradors, en comptes de fer-ho en règim d’autoservei, com feien fins ara.
Totes aquestes trifulgues i estratagemes no són res al costat de l’avantatge que han aconseguit els operadors que ja tenien organitzat i consolidat un servei de venda per internet i, molt especialment, el gran líder i veritable inventor d’aquest sistema de venda.
Tot plegat, però, sovint emmascara que en darrera instància tots els compradors cerquen aconseguir la màxima rendibilitat de la seva despesa a través de la millor relació qualitat-preu. I en això, el petit comerç sovint va més endarrerit encara que en la venda per internet.
La begònia. La Vanguardia, 21-5-20
Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.
Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:
El comerç electrònic bat rècords de creixement any rere any, especialment en aquests dos mesos que s’inicien a finals de novembre, amb l’anomenat Black Friday. Si aquests percentatges de creixement al principi no semblaven rellevants perquè partíem de valors absoluts molt baixos, ara ja no és així. Estimacions recents calculen que el comerç electrònic representa ja el 20% de la despesa dels consumidors.
A casa nostra, a més, comerç electrònic és sinònim quasi absolut de repartiment a domicili (3/4 parts del total). Només un 15% es recullen a la pròpia botiga o en un punt de recollida, molt per sota del que passa a França o Alemanya. L’impacte ambiental d’aquests processos de distribució i la competència deslleial que els especialistes -Amazon sobretot i, potser aviat, Alibaba- en el comerç electrònic exerceixen sobre el comerç a peu de carrer indiquen que és hora d’actuar fiscalment per reconduir aquests comportaments. Això és el que es proposa la Taxa Tarragó.
Endevinalla: Què pot posar d’acord Foment del Treball amb Comissions Obreres…?La crítica ferotge a la nova iniciativa de l’ANC anomenada Consum estratègic
Quan hi ha multitud de campanyes que pretenen orientar el comportament del consumidor a partir de determinats comportaments de l’empresa que els genera o de valors que incorpora del producte, la principal patronal catalana, i Pimec també, i el principal sindicat a Catalunya s’alarmen pel possible impacte d’un cercador d’empreses que informa tothom sobre si una empresa practica l’economia circular, disposa del certificat de qualitat ISO 14000 o té la web en català. Ningú no s’estranya quan les grans, i no tan grans, empreses, a través de les seves organitzacions corporatives, donen la seva opinió i intenten influir en les decisions econòmiques i polítiques dels representants de la ciutadania. Però si els consumidors s’organitzen i poden tocar el voraviu a alguna d’aquestes empreses, aleshores és anatema.
I és que el consum organitzat -diguem-ne responsable o estratègic- constitueix una oportunitat perquè la ciutadania pugui fer sentir la seva veu i pugui influir en el comportament de grans empreses que sovint s’escapen del control o directament condicionen les decisions dels poders polítics elegits democràticament.
Aquest és el tema del meu article d’aquest diumenge a L’econòmic, del PuntAvui
“Nou consum responsable”. L’econòmic del PuntAvui, 14-7-19
Aquests dies assistim a un anunci rere l’altre d’inversions a Catalunya. Facebook, Microsoft, Moodle, Lidl, Nestlé, Zurich Seguros, Volkswagen, KT, Amazon, Easyjet, Basf, HP, Nintendo, BWT, Ikea, Idilia Foods, Coca-Cola European PartnersArista LifeScience, Boehringer Ingelheim… Hi ha qui encara desqualifica algunes d’aquestes inversions dient que no són prou qualificades o que no incorporen prou tecnologia. Però, com sempre, hi ha inversions de tota mena i les més modestes o més simples també ajuden a fer gruix per anar aconseguint-ne cada vegada de més importants i de rang més elevat.
En parlo en aquest article a via.empresa.cat:
Enric Llarch 