A falta d’altres instruments i sense previsió de tenir-ne gaires més a curt termini, el nou govern que neixi a partir de les eleccions de demà haurà de tenir, sobretot, capacitat de lideratge, especialment en l’àmbit econòmic. El procés encetat amb el grup d’experts que han treballat amb les propostes per a les propostes de partida per als nous fons europeus Next Generation pot ser una bona base de partida per exercir aquest lideratge.
Els nous fons Next Generation EU constitueixen una veritable innovació en les polítiques europees, tant pel seu volum total -750.000 M€ que, per fer-se’n una idea, equival a tres vegades el PIB anual que generava l’economia catalana el 2019-, com pel fet que es financen amb deute emès directament per Europa -Comissió Europea -, els recursos de la qual fins ara sempre havien depès directament de les migrades aportacions dels estats membres. Els projectes s’han de presentar a Brussel·les el proper mes d’abril i la seva materialització s’ha de produir en els pròxims cinc anys. Per tant, no són una ajuda conjuntural, sinó que tenen vocació estructural. Per a informació més detallada, podeu consultar: https://es.fi-group.com/plan-recuperacion-y-resiliencia-nextgenerationeu/
L’Estat espanyol és el primer beneficiari d’uns recursos que, teòricament, pretenen ajudar les economies europees a ser més competitives a través de l’aposta per la transició ecològica i la digitalització d’empreses i administracions. Tanmateix, aquests objectius genèrics admeten, si més no de moment, moltes interpretacions a l’hora de concretar-ne els projectes i veurem fins a quin punt es mantenen les finalitats inicials o es dediquen a tapar forats i socórrer sectors més afectats per la pandèmia.
La interpretació inicial que n’ha fet el govern espanyol és força laxa, potser també perquè parteixen d’una experiència poc eficient a l’hora d’implementar tots els fons estructurals tradicionalment disponibles i perquè molts recursos europeus s’han destinat a infraestructures poc rendibles socialment i econòmicament, des de l’AVE a Espanya o el carril Bus-VAO de la C-58 a Catalunya.
La forma com es distribueixin aquests recursos extraordinaris ens avançarà, molt probablement, el nivell d’eficiència de les inversions així finançades i la veritable grau de contribució a la modernització i la competitivitat de l’economia catalana i espanyola.
El Sabadell s’ha fet enrere en un procés d’absorció que grinyolava des del començament. Ara vol continuar sol, però haurà de fer passos importants per aconseguir-ho. Algunes bones intencions ja s’han manifestat. Però caldrà reorientar la forma en què ha crescut en tots aquests darrers anys perquè la chicken run, o cursa de pollastre escapçat, que ha seguit fins ara l’ha dut fins a la vora de l’abisme.
És viable un Banc Sabadell independent? Viaempresa.cat, 30-11-20
Els grans beneficiaris de l’èxit dels centres comercials de Barcelona i de les nostres ciutats tradicionals han estat els propietaris de lloguers, que obtenien elevades rendibilitats amb un risc pràcticament inexistent, si més no fins ara.
Els rendistes no creen riquesa, sinó que s’aprofiten de la que creen els altres. I no només és just, sinó també és intel·ligent no matar l’activitat productiva si volen, a mitjà termini, continuar gaudint de cobrar lloguers substanciosos.
Per cert, els periodistes de La Vanguardia han col·locat l’article al costat d’una notícia dedicada a les bitcoins, que tornen a assolir el seu màxim històric enmig d’una nova espiral especulativa. Una altra manera de fer diners fàcils.
A Catalunya, la pàgina web de l’ANC que promovia les petites i mitjanes empreses locals en sectors controlats de forma oligopolística per grans empreses, moltes de l’IBEX35, va ser ràpidament denunciada per la patronal, suspesa cautelarment pel TSJC i ara és a l’espera de judici a Madrid.
A França són aparentment més civilitzats i l’alcaldessa de París ha pogut cridar al boicot a les compres fetes a través d’Amazon sense que ningú se’n fes gaire. Tot i amb això, ha aconseguit dur la polèmica sobre l’hegemonia i l’impacte en el comerç local de la plataforma promoguda per Jeff Bezzos al debat públic. Debat que va fins i tot més enllà del seu país, com ho demostren les pàgines que La Vanguardia dedica al tema aquest diumenge al suplement econòmic Diners. Pàgines en què el diari ha tingut a bé de demanar-me opinió. Aquí la teniu:
Les ciutats de la segona corona metropolitana de Barcelona cerquen el seu futur. D’una banda, els fons europeus per a la reconstrucció estimulen les demandes d’infraestructures estratègiques. De l’altra, els canvis que accelera la pandèmia poden representar oportunitats importants per als qui les sàpiguen aprofitar.
A Igualada i l’Anoia estan fent un esforç per definir cap a on han d’encarar els esforços per afrontar un futur tan incert com ple reptes. I ho fan des de la participació i el consens, que segur que és un requisit bàsic per afrontar-los amb més possibilitats d’èxit.
Caixabank no s’ha convertit en Caixabankia. Un indici favorable però només orientatiu a curt termini sobre qui hi acabarà manant. Accionistes i directius signen una assegurança de vida per al seu futur i el nucli empresarial que ha manat Catalunya des de la Diagonal durant els darrers quaranta anys sembla haver assolit l’objectiu de ser capdavanters a Espanya. Però les coses han canviat i els bancs cada cop són, i seran, menys importants per a famílies i empreses.
Aquests dos articles a Viaempresa.cat intenten respondre les preguntes més punyents que ha suscitat el nou moviment bancari.
Caixabank(ia) 1, fusió o absorció? Qui manarà? Viaempresa,cat 17-9-20
Caixabank(ia) 2, què passa amb Catalunya? Viaempresa.cat, 18-9-20
La pandèmia ha obligat moltes empreses i administracions a implantar el teletreball. El fenomen ha generat llums i foscors entre els treballadors. Però i les empreses i administracions? Algunes ja havien començat a implantar la feina no presencial, ara han fet un pas endavant i són les que millor se n’han sortit. Però a la majoria els va agafar de cop, sense estar preparades i han hagut d’improvisar. En molts casos, tant treballadors com empreses han valorat els aspectes positius del teletreball, tot i que cal minimitzar-ne els riscos i assolir un nou tipus d’equilibri en la relació entre uns i altres. Per això, encara que a un nivell inferior a l’actual, la pandèmia ens haurà accelerat la implantació del treball no presencial.
Per a les empreses, sense necessitat d’aconseguir avantatges espuris de la nova situació, el teletreball és una oportunitat per modernitzar la seva organització i alinear-la amb els nous valors i les noves formes de fer de les joves generacions de la nostra societat. En darrera instància, la implantació de la feina no presencial pot ajudar moltes empreses a millorar la seva eficiència i la seva rendibilitat
Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.
La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.
Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat
El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.
Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.
“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20
Enric Llarch 