Ressuscitarà el MidCat? (Viaempresa.cat, 15-3-22)

Mentre l’inefable Josep Borrell demanava als europeus que apaguessin les calefaccions, la dependència centreeuropea del gas rus ha tornat a posar damunt la taula projectes que semblaven enterrats per sempre, com la interconnexió amb França a través de Catalunya, el gasoducte MidCat.

Però no sembla un negoci prou atractiu per als privats que l’impulsaven i caldrien fons europeus per finançar-lo. Una operació molt esbombada mediàticament, però que presenta nombrosos dubtes de viabilitat.

Ressuscitarà el MidCat? Viaempresa.cat, 15-3-22

“La segona ronda” (Diners. La Vanguardia, 30-1-22)

Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.

La segona ronda. Diners. La Vanguardia, 30-1-22

Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:

La segona ronda

Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.

Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.

En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.

Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.

Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable” (Viaempresa.cat, 27-7-20)

Vinyeta

Malgrat les promeses, tot fa pensar que l’acord financer europeu i els 140.000M€ entre  subvencions i préstecs aconseguits pel govern espanyol, tenen unes contrapartides evidents en termes de fiscalitat i de política econòmica en general.

El primer que ha faltat a les seves promeses ha estat el ministre Ábalos, que ja s’ha autodesmentit obrint la porta a l’allargament de les concessions a les autopistes.  Així que sembla inevitable que en el termini d’un any s’implanti la vinyeta per circular per les autopistes.

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable. Viaempresa.cat, 27-7-20

“Un Corredor Mediterrani per a una cursa de fons” (Viaempresa.cat, 20-9-19)

Corredor mediterrani

Amb aquest article, encetem una sèrie a Viaempresa.cat dedicada a les grans infraestructures pendents de realització a Catalunya sota el títol genèric de “Pròxima parada” . Probablement, l’objectiu d’aconseguir grans fites polítiques ha deixat en un segon terme tots els incompliments i discriminacions que pateix Catalunya per part del govern espanyol i sobre els que cal continuar treballant mentrestant.

Des d’un punt de vista independentista, és cert que l’adscripció sentimental cap a Espanya de bona part dels catalans va ser menysvalorada i aquesta és una de les causes principals per no assolir les majories necessàries per vèncer l’oposició antidemocràtica de l’Estat espanyol. Podem pensar que la consciència de la discriminació econòmica a què ens sotmet l’Estat espanyol, primer, i la indignació que genera la sentència de l’Estatut, després, ens han permès arribar fins on som ara, però que no tenen gaire més recorregut.

Potser sigui parcialment cert, però no fa gaire el CEO demanava qui creia que era el responsable del mal funcionament de rodalies i encara un terç dels enquestats deia que era la Generalitat de Catalunya. És a dir, coses que poden semblar òbvies de tan repetir-les encara no han arribat a molta gent, que viu en una bombolla mediàtica que els tergiversa el que passa realment al país.

Per tot plegat, hem de pensar que cal continuar insistint, explicant i avaluant. Sempre des de la perspectiva crítica que ens ha esmolat l’experiència de tantes obres públiques mal concebudes i pitjor gestionades i els darrers anys de crisi financera de les administracions públiques.

Per començar, parlem del Corredor Mediterrani:

Un Corredor Mediterrani per a una cursa de fons (Viaempresa.cat, 20-9-19)

“L’elit suprema” (L’econòmic del Punt-Avui, 11-11-18)

L'elit suprema4

La revisió i posterior esmena del Tribunal Suprem sobre el pagament de l’impost d’Actes Jurídics Documentats és només la punta de l’iceberg d’un aparell estatal comandat per unes elits que tan sols el conceben com un instrument al seu servei.

La modificació apressada del govern espanyol de la normativa perquè siguin els bancs els que d’ara en endavant es facin càrrec de l’impost ja va tenir una resposta anticipada per part de la banca quan estaven pendents de la decisió final del Suprem: apujaran els tipus d’interès de les hipoteques i s’ho cobraran per una altra banda. El problema és que la situació oligopolística del sector fa que els consumidors no tinguin veritables alternatives de finançament hipotecari i hagin d’acabar passant per l’adreçador.

I és que l’avarícia de les elits s’ha vist accentuada arran dels processos de concentració que s’han intensificat arran de la darrera crisi econòmica i financera.  La falta de mesura i la graponeria amb què aquestes elits defensen i reforcen un statu-quo que ja els és desmesuradament favorable du camí d’esberlar definitivament els equilibris econòmics i socials que es van establir fa 40 anys.

Aquest és el tema que tracto en aquest article a L’econòmic del Punt-Avui:

“L’elit suprema” (L’econòmic del PuntAvui, 11-11-18)

“Els residus d’Europa” (viaempresa.cat, 18-4-18)

viaempresa, 18-4-18

La recollida selectiva està estancada. L’Ajuntament de Barcelona fa volar coloms amb la nova contracta de recollida de brossa per al 2019. Mentrestant, el Parlament d’Estrasburg, conscient que la recollida de residus no millora prou a Europa i que encara hi ha països molt més endarrerits que el nostre, aprova directives i fixa terminis i percentatges. Sembla que després d’uns llargs mesos de punt mort després dels acords de París sobre el canvi climàtic de finals del 2015, es reprenen els esforços per avançar cap a una economia més verda i sostenible. Fins i tot el Constitucional s’apunta a la festa i aixeca la suspensió a la Llei Catalana del Canvi Climàtic.

De tot plegat en parlo en aquest article a viaempresa.cat:

Els residus d’Europa. Viaempresa.cat, 18-4-18

“El gran canvi”. L’econòmic del PuntAvui, 8-10-17

IMG_0002a

La Caixa, Banc Sabadell, Gas Natural i AGBAR han encapçalat el trasllat de seus socials a fora de Catalunya. Són els epígons locals de les grans empreses vinculades a la regulació, a les tarifes i a les inversions que dicta un Estat espanyol en simbiosi perfecta amb els oligopolis, les finances i les grans adjudicatàries d’obra pública.

Arran d’aquesta fugida orquestrada, encara resulta més evident que a Catalunya necessitem efectuar tants canvis a la nostra economia i a la política econòmica, en el sentit més ampli del terme,  que ha d’impulsar-la, que sovint no sabem per on començar a descriure’ls. Quan consolidem la independència haurem d’establir un esquema lògic de prioritats per a encaminar-nos cap al model d’economia i de país que ens garanteixi el màxim benestar col·lectiu possible i que només s’aconseguirà amb un veritable canvi de  prioritats en favor de l’economia productiva i de les empreses petites i mitjanes obertes al món.  En l’article publicat aquest diumenge a L’econòmic del PuntAvui intento sintetitzar on som dins l’Estat espanyol i cap a on hem de canviar amb els instruments de l’estat propi

El gran canvi. L’econòmic. El PuntAvui, 8-10-17

“El futur dels peatges” (La Vanguardia, 21-9-16)

La interminable història dels peatges podria estar a punt d’acabar amb la pròxima finalització de les concessions. Serà realment així o haurem de continuar pagant d’una forma o altra? Sobre aquesta qüestió tracta l’article publicat a La Vanguardia, El futur dels peatges

20160921_el-futur-dels-peatges_la-vanguardia

%d bloggers like this: