“La mà negra són moltes mans” (Viaempresa.cat, 7-5-22)

Molt s’ha parlat aquests dies sobre el baix nivell d’execució de les obres pressupostades per l’Estat a Catalunya. I excepte algú que descartava “una mà negra”, no hi ha hagut explicacions del perquè d’aquest baix nivell d’execució que es repeteix ara rere any. Aquí formulem les hipòtesis més plausibles.

La mà negra són moltes mans. Viaempresa.cat, 7-5-22

Terrassa-Abrera i les obres de la seu (Viaempresa.cat, 31-5-22)

Acte reivindicatiu insòlit al Vallès. Les entitats empresarials han convocat una concentració en una rotonda d’accés a la connexió Abrera-Terrassa per reivindicar que s’acabin aquest tram de la B-40 o Ronda del Vallès. Són 13 anys d’obres, gairebé a quilòmetre per any.

Repassem alguns dels endarreriments més significatius de les obres de l’Estat a Catalunya, el mateix dia que sabem que el govern espanyol només va invertir un terç del pressupostat per a Catalunya -un 35,5%-, mentre que a Madrid la xifra va arribar al 185%, el que es tradueix en una inversió de 35 € per cada català i de 308 € per cada madrileny

Terrassa-Abrera i les obres de la seu. Viaempresa.cat, 31-5-22

“Som on som o business as usual” (L’econòmic del PuntAvui, 12-7-21)

Des de la patronal catalana no es para d’insistir que cal que tornin les seus empresarials que van anar-se’n l’octubre del 2017. I que, per aconseguir-ho, és imprescindible que el govern català es comprometi a renunciar a cap plantejament unilateral en relació amb la independència.

Cal suposar que Sánchez Llibre parla amb prou coneixement de causa i que són les empreses que se’n van anar les que li han fet arribar aquest missatge. Però les empreses, començant especialment per les que estaven vinculades al grup Caixa, han anat canviant  de capital i de dirigents i això sí que ha reforçat la seva dimensió espanyola, molt més que el canvi de seu.

És lògic que les empreses que s’han fet grans a l’ombra del BOE o del Banc d’Espanya tinguin tanta por a una eventual república catalana. No tant per la república en si, com per les represàlies -o simple pèrdua de tractes de favor-espanyoles que se’n podrien derivar. Caldrà que sorgeixin -de fet, ja ho estan fent- nous vaixells insígnia empresarials que prenguin el lideratge de l’economia catalana sense hipoteques foranes.

“Som on som” o “business as usual”. L’econòmic del PuntAvui, 11-7-21

“Paga que pagaràs” (Viaempresa.cat, 10-5-21)

“Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, deia la cançó. 50 anys de peatges i, per fi ho han reconegut, tornarem a pagar. Sembla que pagarem de forma més racional. Però era evident que en l’actual situació econòmica i veient els que fan els països de l’entorn, d’un lloc o altre havien de sortir els diners per mantenir les nostres carreteres d’alta capacitat. Perquè no poden carregar-ne l’import a uns pressupostos generals que acumulen dèficits monumentals.

En principi, pagarem força menys, però pagarem tots. També els que durant dècades s’han beneficiat d’autovies i autopistes gratuïtes i que ara posen el crit al cel. En l’endemig, els privilegis de les concessionàries sembla que no s’acaben mai i ara els transportistes també en reclamen.

Paga que pagaràs. Viaempresa.cat, 10-5-21

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable” (Viaempresa.cat, 27-7-20)

Vinyeta

Malgrat les promeses, tot fa pensar que l’acord financer europeu i els 140.000M€ entre  subvencions i préstecs aconseguits pel govern espanyol, tenen unes contrapartides evidents en termes de fiscalitat i de política econòmica en general.

El primer que ha faltat a les seves promeses ha estat el ministre Ábalos, que ja s’ha autodesmentit obrint la porta a l’allargament de les concessions a les autopistes.  Així que sembla inevitable que en el termini d’un any s’implanti la vinyeta per circular per les autopistes.

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable. Viaempresa.cat, 27-7-20

Un negoci llaminer (El cicle de l’aigua i 2). Viaempresa.cat, 28-11-19)

Aigua II

Aquests dies ha estat d’actualitat la darrera disputa pel control de la distribució de l’aigua a l’àrea de Barcelona. Després que el Tribunal Suprem esmenés la plana al TSJC i declarés vàlid el conveni signat per l’AMB de l’època Trias, AGBAR i el  grup Criteria de la Caixa per distribuir i depurar l’aigua metropolitana, hem tingut un reguitzell de declaracions i preses de posició. Des de l’Ajuntament de Barcelona, el regidor del ram, Eloi Badia, ha insistit que , malgrat tot, volen persistir a municipalitzar la distribució de l’aigua. Colau ha insinuat pressions i tractes de favor del TS cap a AGBAR. I Àngel Simon, màxim responsable de la companyia, ha carregat contra l’alcaldessa i s’ha felicitat per la seguretat jurídica que aconseguia mentre es desfeia en elogis cap a la Caixa.

En aquest article, tancat uns dies abans de totes aquestes declaracions, intentem discernir les estratègies d’uns i altres i perquè la distribució de l’aigua és un negoci tan llaminer per a tothom.

El cicle de l’aigua (II): un negoci rendible i de poc risc (Viaempresa.cat, 28-11-19)

“Un IV Cinturó per equilibrar el territori?” (Viaempresa.cat, 24-10-19)

IV Cinturó

De Barcelona estant,  tot sovint ens conformem mirant-nos el melic i ens oblidem de les dinàmiques i les dificultats de la resta del país. Fins i tot quan aquest país es troba a l’altra banda de Collserola.

Quan des del Vallès es planteja la necessitat d’unir les dues comarques per fer de contrapès al Cap i Casal i al seu poder deglutidor, vol dir que els temors de suburbialització són ben presents en una regió metropolitana que voldria mantenir-se multicèntrica.

Per això la B40 o quart cinturó, que ja pateix la incompetència i la desídia de totes les obres de Foment a Catalunya, es planteja des de les comarques del Vallès com una oportunitat per superar la radialitat barcelonina i articular transversalment el territori.

En parlo en el tercer lliurament de la sèrie “Pròxima parada” a viaempresa.cat:

Un IV Cinturó per a equilibrar el territori? (Viaempresa.cat, 24-10-19)

“Un país sense peatges” (La Vanguardia, 18-8-19)

Un país sense peatges 1

Encara n’hi ha molts que no s’ho acaben de creure, de tan endins que tenim assumit que el nostre territori està sotmès al malefici dels peatges. En els pròxims dos anys, s’extingiran  les concessions de la gran majoria de peatges a Catalunya. S’obren molts debats, el principal dels quals és com fem sostenible el manteniment d’aquestes vies de gran capacitat i elevats costos de manteniment. A finals de juliol un Grup de Treball al Parlament consensuava criteris de futur a l’espera del vistiplau del govern espanyol, que encara és de qui depenen tots aquests trams.

Mentrestant, el gran beneficiari dels peatges en les darreres dècades, el grup Caixa, s’ha venut per una bona picossada Abertis, l’empresa explotadora. Feia temps que Abertis intentava diversificar el seu negoci, amb noves concessions internacionals -i alguna radial a Madrid- i l’entrada en altres sectors, com la gestió d’aeroports. Però els trams catalans de les autopistes que explotava eren el seu gran negoci. Amortitzades de fa molts anys, li reportaven el 45% dels beneficis totals. El grup de la Caixa, necessitat d’apuntalar el seu negoci principal, ha fet calaix d’una empresa que en els propers anys ja no disposarà dels suculent negoci dels peatges catalans.

Abertis, com totes les vinculades al grup Caixa, va traslladar la seu a l’octubre del 2017. Però en realitat, va deixar de ser una empresa catalana quan la van comprar l’ACS de Florentino Pérez i la família Benetton -representada a l’Estat espanyol pel despatx de  Duran i Lleida. Ara veurem quant de temps mantenen les oficines centrals a les seus de Pedralbes i de la Zona Franca que ocupen aquests serveis centrals.

Hem parlat en d’altres ocasions sobre la problemàtica dels peatges. Però el tema específic de l’article d’aquest diumenge a La Vanguardia és quin impacte tindrà en el país l’alliberament dels peatges i com hem de gestionar la situació que en resulti.

Un país sense peatges. La Vanguardia, 18-8-19

 

 

“Més que una Cambra” (Viaempresa.cat, 30-4-19)

Més que una cambraDijous comença el període de votacions en les esperades eleccions a les cambres de comerç catalanes, període que s’allargarà fins al dia vuit. L’efervescència ciutadana, tant a nivell polític com social, que estem vivint aquests darrers anys, s’ha traslladat també a aquestes organitzacions empresarials d’interès públic. En un àmbit tradicionalment d’aigües manses -sinó estancades- es produeix una competència entre candidatures pràcticament insòlita, que demostra que la voluntat de posar al dia totes les formes d’organització i de representació està arribant a tots els racons de la nostra societat.

En aquest article a viaempresa.cat parlo sobretot de la Cambra de Barcelona, la veritable clau de volta del sistema, de la seva trajectòria recent i dels reptes que ha d’afrontar per modernitzar-se i donar respostes adequades a les necessitats del seu teixit empresarial. Reptes sobre els que. en molts casos, totes les candidatures han passat de puntetes.

Més que una cambra. Viaempresa.cat. 30-4-19

“Com aconseguir el màxim suport empresarial a la República catalana” (viaempresa.cat, 24-1-18)

 

Empresa i independència (24-1-18)

 

L’experiència d’aquests darrers mesos ens ha ensenyat quins són els punts que cal millorar més intensament per aconseguir implementar la república catalana. El vessant econòmic és una d’aquestes àrees a millorar. Els costos de transició espanten molts catalans i els empenyen a  rebutjar la independència. Tenen por, primer, d’un període relativament ampli, potser de sis mesos, en què es quedin sense cobrar els salaris o les prestacions (pensions, subsidis d’atur…) que fins ara els presta l’Administració i, molt especialment, l’Estat. A més, molts catalans creuen que el país s’empobrirà -i ells en rebran les conseqüències- arran dels desordres econòmics, els boicots espanyols i la fugida d’empreses que provocarà l’efectiva proclamació de la república.

He dedicat quatre o cinc articles atractar el tema de la pretesa fugida d’empreses i encara que el fenomen és moltíssim menys important -i efectiu- del que ens volen fer creure per atemorir, precisament, aquests segments de població, és cert que podria tenir repercussions a mitjà termini. Però, sobretot, l’enrenou i la campanya dels darrers mesos ha demostrat ser una arma propagandística molt efectiva entre les persones que d’entrada eren reticents a la república catalana i que d’aquesta manera han radicalitzat la seva posició.

Per tant, aquest és un tema que hem d’abordar amb decisió, tenint clar que algunes solucions només podran tenir efectes a mitjà termini -però no per això s’ha de deixar de treballar-hi des d’ara mateix-, però també hi ha moltes coses a fer amb efectes molt més immediats. Començant per tenir una direcció política del Departament del govern català amb més contacte amb les empreses -fins ara, Empresa i Coneixement- que estigui realment compromesa amb la independència i que traslladi als seus interlocutors empresarials la confiança i les explicacions necessàries perquè puguin adaptar-se sense pors no fonamentades al nou ordre republicà.

Aquest és el tema sobre el que escric avui a viaempresa.cat:

Com aconseguir el màxim suport empresarial a la República catalana (viampresa.cat, 24-1-18)

%d bloggers like this: