“La segona ronda” (Diners. La Vanguardia, 30-1-22)

Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.

La segona ronda. Diners. La Vanguardia, 30-1-22

Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:

La segona ronda

Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.

Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.

En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.

Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.

Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.

“Una economia sense remei” (viaempresa.cat, 11-1-22)

El setmanari The Economist ha analitzat l’impacte d’aquests dos anys de pandèmia a 23 economies mundials. El balanç per a Espanya és nefast: la darrera de les vint-i-tres. Tant en termes d’evolució del PIB, com de la renda per càpita, com del nivell d’endeutament Espanya ocupa la darrera posició. Només en termes de captació d’inversió estrangera, el Regne Unit del Brexit salva Espanya del fanalet roig.

No és estrany, doncs, que l’economia espanyola sigui una de les preferides a l’hora de donar consells per sortir d’una situació que no és nova, sinó que fa dècades que dura. Però els consells, quasi sempre de caire liberal, no van mai al fons dels problemes que arrossega el Regne d’Espanya en matèria econòmica.

Per cert, les economies que encapçalen la llista de les 23 analitzades són, en aquest odre: Dinamarca (5,8 milions d’habitants), Eslovènia (2,1), Suècia (10,3) Noruega (5,4), Xile (19,1) i Irlanda (5,0)

Una economia sense remei. Viaempresa.cat, 11-1-22

“L’autoexclusió espanyola de la patent unitària europea” (viaempresa.cat, 22-12-21)

El govern “no nacionalista” i  “més progressista de la història” no participarà en el mecanisme per validar patents a Europa en un sol tràmit perquè només es podrà fer en anglès, francès i alemany. Mentrestant, Catalunya lidera amb escreix la sol·licitud de patents europees malgrat la concentració a Madrid dels grans centres de recerca  espanyols i dels antics monopolis públics.

L’autoexclusió espanyola de la patent unitària europea. Viaempresa.cat, 22-12-21

“A la recerca del marge perdut” (L’econòmic del PuntAvui, 12-12-21)

Comprar ben barat per vendre barat i vendre molt. I disminuir els costos fixos a la mínima expressió. Aquests són els nous paradigmes del sector comercial. A disminuir els costos fixos, s’hi apunten tots, tant petits com grans. Vendre molt perquè venen barat ja és nomes a l’abast dels més grans, que tenen economies d’escala i capacitat de pressionar o de trobar proveïdors barats a l’altra punta del món. O de treballar a marge zero -o a a pèrdues- si el que pretenen és principalment guanyar quota de mercat perquè a d’altres mercats ja són prou majoritaris i prou rendibles per compensar-ho.

Aquest és el panorama, els fets estilitzats que en deia algú, de l’actual situació del sector comercial a casa nostra. La resta són accidents secundaris. Per això, recuperar els marges tradicionals de les botigues és pràcticament una missió impossible, més enllà dels productes de luxe. I l’única opció és vendre molt perquè tots i els marges reduïts, s’acabi obtenint una rendibilitat raonable.

A la recerca del marge perdut. L’Econòmic. El PuntAVUI, 12-12-21

“Costos de la descarbonització” (Viaempresa.cat, 30-11-21)

En el moment de redactar aquest article, semblava que érem a punt de tancar amb un excel·lent el procés encetat amb l’anunciada marxa de Nissan. Ara, el candidat inicialment escollit per ocupar la factoria de la Zona França demana més ajudes. És a dir, assumir menys costos en l’operació.

Veurem com acaba tot i si tenim xinesos produint cotxes elèctrics o cal recuperar candidats inicialment descartats. En tot cas, una mostra més que la transició cap a una economia descarbonitzada és complexa. I costosa.

Costos de la descarbonització. Viaempresa.cat, 30-11-21

“10 apunts per al primer pressupost”.(Viaempresa.cat, 16-11-21)

Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.

https://www.viaempresa.cat/economia/apunts-pressupost-generalitat_2159784_102.html

“Brindis al sol” (Diners. La Vanguardia, 14-11-21)

La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.

A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.

La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.

Podeu llegir l’article al següent enllaç

Brindis al sol. Diners. La Vanguardia, 14-11-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:

Brindis al sol

Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.

A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.

Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.

Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.

I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.

Enric Llarch. Economista

“La reforma de la reforma o ja tenim prou Glovos” (Viaempresa.cat, 10-11-21)

Desmuntar la darrera reforma laboral aprovada pel govern de M. Rajoy era un dels compromisos de la majoria parlamentària que presta suport a l’actual govern espanyol. Sembla que després de molts estira-i-arronses, la cosa ja està encaminada, encara que no es farà tabula rasa, sinó que es modificaran només aquells aspectes més clarament regressius. La reforma de la reforma.

Tanmateix, els problemes del mercat laboral espanyol -amb significatives però menors excepcions- continuaran perquè no es tracta, només, d’un problema de legislació laboral, sinó de model de creixement.

La reforma de la reforma o ja tenim prou Glovos. Viaempresa.cat, 10-11-21

“Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres” (Viaempresa.cat, 14-10-21)

Les dificultats per accedir a un habitatge, sobretot per part dels joves, no paren de generar noves iniciatives públiques per fer-los més assequibles, sobretot per als de lloguer, porta d’entrada tradicional al mercat de l’habitatge abans d’accedir a la propietat. És evident que hi ha un problema d’oferta però, sobretot, el desllorigador es troba la migrada solvència de la demanda.

Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres. Viaempresa.cat, 14-10-21

“Anglès” (Diners. La Vanguardia, 10-10-21)

Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú. 

Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:

%d bloggers like this: