“No compreu a Amazon?” (La Vanguardia, 8-11-20)

A Catalunya, la pàgina web de l’ANC que promovia les petites i mitjanes empreses locals en sectors controlats de forma oligopolística per grans empreses, moltes de l’IBEX35, va ser ràpidament denunciada per la patronal, suspesa cautelarment pel TSJC i ara és a l’espera de judici a Madrid.

A França són aparentment més civilitzats i l’alcaldessa de París ha pogut cridar al boicot a les compres fetes a través d’Amazon sense que ningú se’n fes gaire. Tot i amb això, ha aconseguit dur la polèmica sobre l’hegemonia i l’impacte en el comerç local de la plataforma promoguda per Jeff Bezzos al debat públic. Debat que va fins i tot més enllà del seu país, com ho demostren les pàgines que La Vanguardia dedica al tema aquest diumenge al suplement econòmic Diners. Pàgines en què el diari ha tingut a bé de demanar-me opinió. Aquí la teniu:

Els APEUs i les noves polítiques que necessita el comerç al detall

El comerç al detall és segurament un dels sectors que més s’ha transformat en els darrers anys i la pandèmia no ha fet més que accentuar-ho. L’hegemonia cada cop més intensa dels grans grups que integren procés de producció i de distribució, l’emergència ara sí definitiva del comerç electrònic com a alternativa real a la compra física, el lent declivi dels centres comercials perifèrics, l’aparició de comerços de conveniència en mans d’immigrants disposats a un grau d’autoexplotació com el dels nostres botiguers de fa 50 o 60 anys…

Les polítiques de suport al comerç (urbà, autòcton, familiar, de pimes?) han de superar les inèrcies dels darrers vint-i-cinc per afrontar les noves realitats del sector. Mentrestant, un projecte perseguit durant molts anys, l’adaptació local dels Business Improvement Districts de les ciutats anglosaxones sembla a punt de convertir-se en realitat. Llàstima que amb molts anys de retard.

APEU, Però tard (1) .Viaempresa.cat, 19-10-20

APEU, però tard (2). Viaempresa.cat, 26-10-20 

De la desaparició del sistema financer català a la solarització. L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20

L’Econòmic del PuntAvui tracta aquest diumenge dos temes en què a través del seu redactor, Jordi Garriga, ha tingut a bé demanar-me l’opinió.

Un que encara cueja amb l’absorció de Bankia per Caixabank: l’eventual desaparició d’un sistema financer català.

Un altre que hauria de polaritzar l’atenció ara mateix i els pròxims mesos i al que es dediquen dos articles: com aprofitar millor l’anunciada i multimilionària ajuda europea per modernitzar i fer més competitiva la nostra economia.

En el primer cas, desdramatitzo aquesta pèrdua d’un sistema financer autòcton que ja ve de fa vint o trenta anys en el cas de la Caixa, molt vinculada amb el fracàs de l’expansió internacional i amb l’ascensió de l’Opus dins la institució, que ara culmina amb el nomenament de Goirigolzarri com a president executiu .

En el segon cas, la meva aposta és per la solarització, és a dir, per l’accelerar l’autogeneració d’energia solar a indústries, edificis de serveis -hotels, oficines- i habitatges. Un factor de competitivitat, creació d’ocupació i sostenibilitat.

Sector financer, perdut o en transformació? L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20

Reprendre des de nous paradigmes. L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20

Vies de transformació. L’econòmic del PuntAvui, 11-10-20

Qui manarà al nou Caixabank? Serà bo o dolent per a l’economia catalana? (Viaempresa.cat, 17 i 18-9-20)

Caixabank no s’ha convertit en Caixabankia. Un indici favorable però només orientatiu a curt termini sobre qui hi acabarà manant. Accionistes i directius signen una assegurança de vida per al seu futur i el nucli empresarial que ha manat Catalunya des de la Diagonal durant els darrers quaranta anys sembla haver assolit l’objectiu de ser capdavanters a Espanya. Però les coses han canviat i els bancs cada cop són, i seran, menys importants per a famílies i empreses.

Aquests dos articles a Viaempresa.cat intenten respondre les preguntes més punyents que ha suscitat el nou moviment bancari.

Caixabank(ia) 1, fusió o absorció? Qui manarà? Viaempresa,cat 17-9-20

Caixabank(ia) 2, què passa amb Catalunya? Viaempresa.cat, 18-9-20

“La taxa sobre l’última milla” (La Vanguardia, 16-8-20)

Si heu fet alguna compra per internet durant aquesta pandèmia, heu pagat un import addicional per la tramesa o ja estava inclosa en el preu general? Us han proposat de recollir-la en un centre de distribució pròxim a casa vostra o no? Si és així, l’import de la tramesa era gratuït o sortia més econòmic o no?

Segurament, en la majoria de les ocasions les respostes seran negatives. Per això només el 15 per cent de les trameses es recollien, abans de la pandèmia en un centre de distribució. Aquests darrers mesos probablement, el percentatge haurà estat força inferior.

Reprenc el tema de la taxa de l’última milla perquè sembla que l’Ajuntament de Barcelona s’ho està plantejant seriosament. El meu article d’aquest diumenge a La Vanguardia acompanya un interessant informe, signat per Mayte Gutiérrez en què explica que les grans operadores refien el seu èxit al comerç en línia.

La taxa de l’última milla. La Vanguardia, 16-8-20

“Prova d’estrès per al petit comerç” (L’econòmic. El PuntAvui, 12-7-20)

El petit i mitjà comerç és el que ha patit més els efectes del confinament d’entre els serveis personals, excepció feta dels vinculats al consum turístic, . Els dos mesos llargs d’aturada de les compres presencials s’han afegit a les tendències que ja venien de lluny i que s’han accentuat amb la pandèmia: l’auge de la compra en línia i l’oligopolització del sector, en part compensats pel declivi dels centres comercials perifèrics i la revaloració del concepte de proximitat.

Mentrestant, tothom amb l’ai al cor pels nous brots emergents i per si confinaments territorials com el de Lleida s’estendran i esdevindran confinaments familiars. El perill d’una segona onada de pandèmia agreujaria els efectes econòmics i qui sap si els canvis conjunturals patits fins ara podrien tenir un estatus més permanent.

Prova d’estrès per al petit comerç. L’econòmic. El PuntAvui, 12-7-20

“La begònia” (La Vanguardia, 21-5-20)

Sembla que s’accelera la tornada a la “nova” normalitat i el comerç n’és un dels sectors que més ho necessitava. Per una vegada, el petit comerç està gaudint d’un avantatge regulador respecte als grans establiments, ja que de moment només poden obrir els que tenen fins a 400 m2. Tot i amb això, alguns dels més grans ja s’han espavilat per obrir només un segment de 400 m2 de la seva immensa superfície i des d’aquest espai atendre personalment les demandes dels compradors, en comptes de fer-ho en règim d’autoservei, com feien fins ara.

Totes aquestes trifulgues i estratagemes no són res al costat de l’avantatge que han aconseguit els operadors que ja tenien organitzat i consolidat un servei de venda per internet i, molt especialment, el gran líder i veritable inventor d’aquest sistema de venda.

Tot plegat, però, sovint emmascara que en darrera instància tots els compradors cerquen aconseguir la màxima rendibilitat de la seva despesa a través de la millor relació qualitat-preu. I en això, el petit comerç sovint va més endarrerit encara que en la venda per internet.

La begònia. La Vanguardia, 21-5-20

 

 

“Dotze canvis que persistiran” (La Vanguardia, 30-4-20)

Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.

Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:

Doce cambios que persistirán. La Vanguardia, 30-4-20

“Uns pactes per a què?” (Viaempresa.cat, 7-4-20)

La cançó de moda d’aquesta primavera pandèmica vol ser la dels nous Pactes de la Moncloa, que Sánchez vol llançar a l’estrellat. Això de la unitat en temps de crisi, ja ho sabem, acostuma a vendre molt, tot i que sovint et volen col·locar gat per llebre. Tant si la propugna qui té el poder, i vol compartir riscos davant una situació complicada, com si la promou una oposició que pretén tenir més influència del que la manca de poder li proporcionaria.

Com ja anem fent-nos grandets  i l’operació s’ha fet, o s’ha intentat, tantes vegades, cal preguntar-nos què pretenen pactar? Què volen aconseguir amb els pactes? I més si per batejar-los recorren als mites de la transició que molts no van arribar a viure i que ja no gosen del prestigi immaculat amb què han sobreviscut durant 30 anys.

Uns pactes per a què?. Viaempresa.cat, 7-4-2020

 

“La taxa Tarragó” (L’econòmic del PuntAvui, 12-1-20)

El comerç electrònic bat rècords de creixement any rere any, especialment en aquests dos mesos que s’inicien a finals de novembre, amb l’anomenat Black Friday. Si aquests percentatges de creixement al principi no semblaven rellevants perquè partíem de valors absoluts molt baixos, ara ja no és així. Estimacions recents calculen que el comerç electrònic representa ja el 20% de la despesa dels consumidors.

A casa nostra, a més, comerç electrònic és sinònim quasi absolut de repartiment a domicili (3/4 parts del total). Només  un 15% es recullen a la pròpia botiga o en un punt de recollida, molt per sota del que passa a França o Alemanya. L’impacte ambiental d’aquests processos de distribució i la competència deslleial que els especialistes -Amazon sobretot i, potser aviat, Alibaba- en el comerç electrònic exerceixen sobre el comerç a peu de carrer indiquen que és hora d’actuar fiscalment per reconduir aquests comportaments. Això és el que es proposa la Taxa Tarragó.

 

 

“La taxa Tarragó” L’econòmic del PuntAvui, 12-1-20