“Les elits barcelonines ja no tenen qui les estimi” (Viaempresa.cat, 21-6-22)

Els immediats processos electorals a moltes de les principals organitzacions empresarials mostren les dificultats que les elits barcelonines tenen per regenerar-se. Tant en termes de tipus i grandària d’empreses i sectors que representen, com d’edat i gènere dels seus representants, com de discurs.

Un discurs, es planyen, molt menys influent que abans. I és que aquestes elits semblen impermeables als canvis a la societat catalana i tenen dificultats per reconèixer la veritable naturalesa de l’Estat espanyol.

Les elits catalanes ja no tenen qui les estimi. Viaempresa.cat, 21-6-22)

“I si també limitem els creuers?” (L’econòmic. El Punt-Avui, 12-6-22)

El concepte d’aforament màxim és conegut per tothom en espais tancats i cada cop més en els l’afluència a espais naturals i en esdeveniments que se celebren en espais oberts però limitats. Com ara els festivals. L’aforament màxim garanteix la seguretat, la comoditat i la qualitat de l’experiència dels visitants. I una interacció adequada amb l’entorn.

Traslladar aquest concepte a un espai teòricament obert com una ciutat no és ni fàcil ni hi estem pas acostumats, encara que amb la pandèmia els aforaments restrictius van estar a l’ordre del dia. Tanmateix, en destinacions turístiques sobrecarregades aquest concepte caldria recuperar-lo i adaptar-lo.

Venècia ha encetat el control i les restriccions als excursionistes que no hi pernocten. Dubrovnik i Palma han estat les primeres ciutats del Mediterrani a limitar el nombre de creuers que hi arriben diàriament. A Mallorca també han posat en marxa un pla per eliminar els allotjaments de menor qualitat.

Aquest estiu que serà d’eufòria postpandèmica tornarem a trobar-nos amb problemes generals de saturació, que ara ja patim en determinades infraestructures de transport. No podem viure sense turisme, però un excés de visitants també ens ofega a poc a poc.

I si també limitem els creuers? L’econòmic. El PuntAvui, 12-6-22

“De la fàbrica de maons a l’Hermitage” (Viaempresa. cat, 15-6-21)

“La fàbrica de turistes” és el suggeridor i oportú panorama que Ramon Aymerich fa del turisme a Catalunya. El llibre ha aparegut enmig de l’apaivagament del debat sobre el turisme a casa nostra. Tanmateix, la pandèmia pot emmascarar els problemes, però difícilment els soluciona per si sola.

Ara mateix tenim sobre la taula l’allargament de les pistes del Prat, l’obertura del comerç els diumenges i festius de l’estiu vinent i el serial de la franquícia de l’Hermitage. La lectura del llibre de Ramon Aymerich ens pot donar algunes pistes sobre com abordar-los.

De la fàbrica de maons a l’Hermitage. Viaempresa,cat, 15-6-21

“API Colau” (Diners. La Vanguardia, 2-5-21)

Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.

Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.

El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.

En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia

API Colau (versió castellana). La Vanguardia, 2-5-21

“Mites i llegendes de l’habitatge” (Viaempresa.cat, 2-4-21)


Mites i llegendes

La pandèmia ho havia tapat tot, però la realitat és tossuda i tornen a aparèixer, si fa o no fa allà on els havíem deixat fa un any, els temes pendents de resolució i el debat sobre com afrontar-los. I  l’habitatge n’és un dels principals.

Perquè el problema no s’ha solucionat sol amb la pandèmia. En contra del que alguns preveien, la baixada del preu de compra i de lloguer durant els darrers mesos ha esta testimonial i s’han produït fenòmens inesperats, com l’augment de preus a la segona i tercera corones metropolitanes i, fins i tot, a la ruralia. És la conseqüència d’aquest 30% de barcelonins -i segur que de molts altres metropolitans- que segons les enquestes municipals diuen que volen allunyar-se de les aglomeracions i aprofitar les oportunitats que els ofereix el teletreball. 

Mites i llegendes de l’habitatge. Viaempresa.cat, 2-4-21

“El nyap del tramvia” (Viaempresa.cat, 16-12-20)

Cal reconèixer la tenacitat de Colau en el tema del tramvia. Ara ha aconseguit aprovar provisionalment la prolongació del ramal del Besòs, que està escandalosament subutilitzat -23.600 passatgers diaris en dia feiner-,  fins a Verdaguer. Pretenen que, amb aquest allargament, en captaran 19.000 d’addicionals.

Però a banda de remodelar un tram de Diagonal que fa lustres que ho demana a crits, és dubtós que els 100M€ que s’hi han d’invertir serveixin per posar fi al nyap del tramvia.

El nyap del tramvia. Viaempresa.cat, 16-12-20

Els APEUs i les noves polítiques que necessita el comerç al detall

El comerç al detall és segurament un dels sectors que més s’ha transformat en els darrers anys i la pandèmia no ha fet més que accentuar-ho. L’hegemonia cada cop més intensa dels grans grups que integren procés de producció i de distribució, l’emergència ara sí definitiva del comerç electrònic com a alternativa real a la compra física, el lent declivi dels centres comercials perifèrics, l’aparició de comerços de conveniència en mans d’immigrants disposats a un grau d’autoexplotació com el dels nostres botiguers de fa 50 o 60 anys…

Les polítiques de suport al comerç (urbà, autòcton, familiar, de pimes?) han de superar les inèrcies dels darrers vint-i-cinc per afrontar les noves realitats del sector. Mentrestant, un projecte perseguit durant molts anys, l’adaptació local dels Business Improvement Districts de les ciutats anglosaxones sembla a punt de convertir-se en realitat. Llàstima que amb molts anys de retard.

APEU, Però tard (1) .Viaempresa.cat, 19-10-20

APEU, però tard (2). Viaempresa.cat, 26-10-20 

Un negoci llaminer (El cicle de l’aigua i 2). Viaempresa.cat, 28-11-19)

Aigua II

Aquests dies ha estat d’actualitat la darrera disputa pel control de la distribució de l’aigua a l’àrea de Barcelona. Després que el Tribunal Suprem esmenés la plana al TSJC i declarés vàlid el conveni signat per l’AMB de l’època Trias, AGBAR i el  grup Criteria de la Caixa per distribuir i depurar l’aigua metropolitana, hem tingut un reguitzell de declaracions i preses de posició. Des de l’Ajuntament de Barcelona, el regidor del ram, Eloi Badia, ha insistit que , malgrat tot, volen persistir a municipalitzar la distribució de l’aigua. Colau ha insinuat pressions i tractes de favor del TS cap a AGBAR. I Àngel Simon, màxim responsable de la companyia, ha carregat contra l’alcaldessa i s’ha felicitat per la seguretat jurídica que aconseguia mentre es desfeia en elogis cap a la Caixa.

En aquest article, tancat uns dies abans de totes aquestes declaracions, intentem discernir les estratègies d’uns i altres i perquè la distribució de l’aigua és un negoci tan llaminer per a tothom.

El cicle de l’aigua (II): un negoci rendible i de poc risc (Viaempresa.cat, 28-11-19)

“Antes roja que rota” (L’Econòmic del PuntAvui, 9-6-19)

Antes roja que rota 1

El serial dels pactes municipals, especialment a Barcelona, torna a posar en evidència la desorientació de les elits catalanes i barcelonines, on sembla que torna a imposar-se el vell adagi de José Calvo Sotelo -sí, aquell que tenia una plaça que després del franquisme es va rebatejar amb el nom de Francesc Macià i que ara un candidat volia substituir per Montserrat Caballé-: “España, antes roja que rota“. De fet ja ho va dir no fa gaire l’inefable exministre Margallo, que “un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya és irreversible”.  Tan irreversible que, al llarg de la història, cap país del món, després d’independitzar-se, ha volgut tornar a formar part de l’estat d’origen.

I és que les elits catalanes, aquelles que van encoratjar el capità general de Catalunya a prendre el poder l’any 1929, aquelles que deu anys després van sospirar alleujades pel retorn a l’ordre establert que els oferien els militars revoltats a l’Àfrica, les que van créixer o van consolidar el seu poder a l’empara primer del franquisme i després del règim del 78, també ho tenen clar. I ara malden per bastir la darrera trinxera unionista a les institucions catalanes amb l’antiga icona antisistema que cerca desesperadament la supervivència política.

“Antes roja que rota” . L’econòmic del PuntAvui, 9-6-19

“La batalla per Barcelona” (Viaempresa.cat, 29-10-18)

La batalla per Barcelona

La transcendència i la gravetat del moment polític i el qüestionament general de la tasca d’Ada Colau al davant de l’alcaldia han provocat que aquesta vegada l’horitzó de les eleccions municipals i la lluita per la batllia de Barcelona hagin aflorat amb molta més anticipació que en anteriors ocasions.

Les eleccions municipals sempre tenen un vessant estrictament local i un altre de general. Aquest darrer pesa més com més gran i més importància política té el municipi. Barcelona n’és l’exemple més evident i hi ha el risc  que uns i altres, pendents del combat polític general, deixin massa en segon terme els problemes de la ciutat i les inquietuds dels barcelonins.

En aquest article a Viaempresa.cat  intento identificar-ne els principals i apunto alguns criteris per abordar-los.

“La batalla per Barcelona” (Viaempresa.cat, 29-10-18)

 

 

%d bloggers like this: